El meu Castell dels Moros

Nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

El meu Castell dels Moros
El meu Castell dels Moros | Txus Hidalgo
Marta Tàpias
05 de febrer del 2023
Actualitzat el 08 de febrer a les 12:30h
Com molt bé deveu saber els que viviu al Vallès Oriental, el castell de Montclús, més conegut popularment com a Castell dels Moros, està situat a la riba esquerra del riu Tordera a l’alçada del veïnat de Santa Margarida de Sant Esteve de Palautordera. L’accés no és del tot fàcil i menys quan el Tordera porta aigua. Actualment hi ha més informació de com arribar-hi i de la història del castell. Per parlar-ne breument, us diré que es tracta d’un castell medieval com tants d’altres que hi ha en el nostre territori  que data del segle XI de la nostra era, construït per Guillem de Sesagudes i propietat més endavant pels poderosos vescomtes de Cabrera que el volien convertir en un Palau.

La seva funció era bàsicament defensar la població i el territori dels possibles atacs dels enemics. Sobretot van ser importants en la lluita contra la invasió musulmana activa durant molts segles al nostre territori i que va ser el motiu de moltes construccions defensives al llarg i ample de la nostra geografia. Castells que es construïen per defensar-se dels atacs dels adversaris, però també per exercir el control i el poder ferri sobre els habitants  que estaven sota el seu domini. Recordem que la base del sistema que sustentava els castells, era el sistema feudal que  establia relacions de vassallatge entre una noblesa i els vassalls vinculats al territori i una gran majoria de població subjecta i sotmesa al senyor feudal els camperols, lliures o serfs.

El castell de Montclús complia aquest objectiu de defensa del territori  juntament amb el castell de Fluvià,  sota jurisdicció del de Montclús, a l’altra banda de la Tordera i, tancant la vall, el castell de Santa Maria de Palautordera anomenat “Palau” i que estava situat on es troba actualment l’església del poble.

Però més que parlar-vos de la història del castell, molt interessant i del règim que el sustentava, m’agradaria parlar-vos de la meva relació amb aquest castell i d’algunes anècdotes que m’hi vinculen. La primera relació intensa amb el castell ve d’antic i data del fet que la meva mare va néixer en una masia molt propera al castell, a l’altra banda del riu Tordera. Em refereixo a la masia de Can Marc. Moltes llegendes i moltes històries del castell em van venir per boca seva. El castell, molt destruït, era el pati dels seus jocs amb els germans i germanes. Els més agosarats, especialment els nois, s’enfilaven a la torre esvelta i majestuosa que encara avui aguanta dignament el pas dels segles i ens parla d’un passat esplendorós.

Al mateix temps de les corredisses dels germans i germanes pel castell i voltants sense cap mena de restricció ni de vigilància parental, circulaven molts relats del què hi havia en el castell. Recordo que la mare em parlava d’un pou profund i perillós ple de serps que gairebé et podien devorar si hi queies. De rèptils enormes, alguns amb més d’un cap,  que vivien enmig de la foscor del pou esperant que una presa innocent hi caigués per devorar-la i que, de vegades, visitaven les cases de pagès més properes per beure la llet del bestiar que alletava les seves cries. Recordo especialment la història  d’una serp  gegant amb un brillant a la testa i que anava moltes nits a l’estable de casa seva a xarrupar la llet de les vaques. D’altres històries que es contaven parlaven d’un túnel que unia el castell de Montclús amb el castell de Fluvià i que passava per sota el riu. Mai s’ha pogut certificar. Només en queda la boca d’entrada d’un possible túnel.

Ja adolescent vaig entendre que les històries esgarrifoses eren fruit d’una intensa imaginació o per  prevenir-nos de possibles caigudes en llocs perillosos ja que nosaltres germans i cosins, també hi anàvem  jugar cap els  anys seixantes  i a passar-hi l’estona i una mica de por com pertoca a la canalla. Allà deixàvem córrer la nostra imaginació. Quan tornàvem del castell, ens sentíem gairebé com uns herois i ho manteníem en secret per por que ens ho prohibíssin.

Era un lloc misteriós. Sobretot perquè era un lloc completament aïllat, amb camins tortuosos per arribar-hi, on havies de grimpar per entrar al castell amb la por de no relliscar i caure pel  barranc profund a tocar de les parets del castell. Barranc que any rere any ha soscavat la base se sustentació del castell per la cara nord i que ja se n’ha menjat gairebé la meitat. Nosaltres no en sabíem gairebé res de l’edat mitjana ni de la història del castell perquè ningú ens l’explicava.

Avui dia, el lloc continua sent misteriós i l’accés un xic complicat si no encertes bé el camí de pujada. Sobretot l’accés pel camí ample és gairebé impossible després del temporal Glòria. La bellesa rústica del castell es manté intacta i perviu entremig d’un silenci amenitzat pel cant dels ocells i només esquerdat per les persones que s’animen a pujar-hi.

Us en podria explicar moltes més de facècies viscudes al castell i en les seves proximitats. Algunes de ben curioses pel fet que servia de lloc de trobada de parelles furtives quan tot estava prohibit. No va ser fins la dècada dels norantes que estudiosos i algunes persones joves del municipi amb inquietuds per recuperar el patrimoni van començar un estudi del castell per tal d’estudiar-lo, conservar-lo i consolidar-lo. Actuacions que van durar una quants anys i que van posar en valor un recinte totalment desvalorat i ruïnós i l’ha col·locat en la llista dels castells catalans a tenir en compte.

No obstant tots aquests treballs tan lloables que s’hi van realitzar fins ben entrat el segle XXI i que no s’han acabat, s’haurien de poder finalitzar, documentar el castell amb profunditat, dotar-lo de més seguretat i  permetre’n la visita autònoma. M’agradaria pensar que algun dia hi haurà finançament per al nostre estimat castell dels Moros o de Montclús per finalitzar unes obres començades ara ja fa temps i que ens explica una part important de la nostra història i d’un castell habitat fins la segona meitat del segle XVII.