El nen del bar

No soc d’anar de bars. Aquests són els locals que a determinades zones de qualsevol ciutat, apareixen cada dos per tres o cada tres per tres, per ser més exactes. Hi vaig sols quan la gana (o la bufeta) em prem més del compte.

L’altre dia, per motius d’una visita mèdica em vaig trobar dinant en un restaurant/bar o bar/restaurant, d’una determinada zona de Barcelona que no acostumo a freqüentar. No parlarem de si el menjar era bo o dolent, de si tot estava net, de si la gent cridava en lloc de parlar o d’altres qüestions similars, ja que aquest no és l’objectiu. El que em va cridar l’atenció fou contemplar en una taula, mig amagada en un racó, un vailet d’uns 9 o 10 anys que, en lloc de plats, a sobre de la taula hi tenia papers. Papers en forma de llibretes i llibres i també llapis, gomes d’esborrar, bolígraf i alguns estris més, evidentment gens comestibles. A una cadira del seu costat reposava una motxilla d’aquelles que tants nens i nenes traginen amunt i avall pels carrers. El noi semblava força concentrat en el que feia, tot i el xivarri de plats-i-olles, els crits de “oído” i la ferum de macarrons. Vaig estar contemplant els llibres dipositats sobre la seva taula i tots tenien el títol en català: medi, idioma, matemàtiques, etc. Una cosa ben curiosa si tenim en compte que allà dins ni se sentia un mot en la nostra llengua. No és la primera vegada que em trobo amb una cosa com aquesta. És habitual que matrimonis es cuidin d’administrar i fer funcionar bars com aquell on jo estava i aleshores aquells llocs esdevenen multifuncionals, en funció de l’edat i del nombre de fills: llar d’infants, parc infantil o com en aquell cas, racó d’estudi.

Vaig estar contemplant la dona que hi havia al darrere de la barra, a l’home que podria ser l’equivalent al “maitre” (per dir-ho d’alguna manera) i també un dels cuiners que sortia de tant en tant a parlar amb algun client. Qualsevol d’aquells podria exercir la funció de pares del xicot, encara que en aquells moments no exercien en absolut aquesta important funció.

Jo estava a prop d’aquella taula d’estudi i no vaig poder evitar de mirar el noi diverses vegades. Ell no aixecava el cap de la seva llibreta, enfeinat amb els deures, però un cop sí que es van creuar les nostres mirades i va tornar a abaixar el cap, amb una sensació de vergonya. Em va venir l’impuls d’aixecar-me, anar al seu costat i preguntar-li que estava fent. També volia dir-li que no havia de sentir vergonya de res. De segur que de totes les activitats que es feien allà, la seva feina seria l’única que no acabaria al vàter.

Com seria la seva resta del dia? Segurament que quan fos l’hora de tornar al cole, guardaria tots els seus estris a la motxilla i sortiria altre cop al seu destí escolar. I més tard? Quan sortís i tronés a aquell lloc, l’ambient potser seria molt diferent. Quatre consumidors de cervesa de nas vermell i ulls entrecreuats, alguna senyora de llavis rogencs esperant el torn i els quatre avis de sempre jugant al dominó o a la brisca.  M’imagino al nen altra vegada a la seva taula, rodejat de llibres i de llibretes i atrafegat amb els seus deures. Possiblement, algú li faria una moixaina o li diria alguna cosa, però ell no aixecaria el cap de la seva feina.
Quin serà el futur del “Nen del bar”? Segurament que de més gran, sigui ell qui porti el plat de macarrons o empleni la gerra de cervesa; així i tot, voldria equivocar-me. M’agradaria que pogués anar a la Universitat a estudiar el que més li agradi i que més endavant fos ell qui els hi digués als seus pares que no cal que continuïn treballant al bar.

Aquesta seria l’única manera d’alliberar-los de la seva presó.