13
de juliol
de
2023, 11:17
Actualitzat:
14
de juliol,
12:40h
–Aishaaa!
La mama em demana en amazic que pugi al terrat a estendre la roba. Entenc l’amazic, però fora de casa no el parlo mai.
–Sí, mama, ya subo!
Li responc en castellà. La mare entén el castellà, però gairebé no el parla. M’encanta pujar al terrat. És tan gran com casa meva, però sense parets ni portes ni sostre. Des d’allà puc veure les teulades i els terrats d’altres cases, les antenes, un bon tros de cel i, fins i tot, si trec prou el cap per la cantonada, el Montseny. Per cert, la setmana que ve hi anirem d’excursió amb l’escola. Tinc ganes de passejar pel bosc. Diu la senyu que hi ha molts ocells.
Quan tenia sis anys, uns lladres van entrar a casa i ens van robar vint euros que la mama guardava embolicats en un tovalló dins d’un calaix de la cuina. Es van endur menjar de la nevera, van beure llet i van deixar els gots bruts allà mateix, sobre la taula del menjador. El papa va dir que havien passat des del terrat al celobert i s’havien colat per la finestra de la cuina. Durant un temps vaig tenir por de pujar-hi, al terrat, fins que el papa em va dir que els lladres només tenien gana i que, si en veia un, l’única cosa que havia de fer era convidar-lo a dinar. Jo no me’l vaig creure, però, tot i així, resava cada nit a Al-làh per no haver de compartir el meu dinar amb un lladre. Poc temps després, de seguida que va poder, el papa va fer posar reixes a la finestra. Ara tinc deu anys i ja no tinc por, tampoc he vist mai cap lladre, esclar.
El terrat és comunitari, però no hi puja mai ningú, només nosaltres. Vivim al cinquè pis en una escala fosca que sempre està bruta. Els llums no funcionen mai i, quan arriba el vespre, fa por i l’Ibrahim se n’aprofita. S’amaga en algun replà i surt de cop i volta a espantar-me. No suporto el meu germà! Com que no hi ha ascensor, als veïns els fa mandra pujar fins a dalt de tot a estendre la roba i ho fan al balcó, que és com una finestra, però més gran. Amb prou feines hi caben els peus grossos del papa damunt l’ampit, per això la mama no hi posa cap planta. Des de ben d’hora, els diumenges hi entren el batibull i la cridòria del mercat de Canovelles, però a l’hivern, s’hi escola un fred que glaça els ossos encara que la mare hi pengi una manta molt bonica per cortina. El papa sempre es queixa que aquestes portes velles no tanquen bé i el propietari no vol arreglar-les.
La veïna de baix de tot em fa pena, però també em fa por... i fàstic. És molt gran, viu sola i sempre sembla que estigui enfadada. La mama diu que es pixa a sobre i que no es renta. Deu ser veritat, perquè el seu replà sempre fa pudor de pixum. De matinada crida i insulta a ves a saber qui, potser se li apareixen fantasmes. Demana monedes al carrer, però al barri diuen que és rica i que guarda els diners sota el matalàs.
Abans, al terrat, hi teníem plantes: romaní, farigola, alfàbrega, menta i flors de molts colors. Un dia el papa, que treballa en un viver, va portar un llimoner i també l’hi vam plantar, però l’amo del pis ens ho va fer treure tot i va dir al papa que si es pensava que el terrat era seu.
Fa molts estius que no anem al Marroc a veure la família. El pare diu que potser l’estiu que ve o l’altre, però no ho diu gaire convençut. Trobo a faltar les cosines, sobretot, la Mariam. Aquí al pis fa tanta calor! Som tots a casa tot el dia i sovint és com si em faltés l’aire. El papa diu que és perquè vivim sota terrat i la casa s’escalfa massa. Però jo penso que sort en tenim del terrat, els meus germans i jo. Perquè quan fa tantíssima calor ens hi banyem dins d’un gibrell de plàstic. És molt divertit i més còmode que fer-ho al lavabo, que és un
quadrat molt i molt petit amb una tassa de vàter, una carxofa de dutxa i un desguàs a terra. És tan petit, que el papa no pot tancar la porta quan fa caca perquè, si està assegut, les cames li queden fora. Abans, després de refrescar-nos, l’aigua del gibrell la posàvem en galledes i regàvem les plantes. Com que ara ja no en tenim, la utilitzem per no haver de fer servir la cisterna del vàter i per fregar el terra. La mare diu que l’hem d’aprofitar d’alguna manera, l’aigua, que està tot molt car i hi ha molta sequera, però el pare es queixa que no nota l’estalvi en les factures.
El papa diu que si som prou bons i ens portem bé en aquesta vida, Al-làh farà que en l’altre no ens falti de res. Deu tenir raó, i jo no goso dir-li que no entenc per què ens hem d’esperar tant a tenir el que uns altres ja tenen ara. Pensar aquestes coses, deu ser pecat?
Quan sigui gran vull tenir un terrat que sigui meu. Tindré moltes, moltes plantes i el papa podrà venir a regar-les sempre que vulgui perquè hi haurà molta aigua. Les portes tancaran bé i no passaré fred a l’hivern. I sempre tindré diners per anar al Marroc a veure la Mariam.
La mare està fent cuscús. Inshallah! L’olor puja pel celobert barrejada amb les de comí i masala que venen del pis de sota, el dels quatre nois pakistanesos de la botiga del davant.
-Aishaaa!
La mare em crida en amazigh, diu que baixi, que la Mariam és al telèfon. Dono gràcies a Al-làh perquè tenim un mòbil i puc parlar amb ella un cop per setmana.
-Ya bajo, mama!
Jo li responc en castellà. A veure si s’hi va acostumant i algun dia s’anima a parlar-lo.
La mama em demana en amazic que pugi al terrat a estendre la roba. Entenc l’amazic, però fora de casa no el parlo mai.
–Sí, mama, ya subo!
Li responc en castellà. La mare entén el castellà, però gairebé no el parla. M’encanta pujar al terrat. És tan gran com casa meva, però sense parets ni portes ni sostre. Des d’allà puc veure les teulades i els terrats d’altres cases, les antenes, un bon tros de cel i, fins i tot, si trec prou el cap per la cantonada, el Montseny. Per cert, la setmana que ve hi anirem d’excursió amb l’escola. Tinc ganes de passejar pel bosc. Diu la senyu que hi ha molts ocells.
Quan tenia sis anys, uns lladres van entrar a casa i ens van robar vint euros que la mama guardava embolicats en un tovalló dins d’un calaix de la cuina. Es van endur menjar de la nevera, van beure llet i van deixar els gots bruts allà mateix, sobre la taula del menjador. El papa va dir que havien passat des del terrat al celobert i s’havien colat per la finestra de la cuina. Durant un temps vaig tenir por de pujar-hi, al terrat, fins que el papa em va dir que els lladres només tenien gana i que, si en veia un, l’única cosa que havia de fer era convidar-lo a dinar. Jo no me’l vaig creure, però, tot i així, resava cada nit a Al-làh per no haver de compartir el meu dinar amb un lladre. Poc temps després, de seguida que va poder, el papa va fer posar reixes a la finestra. Ara tinc deu anys i ja no tinc por, tampoc he vist mai cap lladre, esclar.
El terrat és comunitari, però no hi puja mai ningú, només nosaltres. Vivim al cinquè pis en una escala fosca que sempre està bruta. Els llums no funcionen mai i, quan arriba el vespre, fa por i l’Ibrahim se n’aprofita. S’amaga en algun replà i surt de cop i volta a espantar-me. No suporto el meu germà! Com que no hi ha ascensor, als veïns els fa mandra pujar fins a dalt de tot a estendre la roba i ho fan al balcó, que és com una finestra, però més gran. Amb prou feines hi caben els peus grossos del papa damunt l’ampit, per això la mama no hi posa cap planta. Des de ben d’hora, els diumenges hi entren el batibull i la cridòria del mercat de Canovelles, però a l’hivern, s’hi escola un fred que glaça els ossos encara que la mare hi pengi una manta molt bonica per cortina. El papa sempre es queixa que aquestes portes velles no tanquen bé i el propietari no vol arreglar-les.
La veïna de baix de tot em fa pena, però també em fa por... i fàstic. És molt gran, viu sola i sempre sembla que estigui enfadada. La mama diu que es pixa a sobre i que no es renta. Deu ser veritat, perquè el seu replà sempre fa pudor de pixum. De matinada crida i insulta a ves a saber qui, potser se li apareixen fantasmes. Demana monedes al carrer, però al barri diuen que és rica i que guarda els diners sota el matalàs.
Abans, al terrat, hi teníem plantes: romaní, farigola, alfàbrega, menta i flors de molts colors. Un dia el papa, que treballa en un viver, va portar un llimoner i també l’hi vam plantar, però l’amo del pis ens ho va fer treure tot i va dir al papa que si es pensava que el terrat era seu.
Fa molts estius que no anem al Marroc a veure la família. El pare diu que potser l’estiu que ve o l’altre, però no ho diu gaire convençut. Trobo a faltar les cosines, sobretot, la Mariam. Aquí al pis fa tanta calor! Som tots a casa tot el dia i sovint és com si em faltés l’aire. El papa diu que és perquè vivim sota terrat i la casa s’escalfa massa. Però jo penso que sort en tenim del terrat, els meus germans i jo. Perquè quan fa tantíssima calor ens hi banyem dins d’un gibrell de plàstic. És molt divertit i més còmode que fer-ho al lavabo, que és un
quadrat molt i molt petit amb una tassa de vàter, una carxofa de dutxa i un desguàs a terra. És tan petit, que el papa no pot tancar la porta quan fa caca perquè, si està assegut, les cames li queden fora. Abans, després de refrescar-nos, l’aigua del gibrell la posàvem en galledes i regàvem les plantes. Com que ara ja no en tenim, la utilitzem per no haver de fer servir la cisterna del vàter i per fregar el terra. La mare diu que l’hem d’aprofitar d’alguna manera, l’aigua, que està tot molt car i hi ha molta sequera, però el pare es queixa que no nota l’estalvi en les factures.
El papa diu que si som prou bons i ens portem bé en aquesta vida, Al-làh farà que en l’altre no ens falti de res. Deu tenir raó, i jo no goso dir-li que no entenc per què ens hem d’esperar tant a tenir el que uns altres ja tenen ara. Pensar aquestes coses, deu ser pecat?
Quan sigui gran vull tenir un terrat que sigui meu. Tindré moltes, moltes plantes i el papa podrà venir a regar-les sempre que vulgui perquè hi haurà molta aigua. Les portes tancaran bé i no passaré fred a l’hivern. I sempre tindré diners per anar al Marroc a veure la Mariam.
La mare està fent cuscús. Inshallah! L’olor puja pel celobert barrejada amb les de comí i masala que venen del pis de sota, el dels quatre nois pakistanesos de la botiga del davant.
-Aishaaa!
La mare em crida en amazigh, diu que baixi, que la Mariam és al telèfon. Dono gràcies a Al-làh perquè tenim un mòbil i puc parlar amb ella un cop per setmana.
-Ya bajo, mama!
Jo li responc en castellà. A veure si s’hi va acostumant i algun dia s’anima a parlar-lo.