Arribo cuita corrent a l’estació de tren de Cardedeu. Falten cinc minuts més o menys... s’anuncia per l’altaveu: tren amb destí Barcelona Sants,  via... pico el bitllet, al cap de dues passes hi ha la porta que dona a l’andana; al costat d’ella un banc amb dues noies assegudes i tot el terra ple de peles de pipes, miro de no relliscar quan, just passar, me n’escupen unes quantes al damunt. Me les miro: tenen el cap baix, xategen, en segueixen obrint... potser no m’han vist, em pregunto. No me’n puc estar. Maleït perdi el tren les he de renyar.

–A vosaltres us sembla bonic l’estesa que heu fet i com m’heu deixat? –Dic cridant.

Una d’elles, de no més de quinze anys, mig despullada, plena de tatuatges i de pírcings, escotada fins al melic... em mira, arronsa espatlles, com dient: jo no he estat. Ara li sona el mòbil que té entre els dits.

Jo continuo la prèdica, ara mirant l’altra que ha abaixat més el cap. Va molt senzillament vestida, és menuda i queda recollida rere la porta, gens provocativa. M’envalenteixo:

–Ei! Em sents? M’hi apropo. T’agrada aquest escampall. No veus que és una porqueria i que em veig obligada a trepitjar-la? Cull-les, ara mateix!

Què passa, qui et crida? li deuen preguntar perquè contesta:
        
–Nada un vieja loca que se ha propuesto que barre unas pipas que ha tirado la Nini. En el segundo vagón estás?

Apareix el noi que escombra l’estació.

Se sent el tren, ara ja al revolt que s’apropa.
–Us agradaria fer la meva feina i que a la que et giris ja ho tornis a tenir tot brut? Ara ho neteges fa passant-li la pala i l’escombra a la grossa.

–No puc, que me mare ens espera en el tren que ve de Llinars.

Els crits augmenten. Jo no em moc, vull veure si ho neteja o no. Apareix el cap d’estació i para el tren.

–I tu? Per què no em mires li faig a la mosca morta.

–La meva àvia sempre em deia: “Quan parlis amb algú, mira'l als ulls”, què els ensenyen avui dia?

–No pot, és d’una religió que no els permet dirigir la mirada als adults, –diu l’altra ben segura, mentre va per agafar la pala, no sap si amb la mà dreta o l’esquerra.

En aquells moments, s’incorpora un xic la menuda i aixeca tímidament  la mirada envermellida.

–Quina llàstima! –em surt del cor–. Amb els ulls tan preciosos que tens! –Són negres i amb unes pestanyes que li fan baixar la tristesa galtes avall i hi ha un mig somriure dolç i avergonyit que se les empassa.

–Perdona si t’he escridassat. En realitat t’estimo! –em surt del cor.
        
–Vostè se l’estima? –replica l’altra mentre va escombrant com si no ho hagués fet mai de la poca traça que té!– Està ximple!? Però si no la coneix de res!

–No. No us conec, però us estimo. Tu també ho ets, de bonica! I a tu, també t’estimo!
        
–Mira quin blau que tenen els seus ulls!  –faig al que està orgullós que es valori la seva feina i afegeixo a la tatuada que el seu braç afirma soy de Víctor:

–T’agraeixo que m’hagis explicat això de la mirada de l’amiga. Amb vosaltres també he après una lliçó. Us he dedicat un temps i el temps per a mi és or. Penseu que anava al metge a Barcelona.
        
El cap d’estació està punt de donar el senyal de sortida. Tot net! Entre totes dues nenes m’agafen de les mans i em fan córrer. Ja hi som! I m’ajuden a pujar l’esglaó mortal que hi ha aquí Cardedeu entre el cotxe i l’andana.
        
La mare de les noies, que treia el cap per la porta, es queda parada. De Cardedeu a Barcelona omplim quatre seients buits i m’expliquen el motiu de la seva desídia. I jo no em penedeixo de no haver estat més amable amb elles. Hi ha vegades que el llenguatge ha d’estar espontani i tal com et surt del cor. Primer és l’educació, ja anirà venint en el tren paral·lel l’amabilitat, encara que m’he arriscat que em fotessin una hòstia, pensarà algun espectador.


        
 
La dels  pírcings està parlant amb se mare que li diu que ja està arribant a Cardedeu ve de llinars i que està al segon vagó.