El massís del Montseny és constituït a grans trets per tres grans unitats de relleu: el bloc enlairat culminat per les Agudes i el turó de l’Home a l’est, el bloc del Matagalls també enlairat al centre i el bloc planer de la Calma més baix a l’oest. A la meitat oriental del Montseny dominen els materials granítics, però al centre i cap a ponent destaquen els materials metamòrfics com les pissarres i els esquits. En general aquests materials ofereixen unes tonalitats grises en el paisatge natural, realitat cromàtica modificada en alguns sectors de la Calma per de la presència de materials vermellosos.

Els materials granítics i els metamòrfics es formaren durant el Paleozoic, era geològica molt antiga, que s’inicià fa uns 542 anys i s’acabà fa uns 251 milions d’anys. Al final del Paleozoic extenses àrees estigueren sotmeses a llargs processos d’erosió que donaren lloc a relleus ondulats i pocs inclinats, conegudes com peneplanes. Alhora tingué lloc la tercera gran extinció d’éssers vius amb la desaparició de gairebé el 95% de les espècies presents aleshores, fet que ha servit de referència per establir un canvi d’era, l’inici del Cenozoic, era que es divideix en tres períodes, el Triàsic, el Juràssic i el Cretaci.

A l’inici del Triàsic part de la peneplana del final el Paleozoic és coberta de nous materials, que tapen i fossilitzen el relleu antic. Els primers nivells d’aquests materials són argiles i gresos (roques constituïdes per sorres compactades) vermellosos, dels quals se’n localitzen restes en sectors de la Calma i damunt de les carenes en direcció cap a la vall de Picamena. No se’n troben damunt del Matagalls i del turó de l’Home, però és possible que en el seu moment cobrissin la totalitat dels materials paleozoics del Montseny, i que s’haguessin erosionat durant els llargs períodes d’emersió posteriors. Cal tenir present que els blocs del Matagalls i del turó de l’Home-les Agudes s’aixecaren durant l’orogènia alpina posterior, fet que facilità l’erosió de possibles restes triàsiques d’aquests cims.

La realitat actual és que només hi ha aquests materials vermellosos a la Calma. El contacte entre els materials metamòrfics inferiors de color gris i els sedimentaris superiors vermellosos és visible en molts indrets. El més conegut és un tall de la carretera entre Collformic i el Brull, situat un quilòmetre poc abans del nucli del Brull; és més fàcilment visible de baixada. S’hi observa la discordança entre la disposició dels materials paleozoics inferiors una mica alterats i els gresos vermellosos superiors més compactes. Tanmateix hi ha diversos indrets de la Calma on és fàcil observar aquest contacte, com a l’entorn del Cafè.

La presència dels gresos i argiles vermelles ha tingut molta importància en la formació d’un paisatge diferent, més enllà del color. La diferent duresa dels rocam ha condicionat uns tipus d’erosió diferencials; els nivells de gres són més resistents que els nivells d’argila, els quals són fàcilment erosionats i donen lloc als fangs vermellosos tan molestos per caminants i els cotxes en èpoques de pluja.

Però també han condicionat usos diferents, tant de la mateixa roca com de l’indret. El gres és una pedra relativament fàcil de treballar, de tallar i d’esculpir. Per això ha estat extret en pedreres per a construir portalades i parets resistents. Les masies i les ermites de l’entorn en són un bon testimoni. L’església romànica de Sant Martí del Brull, situada ran de la carretera, n’és el millor exemple; el color rogenc del conjunt de la construcció ho corrobora.
La famosa estela de la Calma trobada com part d’una paret de la Barraca d’en Ramon és una gran bloc de gres amb dibuixos esculpits; l’estela original és actualment exposada al poble del Montseny i a la barraca hi ha una rèplica. A la Calma també hi ha diverses pedres de gres esculpides amb creus i altres formes. Val a dir que de manera natural les roques de gres s’erosionen irregularment el que dona lloc a formes molt suggerents per la imaginació humana. Petites cassoletes naturals han estat aprofundides i ampliades per pastors o artigaires, com les que hi ha al pla del Ginestar. Dels gresos de gra molt fi i homogeni s’han obtingut rodes d’esmolar i de molí.

A més, on hi ha un bon gruix d’argila vermella s’ha format un sòl fèrtil amb una gran capacitat de retenció d’aigua, el que explica la puixança de l’activitat agrícola durant alguns segles. A la Calma hi ha grans masies que en temps no gaire reculats constituïen el centre d’importants propietats agrícoles i ramaderes, com posen de manifest les dimensions de les construccions i la gran quantitat de feixes actualment colonitzades per herbeis, matollars i boscos. Tanmateix aquestes terres transformades en camps són fàcilment erosionades per les aigües torrencials en moments de pluja intensa, el que ha provocat un forta denudació de la terra fèrtil, sovint fins arribar als nivells durs de gres amb la formació de superfícies rocoses gairebé horitzontals sense ni mica de terra. Són les codines.

I allà on els materials vermellosos són erosionats del tot queda descobert el relleu de l’antiga peneplana formada fa més de 250 milions d’anys. Actualment tenim la sort de poder-la observar, almenys en part durant uns pocs mil·lennis, perquè l’erosió continua i la peneplana s’anirà desgastant per les vores fins a quedar reduïda a carenes, com ha succeït al Matagalls i altres indrets.

I encara un detall, sabeu per què es diu la Calma. Una calma és un pla enlairat. El diccionari diu “Cim de muntanya que forma un pla d’extensió considerable”. Els pagesos i pastors sempre han parlat de la Calma. Però al perdre’s aquest sentit original i nosaltres hi veiem un pla, ara molts en diuen Pla de la Calma, que en realitat és el pla del pla.