01
de març
del
2023
La Sara va pujar al tren al Ferrol, tenia l'estació a menys d'un quilòmetre de casa seva. Va buscar el seient que indicava el bitllet, es va asseure, va col·locar la bossa a la falda, es va ajustar la mascareta i es va recolzar al respatller. Va creuar les mans sobre la bossa i, al ritme del tren, va iniciar un recorregut paral·lel per la trajectòria de la seva vida… La decisió que avui acabava de prendre va ser una idea a la seva ment, des del dia d'aquell nefast estiu que, en un terrible accident amb multitud de víctimes, va perdre l'amor de la seva vida junt amb la seva raó per continuar existint. Així, com en un simple obrir i tancar els ulls, es va quedar sola, sense il·lusions, sense projectes, sense futur… justament quan acabaven de sortir victoriosos d'una situació de perill.
Uns anys abans, a en Javier, li havien diagnosticat càncer en un testicle. Aquella notícia els va enfonsar al pànic i la tristesa. A tothom li produeix una reacció terrible escoltar la paraula càncer! Va ser un període dur, d'operacions, de visites i visites a l'hospital per a les sessions de quimioteràpia, d'acostumar-se a posar-se gorra, per no passar fred quan li van caure els cabells… de molts, molts dies que tot era negre… passat un temps, algun dia, entre aquells núvols negres, es colaven alguns nuvolets grisencs que, a poc a poc, es van anar barrejant amb altres de blancs i esponjosos… Segons anaven passant els dies, junts, com si fossin un de sol, van anar guanyant la partida a la malaltia i avançant cap a la llum. Després de gairebé dos anys, enfortint dia a dia l'afecte i la lluita comuna, van aconseguir sortir d'aquella tempesta i recuperar una nova vida, més units i valents. En Javier va poder tornar al seu institut i, quan va acabar aquell curs, es van casar al jutjat del Ferrol, formalitzant així la seva relació de feia ja molt temps.
Ara el temps s'havia transmutat en diferents dimensions. Com sempre, totes les coses, inclosa la feina, seguien tenint la seva importància. Però, conscients que no sabien fins quan duraria aquesta felicitat nova, allò realment valuós eren els seus moments junts. Així com el riu es va adaptant al fluir del seu curs, la paciència i esperança, conreades durant el temps de lluita amb la malaltia, els van ensenyar la importància d'adaptar-se a cada moment i circumstància. Van aprendre a no córrer rere del temps que fuig. A viure el present, aprofitant cada oportunitat que el dia a dia els anava presentant. Celebraven cada èxit en els controls trimestrals d'analítiques i revisions i s'anava consolidant entre tots dos la confiança de poder gaudir, feliços i junts, una vida sense por... Després, la freqüència de les proves es va reduir a la meitat, i faltava poc perquè els controls s’allarguessin a, només, un cop l’any.
S'havia acabat el tercer curs des que el Javier va poder tornar a la feina. Era a finals de juliol i havien programat fer uns dies de vacances en un lloc en plena natura, que tots dos tenien idealitzat, però també feia temps que pensava sovint en la seva estimada àvia que havia estat tan important per a ell, i que feia molt que no la veia... Es va aixecar de matinada, es va dutxar i arreglar. Quan la Sara es va despertar, ell tenia parada la taula amb l’esmorzar per a tots dos.
–Carinyo, què fas arreglat tan d’hora? Oh! i amb la taula parada!
–Es que, amor meu, he pensat què et semblaria si agafo el tren ben d’hora, vaig a fer una abraçada a la meva àvia, que sé que pensa en mi cada dia... i torno.
Així ho van acordar. La Sara es cuidaria de preparar el cotxe per marxar i ell, va agafar el tren ben aviat cap a Madrid. El mateix dia, a les tres de la tarda, a la mateixa estació va tornar a agafar el tren, per tornar a casa.
La Sara va estar tot el dia preparant l'equipatge. Havia anat a omplir el dipòsit, i ja ho tenia tot ficat al cotxe.
–Uf, necessito un recés –es va dir per a si mateixa– ara que està tot llest, faré una volteta, i després pujaré a esperar a en Javier, mentre miraré una mica les notícies.
Va fer una ullada al rellotge, faltava poc per les nou del vespre.
–Bé, potser no arriba tan aviat com es pensava. Si es retarda potser vindrà cansat... i podrem sortir demà al matí...
Va caminar una mica pel barri per estirar les cames, tal com havia previst, després es va instal·lar al sofà. Va posar en marxa el tocadiscos amb música de Simon and Garfunkel. De sobte, es va despertar sobresaltada i va mirar el rellotge, eren més de les onze de la nit… No sabia què fer o què pensar. Va posar en marxa la televisió sense parar esment, sense poder concentrar-se en les imatges que anaven passant, fins que es va adonar que
parlaven d'un terrible accident en un tren que anava de Madrid al Ferrol… Apuntaven motius d'excés de velocitat, de manca de senyalització de precarietat en el manteniment… Una catàstrofe amb moltes persones ferides, i una vuitantena de mortes.
Va sentir un fort cop al cap i, quan es va despertar, estirada a terra, eren les set del matí. De seguida que va aconseguir rebobinar les darreres hores, va tenir el pressentiment del desenllaç fatal.
Van venir mesos i mesos d'atencions de familiars i amics, de teràpies individuals i en grup, de tornar a treballar per prescripció facultativa… Ella anava seguint les instruccions com un robot, però el seu món s'havia convertit en una nit negra, on no entrava ni el mínim raig de sol. Només tenia una idea fixa: trobar el moment adequat per posar fi a la seva tragèdia. Ja podien entestar-se, tothom, en el fet que cal deixar passar el temps i tornar a viure. No,
ella volia morir i, com el Javier, ho faria en un tren…
Tenia la sensació que duia una eternitat esperant el moment adequat. En sentir a la ràdio que, justament, aquell dia feia tres anys de l'accident va decidir que no esperaria més. De cop, com si estigués al seu costat, li va semblar sentir la veu d’en Javier; com per art de màgia es va colar a la seva ment una espurna de llum. Com ho podia haver oblidat? Va recordar que, abans d'operar-lo, el cirurgià els va informar de la possibilitat i conveniència de dipositar esperma en un banc de semen, per si algun dia es plantejaven tenir un fill, ja que, era força freqüent, que després de intervencions d'aquest tipus, la fecundació no fos possible.
Aquell mateix dia es va dedicar a apuntar tot el procés que havia de recórrer. Punt per punt anava comentant-ho amb el Javier. Des del primer minut es va prometre que li explicaria tot i actuaria, talment, com si estigués amb ella i formessin l'equip que sempre havien estat, en els temes importants. En uns quants dies aquell indici de claredat havia esdevingut una potent llum que ho va transformar tot… La Sara va recuperar el somriure. Tornava a tenir plans i veure el futur amb alegria i optimisme. Va oblidar el desig de morir…
Era primavera, el quinze de maig de l'any 2016, quan va néixer un nen preciós, rosat i grassonet. Feia 53 centímetres i pesava 3’100 quilos. Li va posar el nom d’Aran perquè va ser en aquella vall que es van adonar que ella i en Javier s’estimaven d'una manera especial. Tenien catorze anys i havien anat de campaments amb els mestres i companys, en acabar l'Ensenyament General Bàsic. Allà també tenien programat passar aquelles vacances que van quedar a l'aire eternament.
La Sara tornava a tenir una vida feliç. algú podria pensar que tenen raó aquells que pensen que “el temps ho guareix tot”. No és el temps, són les circumstàncies les que fan que el dolor per una pèrdua irreparable s'esmorteeixi. La Sara seguia tenint la buidor per la pèrdua d’en Javier. Però la il·lusió i l'alegria de veure en l’Aran el fruit del seu amor, li infonia l'energia i l'afany per aconseguir que aquest tresor fos tan feliç com algú pugui ser.
Com adorava a aquest petit que li semblava el nen perfecte! Gairebé sis anys va viure la Sara aquesta meravellosa etapa de veure el seu fill créixer sa, alegre, xerraire... que amb només dos anys ja parlava pels colzes…
Però tot va acabar com si fos un somni. Dijous de la primera setmana de col·legi, després de les festes nadalenques, a mig matí, una patrulla de policia es va presentar al lloc de treball de la Sara. Va pensar que estava enmig d'un malson. No podia creure el que li deien… L'autocar que portava d'excursió els nens de la classe de l'Aran, en travessar un pas d'una via amb barreres, va xocar amb un tren. Diversos dels nens van patir lesions de diferents graus, alguns d'ells greus... els menys afortunats, l'Aran i una nena, van morir a l'acte.
Una setmana més tard, al final del trajecte del tren Ferrol - Santiago, una dona estava asseguda, recolzada al seient, amb una màscara, una bossa gran als genolls, i les mans damunt la bossa. En intentar despertar-la, van veure que havia mort. No duia documentació. Només dos pots amb cendres, i una petició personal:
A qui sigui que el destí posi al meu camí per complir el meu desig. Demano, si us plau, que m'incinerin, i escampin les meves cendres barrejades amb les del meu marit i el meu fill, que són a la bossa, a les vies del tren, de l’estació de Santiago. Gràcies!
Uns anys abans, a en Javier, li havien diagnosticat càncer en un testicle. Aquella notícia els va enfonsar al pànic i la tristesa. A tothom li produeix una reacció terrible escoltar la paraula càncer! Va ser un període dur, d'operacions, de visites i visites a l'hospital per a les sessions de quimioteràpia, d'acostumar-se a posar-se gorra, per no passar fred quan li van caure els cabells… de molts, molts dies que tot era negre… passat un temps, algun dia, entre aquells núvols negres, es colaven alguns nuvolets grisencs que, a poc a poc, es van anar barrejant amb altres de blancs i esponjosos… Segons anaven passant els dies, junts, com si fossin un de sol, van anar guanyant la partida a la malaltia i avançant cap a la llum. Després de gairebé dos anys, enfortint dia a dia l'afecte i la lluita comuna, van aconseguir sortir d'aquella tempesta i recuperar una nova vida, més units i valents. En Javier va poder tornar al seu institut i, quan va acabar aquell curs, es van casar al jutjat del Ferrol, formalitzant així la seva relació de feia ja molt temps.
Ara el temps s'havia transmutat en diferents dimensions. Com sempre, totes les coses, inclosa la feina, seguien tenint la seva importància. Però, conscients que no sabien fins quan duraria aquesta felicitat nova, allò realment valuós eren els seus moments junts. Així com el riu es va adaptant al fluir del seu curs, la paciència i esperança, conreades durant el temps de lluita amb la malaltia, els van ensenyar la importància d'adaptar-se a cada moment i circumstància. Van aprendre a no córrer rere del temps que fuig. A viure el present, aprofitant cada oportunitat que el dia a dia els anava presentant. Celebraven cada èxit en els controls trimestrals d'analítiques i revisions i s'anava consolidant entre tots dos la confiança de poder gaudir, feliços i junts, una vida sense por... Després, la freqüència de les proves es va reduir a la meitat, i faltava poc perquè els controls s’allarguessin a, només, un cop l’any.
S'havia acabat el tercer curs des que el Javier va poder tornar a la feina. Era a finals de juliol i havien programat fer uns dies de vacances en un lloc en plena natura, que tots dos tenien idealitzat, però també feia temps que pensava sovint en la seva estimada àvia que havia estat tan important per a ell, i que feia molt que no la veia... Es va aixecar de matinada, es va dutxar i arreglar. Quan la Sara es va despertar, ell tenia parada la taula amb l’esmorzar per a tots dos.
–Carinyo, què fas arreglat tan d’hora? Oh! i amb la taula parada!
–Es que, amor meu, he pensat què et semblaria si agafo el tren ben d’hora, vaig a fer una abraçada a la meva àvia, que sé que pensa en mi cada dia... i torno.
Així ho van acordar. La Sara es cuidaria de preparar el cotxe per marxar i ell, va agafar el tren ben aviat cap a Madrid. El mateix dia, a les tres de la tarda, a la mateixa estació va tornar a agafar el tren, per tornar a casa.
La Sara va estar tot el dia preparant l'equipatge. Havia anat a omplir el dipòsit, i ja ho tenia tot ficat al cotxe.
–Uf, necessito un recés –es va dir per a si mateixa– ara que està tot llest, faré una volteta, i després pujaré a esperar a en Javier, mentre miraré una mica les notícies.
Va fer una ullada al rellotge, faltava poc per les nou del vespre.
–Bé, potser no arriba tan aviat com es pensava. Si es retarda potser vindrà cansat... i podrem sortir demà al matí...
Va caminar una mica pel barri per estirar les cames, tal com havia previst, després es va instal·lar al sofà. Va posar en marxa el tocadiscos amb música de Simon and Garfunkel. De sobte, es va despertar sobresaltada i va mirar el rellotge, eren més de les onze de la nit… No sabia què fer o què pensar. Va posar en marxa la televisió sense parar esment, sense poder concentrar-se en les imatges que anaven passant, fins que es va adonar que
parlaven d'un terrible accident en un tren que anava de Madrid al Ferrol… Apuntaven motius d'excés de velocitat, de manca de senyalització de precarietat en el manteniment… Una catàstrofe amb moltes persones ferides, i una vuitantena de mortes.
Va sentir un fort cop al cap i, quan es va despertar, estirada a terra, eren les set del matí. De seguida que va aconseguir rebobinar les darreres hores, va tenir el pressentiment del desenllaç fatal.
Van venir mesos i mesos d'atencions de familiars i amics, de teràpies individuals i en grup, de tornar a treballar per prescripció facultativa… Ella anava seguint les instruccions com un robot, però el seu món s'havia convertit en una nit negra, on no entrava ni el mínim raig de sol. Només tenia una idea fixa: trobar el moment adequat per posar fi a la seva tragèdia. Ja podien entestar-se, tothom, en el fet que cal deixar passar el temps i tornar a viure. No,
ella volia morir i, com el Javier, ho faria en un tren…
Tenia la sensació que duia una eternitat esperant el moment adequat. En sentir a la ràdio que, justament, aquell dia feia tres anys de l'accident va decidir que no esperaria més. De cop, com si estigués al seu costat, li va semblar sentir la veu d’en Javier; com per art de màgia es va colar a la seva ment una espurna de llum. Com ho podia haver oblidat? Va recordar que, abans d'operar-lo, el cirurgià els va informar de la possibilitat i conveniència de dipositar esperma en un banc de semen, per si algun dia es plantejaven tenir un fill, ja que, era força freqüent, que després de intervencions d'aquest tipus, la fecundació no fos possible.
Aquell mateix dia es va dedicar a apuntar tot el procés que havia de recórrer. Punt per punt anava comentant-ho amb el Javier. Des del primer minut es va prometre que li explicaria tot i actuaria, talment, com si estigués amb ella i formessin l'equip que sempre havien estat, en els temes importants. En uns quants dies aquell indici de claredat havia esdevingut una potent llum que ho va transformar tot… La Sara va recuperar el somriure. Tornava a tenir plans i veure el futur amb alegria i optimisme. Va oblidar el desig de morir…
Era primavera, el quinze de maig de l'any 2016, quan va néixer un nen preciós, rosat i grassonet. Feia 53 centímetres i pesava 3’100 quilos. Li va posar el nom d’Aran perquè va ser en aquella vall que es van adonar que ella i en Javier s’estimaven d'una manera especial. Tenien catorze anys i havien anat de campaments amb els mestres i companys, en acabar l'Ensenyament General Bàsic. Allà també tenien programat passar aquelles vacances que van quedar a l'aire eternament.
La Sara tornava a tenir una vida feliç. algú podria pensar que tenen raó aquells que pensen que “el temps ho guareix tot”. No és el temps, són les circumstàncies les que fan que el dolor per una pèrdua irreparable s'esmorteeixi. La Sara seguia tenint la buidor per la pèrdua d’en Javier. Però la il·lusió i l'alegria de veure en l’Aran el fruit del seu amor, li infonia l'energia i l'afany per aconseguir que aquest tresor fos tan feliç com algú pugui ser.
Com adorava a aquest petit que li semblava el nen perfecte! Gairebé sis anys va viure la Sara aquesta meravellosa etapa de veure el seu fill créixer sa, alegre, xerraire... que amb només dos anys ja parlava pels colzes…
Però tot va acabar com si fos un somni. Dijous de la primera setmana de col·legi, després de les festes nadalenques, a mig matí, una patrulla de policia es va presentar al lloc de treball de la Sara. Va pensar que estava enmig d'un malson. No podia creure el que li deien… L'autocar que portava d'excursió els nens de la classe de l'Aran, en travessar un pas d'una via amb barreres, va xocar amb un tren. Diversos dels nens van patir lesions de diferents graus, alguns d'ells greus... els menys afortunats, l'Aran i una nena, van morir a l'acte.
Una setmana més tard, al final del trajecte del tren Ferrol - Santiago, una dona estava asseguda, recolzada al seient, amb una màscara, una bossa gran als genolls, i les mans damunt la bossa. En intentar despertar-la, van veure que havia mort. No duia documentació. Només dos pots amb cendres, i una petició personal:
A qui sigui que el destí posi al meu camí per complir el meu desig. Demano, si us plau, que m'incinerin, i escampin les meves cendres barrejades amb les del meu marit i el meu fill, que són a la bossa, a les vies del tren, de l’estació de Santiago. Gràcies!