Una tarda llarga d'aquest mes de gener,
freda de l'hivern,
vaig comptar mentalment els anys que feia,
era aquell mateix dia, que s'havia mort la meva mare.
 
Em va semblar tant de temps que no podia ser,
vaig fer servir els dits, per tornar a comptar-ho,
com penso que a tothom li passa.
Em va caure, de sobte, tot aquell temps a sobre,
em vaig sentir tan aclaparada!
 
Em vaig dir que aquella sensació
m'apropava a una realitat real,
no sé si això ho expresso bé,
d'alguna manera, a vegades, ens va bé adonar-nos-en,
ja que vivim  tan  allunyats d’allò essencial,
i em vaig quedar allà aturada,
amb aquell pes i aquells pensaments
com  un prec a la nostàlgia, que havia de digerir.
 
Em vaig dir:
demà ja tornaré a viure el meu present,
aquest present de cadascú,
diferent per a cada  generació,
diferent  dels que són a dalt o a baix,
segons el graó de l'escala que els ha tocat,
diferent dels que pateixen malaltia o els que es troben bé,
diferent dels que són d'aquí o són d'allà i s'arrosseguen només amb un carro a la mà.
 
Aquest present violent i caòtic o avorrit i sòrdid.
Però en aquells moments em calia fer un aturada
per somiar en un lloc tou
com a vegades m'imagino són els núvols
i parlar a la distància amb l'ànima.
 
Potser hauria d'haver posat una llumeta
al costat d'una fotografia de la mare o  unes flors,
o tan se val...
 
Vaig decidir que deixaria aquest pensament a fora,
quan posés les engrunes esmicolades de pa als ocells,
segur que un pit-roig li portarà allà on sigui com un missatge.
 
No cal que m'enviï resposta.