Destaca que els ecosistemes tenen menys capacitat de resposta: “Si tothom fos vegetarià, seria molt difícil recuperar el mosaic agroforestal”

Actualment, els incendis es detecten abans. Hi ha molts mitjans i, en la majoria dels casos, el foc s’atura abans d’arribar a una hectàrea. Són els conats, que ni tan sols es consideren incendis.

No. La percepció del risc d'incendi és baixa, sobretot en la població urbana. Però també en el món rural. Hi ha molta gent que hi viu, però que no té relació directa amb el sector primari: no treballen al bosc, no són agricultors ni pagesos... Visquin en ciutats o pobles, no entenen els processos que es produeixen al medi ni el risc d'incendi creixent amb les noves condicions ambientals extremes.

Hi ha una manca de percepció del risc i també un desconeixement de la necessitat d'actuar en el territori. Hi ha persones que consideren que tallar un arbre és un crim o que fer gestió forestal és negatiu per a la biodiversitat, però no entenen que la prevenció, a la llarga, la millora perquè evita grans incendis. A més, s’hi suma una poca responsabilitat i consciència, sobretot a l'estiu, sobre les activitats que hauríem d'evitar fer.

Des del punt de vista de l'ecologia, depèn molt del tipus de paisatge objectiu. Cal un treball de concertació entre tots els actors del territori per decidir quin tipus de paisatge volem a mitjà i llarg termini. Idealment, voldríem recuperar el mosaic agroforestal, però sense persones al territori -sense pastors, pagesos ni agricultors- i amb poca gestió forestal, és molt difícil.

En un paisatge agroforestal, un incendi difícilment acaba sent molt sever, perquè canvia de comportament, perd velocitat i intensitat en zones obertes amb poc combustible, i esdevé un incendi de dimensions menors, i més fàcil d'extingir. En canvi, en un paisatge continu, molt homogeni i amb molta càrrega de combustible, que és el que tenim ara, el foc no és fàcilment controlable.

Aquí entra l'ecologia del foc. En ecosistemes mediterranis, és un factor evolutiu i integral del sistema, necessari en una recurrència històrica que depèn del paisatge. Per exemple, si tens una combinació de garriga, pinedes i conreus, un incendi cada 20, 25 o 30 anys -depenent de les característiques climàtiques de cada subzona- seria perfectament viable i no suposaria un problema. Les comunitats vegetals responen bé al foc mitjançant l'autosuccessió.

Ara bé, si la recurrència és massa curta, amb un gran incendi cada 8 o 10 anys, perdem capacitat de resposta i resiliència. Els matollars rebrotadors poden aguantar bastant bé, però un pi no té llavors fins als 15 o 20 anys, per la qual cosa vas perdent l'estrat arbori. Tot depèn de què es pretén buscar a cada zona. El problema és que no controlem gaire la situació: les condicions són tan extremes que veiem incendis molt intensos i severs on la capacitat de resposta sovint és insuficient o falten recursos.

Durant molt de temps vam tenir, per una banda, la cartografia de la Generalitat -els PPP- i, per l'altra, la de les diputacions. De fet, la Diputació de Barcelona tenia marcades unes àrees prioritàries de gestió diferent, fet que generava certa incoherència. Fa tres anys es van combinar i, almenys a la demarcació de Barcelona, hi ha un mapa clar d’on cal actuar.

Com que la vegetació creix, al cap de 15 anys torna a estar igual. Les ubicacions i les freqüències estan més o menys clares, però sovint no s’executa el que caldria. Hi ha punts estratègics de gestió que han funcionat per frenar o aturar algun incendi, però ni de bon tros podem dir que tots els PPP estiguin aplicats.

Cal un esforç d'inversió, decisió i voluntat política per treballar en la prevenció i crear un paisatge més resistent i resilient. A més, com que més del 70% de la propietat forestal a Catalunya és privada, les administracions s'han de concertar amb els propietaris per acordar els plans de gestió. Costa molt i la governança és un tema clau.

Correcte. En restauració això és molt clar. Després d'un incendi, sovint no cal actuar, tret que hi hagi un risc d'erosió important, com ara un sòl friable en pendent. Si preveus que la resposta de la comunitat vegetal serà molt lenta, aleshores sí que cal actuar ràpidament per evitar l'erosió. Però si no hi ha risc d'erosió i el sòl i l'aigua estan conservats, no cal actuar immediatament. És millor esperar a veure com respon la vegetació i potser fer alguna actuació útil al cap de set o vuit anys. Quan hi ha incendis grans es destinen molts diners a fer coses que, de vegades, no tenen sentit.

El foc és física, no ecologia. Necessita oxigen, una font de calor -una flama o una espurna- i combustible. Aquesta part no ens interessa tant. Com a ecòlegs, el que volem predir és què passarà durant i després del foc. Això depèn de la vegetació, del seu estat, de les condicions meteorològiques durant l'incendi i de la meteorologia postincendi.

Per a nosaltres, les variables essencials durant l'evolució d'un foc són la velocitat i la intensitat -l'energia alliberada pel front-. La intensitat depèn de la quantitat, del tipus i de l'estat del combustible -si està més o menys humit-, així com de la seva distribució espacial -si és continu o no-. Aquests elements determinen si el comportament serà més o menys ràpid i intens. A major intensitat, hi ha més alliberament d'energia i més severitat. La severitat es mesura postincendi, avaluant els impactes.

Com que el territori és molt heterogeni en pendents, orientació i vegetació, el comportament del foc també és molt heterogeni i difícil de predir al detall. Això fa que el treball d'extinció dels bombers sigui perillós i imprevisible. Segons el vent i les condicions meteorològiques, pujarà més ràpidament o no per una vessant. Per això modelitzem diferents escenaris de combustible i meteorologia per entendre cap on aniria. A partir d’aquí, els bombers en treuen informació per organitzar l'extinció, i nosaltres per recomanar mesures de prevenció a l'administració.

La severitat és una variable d'impacte difícil d'estimar quantitativament perquè es produeix a moltes escales i de manera molt heterogènia en l'espai. Una manera de quantificar-la és pel percentatge de capçada cremada o observant el sòl i el tipus de cendra. Si és cendra blanca, la combustió ha estat total -severitat molt alta-, si és grisa o fosca, la combustió ha estat parcial.

També s'avalua la superfície cremada, tot i que no és suficient per si sola: pots tenir un foc de mil hectàrees poc intens i un altre de més petit però molt més intens. Dins d'una zona cremada hi ha molta variabilitat i illes de vegetació intactes. Preveure aquesta heterogeneïtat a escala micro és pràcticament impossible.

Pel que fa a la resposta de la vegetació, si tenim un matollar dominat per rebrotadores, la capacitat de resposta a la Mediterrània és excel·lent i en poques setmanes rebroten, encara que no plogui. Però si la freqüència de l'incendi és massa alta -cada 5 o 6 anys-, es perd resiliència perquè no hi ha temps per refer les reserves de carboni dels òrgans de rebrot. Ho estem veient els últims anys en comunitats com les de garric o coscoll, que van perdent capacitat de resposta. Per tant, cal entendre l'historial i el règim d'incendis de la zona.

Si dominen les germinadores (com les estepes o el romaní), la resiliència és més aleatòria perquè depèn de la pluja postincendi. Si no plou durant mesos, no hi haurà germinació. Per això, en els nostres models de predicció incloem l'historial del foc, el règim d'incendis, les característiques del foc actual i la vegetació preexistent -espècies i proporció- per predir si la resposta serà bona o no.

Una zona propensa a incendis, com la conca mediterrània, es defineix precisament per tenir un període de pluges que permet el creixement de la vegetació -acumulació de combustible- combinat amb una estació seca i càlida molt marcada. Amb les onades de calor actuals, la humitat del combustible cau en picat en poques setmanes.

A la Mediterrània tenim prou aigua per al creixement vegetal, però s'ajunta amb una època de sequera estival cada vegada més llarga on la humitat del combustible baixa dràsticament. Aquesta humitat és la variable clau: com més sec està, més risc d'incendi i més intensitat hi ha.

Sí, aquestes condicions s'estan estenent també en altitud. En zones d'alta muntanya on abans no hi havia incendis, ara s'assoleixen temperatures de mitja muntanya de fa 20 o 30 anys. Es donen les condicions perquè cremi vegetació que generalment no està adaptada al foc, i això és un problema.

Sí, el canvi en el model d'usos ha modificat l'estructura espacial del paisatge. Abans hi havia extracció de fusta, carboneig, pasturatge i conreus. Ara que gairebé no en queda res, el bosc s'ha anat tancant, creant una superfície forestal contínua i homogènia amb molta càrrega de combustible. Aquesta acumulació, combinada amb sequeres més llargues i temperatures extremes, és la combinació perfecta per a incendis més grans i intensos.

Un bosc funcional amb les limitacions d'aigua i sòl de la Mediterrània no pot suportar densitats altíssimes. La competència és tan gran que els arbres no creixen bé ni fan pinya, fet que els fa vulnerables i poc sostenibles davant de qualsevol pertorbació.

Cal educació i fer arribar aquesta informació a la gent, per tenir estructures sanes de bosc, cal fer gestió forestal i recuperar usos com el pasturatge. Per exemple, amb el vegetarianisme, si tothom ho fos seria molt difícil recuperar el mosaic agroforestal. L'herbivoria és un ús tradicional essencial per mantenir el paisatge obert i promoure la biodiversitat, produint carn de qualitat i defugint el model de les macrogranges.

Són decisions que determinen el tipus de paisatge que tenim, tant a escala local com global, ja que el consum de certs productes en països rics també provoca desforestació al Sud global. La sostenibilitat s'ha de pensar localment i globalment, i la nostra adaptació al canvi climàtic passa per un paisatge en mosaic amb usos i estructures de vegetació diferents.

No necessàriament. Als nostres ecosistemes mediterranis és poc habitual i gairebé no està documentat científicament, a diferència d'altres zones del planeta. El que sí que és freqüent i té efectes similars és la formació d'una crosta superficial física.

Depenent de la litologia -com margues o gresos-, quan plou després d'un incendi, les gotes d'aigua impacten directament sobre el sòl desprotegit de vegetació. L'impacte trenca els agregats i les partícules fines -sobretot llims-, que es redepositen formant un segellat o crosta superficial que pot arribar a fer centímetres de gruix. Aquesta crosta evita l'entrada d'aigua, afavoreix l'erosió hídrica per escorrentia i dificulta la germinació i l'emergència de les plantes.

Els grans incendis tenen un impacte global. Alliberen CO2, metà, compostos nitrogenats i partícules en suspensió de diferents mides. Les partícules més petites són inhalables i molt perilloses per a la salut respiratòria, podent causar morts a milers de quilòmetres. Per exemple, els incendis del Canadà el 2023 van causar greus problemes de contaminació a Nova York, amb confinaments i pics d'ingressos hospitalaris. El mateix va passar a Sydney el 2019. A banda de l'efecte hivernacle i els problemes de salut pública, provoquen pèrdues econòmiques i socials brutals, com ara en el turisme per la manca de visibilitat i el tancament de parcs naturals.

Els pirocúmuls es formen en condicions extremes d'onada de calor. L'incendi assoleix temperatures altíssimes que escalfen l'aire de les capes inferiors. Com que l'aire calent pesa menys, puja ràpidament i, en entrar en contacte amb l'aire més fred de l'atmosfera, es condensa i forma aquests núvols d'origen pirofític.

Sí, en condicions extremes, el pirocúmul esdevé gegant i genera una meteorologia local molt erràtica i imprevisible. El comportament del foc passa a ser autoproduït: el mateix incendi genera els seus corrents d'aire i vents en diferents direccions. Això fa que el foc entri en una fase de gran virulència, molt perillosa per als equips d'extinció, tal com s'ha viscut recentment a Catalunya.