Adverteix que els canvis en el paisatge i en el clima redueixen tant les oportunitats espacials com temporals de gestionar el foc
Jordi Vendrell Flotats (Manresa, 1984) és geògraf de formació, va ser bomber GRAF i, actualment, és director general de la Fundació Pau Costa, una entitat centrada en la prevenció i la gestió d’incendis forestals des de la perspectiva de l’ecologia del foc.
El foc és una greu amenaça a Catalunya?
Catalunya no té cap problema amb el foc, sinó amb els incendis. El foc forestal és un procés ecològic. L’incendi és la seva expressió descontrolada.
“Tenim un paisatge més vulnerable per la seva continuïtat forestal i amb menys oportunitats per controlar els incendis”
Quina és la diferència entre els incendis actuals i els de fa 50 anys?
Sempre hi ha hagut presència de foc que ha dinamitzat els ecosistemes i els nostres paisatges. La diferència principal és que han canviat a causa d’uns processos socioeconòmics. Tenim un paisatge que s’està aforestant i homogeneïtzant, perdent diversitat d'hàbitats i d'espècies.
Com afecta aquest procés als incendis?
Tenim un paisatge més vulnerable per la seva continuïtat forestal i amb menys oportunitats per controlar els incendis. A més, en l’actual context climàtic, tenim cada dia més dies amb condicions de risc extrem.
“El nostre problema no són els incendis, sinó els grans incendis forestals”
I això facilita incendis més grans?
Sí. El nostre problema no són els incendis, sinó els grans incendis forestals. Aquells que excedeixen la capacitat de gestió o d'extinció d’un sistema. I cada vegada hi ha més dies -no només a Catalunya i a les regions de clima mediterrani, sinó a tot Europa i Amèrica- on les ignicions es poden convertir en grans incendis.
I una temporada més llarga, no?
Sí. I no parlem de fa cinquanta anys, sinó de fa 10 o 15 anys. A més de tenir més dies extrems, el canvi són campanyes més llargues. Des del 2023 s’ha avançat, oficialment, del 15 a l’1 de juny. Però és que les condicions per tenir-ne ja comencen a mitjan maig. A més, hi ha el concepte de les finestres d’oportunitat. En perdem d’espacials -pel procés d’aforestació del paisatge-, però -i no se’n parla tant- també de temporals. Tradicionalment, el pas del dia a la nit ho era, amb menys temperatura i més humitat. Però això cada vegada està menys clar i, fins i tot, és quan es produeixen les condicions més extremes.
“Cada vegada acumulem incendis més grans i, en canvi, en perdem de petits”
Però, en general, hi ha menys incendis, no?
El nombre d’ignicions es manté relativament estable, la superfície també -i, fins i tot, amb una tendència a la baixa-, però l’important és veure la concentració d’hectàrees. Cada vegada acumulem incendis més grans i, en canvi, en perdem de petits.
I això és un problema?
Des del punt de vista de la gestió del paisatge i, fins i tot, ecològic, és més interessant l'heterogeneïtat del comportament del foc. En aquest sentit, tenir petits incendis que cremin amb baixa intensitat et deixa una estructura de bosc on queden separades les capçades de l’estrat arbustiu. I, fins i tot, no és dolent si hi ha petites zones on sí que crema amb alta intensitat.
“Hem passat d'incendis molt diferents a focs cada vegada més semblants: grans i d'alta intensitat”
Per tant, els incendis són cada vegada més semblants?
Ara tenim menys incendis, però cremen una superfície major. Sobretot, ho cremen de manera més homogènia i amb una intensitat altíssima. I això genera un problema, perquè quan l’ecosistema es recuperi ho farà al mateix ritme. El que és interessant, insisteixo, des d’un punt de vista de gestió però també de biodiversitat, és que sigui el més heterogeni possible.