El Pirineu allotja 6.361 estanys i basses coneguts amb diferents noms al llarg del temps, dels Països Catalans i l'Aragó. Tenen característiques ben diverses que fan que la seva anàlisi sigui al detall: algunes acumulacions superen els cent metres de fondària i, d'altres, s'assequen a l'estiu, fet que no els impedeix tenir un paper rellevant en la preservació de la biodiversitat. Un estudi encapçalat pel Centre de Recerca Ecològica i Forestal (CREAF) ha recollit tota la informació que hi ha al respecte i l'ha col·locat en un mateix projecte: el primer catàleg de masses d'aigua de la serralada.
L'inventari detalla dades com la superfície, la fondària i la conca de cada estany i bassa. També com ens hi fem referència: els noms oficials, com canvien amb les variants lingüístiques i les denominacions històriques. Tot, per identificar d'una manera distingida i inequívoca cada exemple. "És especialment rellevant perquè aquesta georeferenciació permet ordenar la informació i evitar confusions en els estudis científics", explica l'investigador del CREAF i CSIC Jordi Catalan, autor del projecte.
Els estanys Plan i Cabidornats (Aigüestortes, Val d'Aran) en són casos il·lustratius. Les seves denominacions han anat canviant en les últimes dècades i no sempre coincideixen amb el que apareix a les guies de muntanya. Uns errors que acaben traslladant-se als estudis. Per a evitar confusions, l'inventari assigna un codi per homogeneïtzar totes les referències, malgrat es coneguin per diferents noms o en prescindeixin.
Els estanys, al detall
Les dades que inclou la recerca mostren la variabilitat de formes en les que l'aigua s'emmagatzema al Pirineu. El visor que ls estanys més extensos es troben a la banda nord de la serralada: el Matamala (Capcir) fa més de 20.000 hectàrees i el succeeixen altres de la mateixa comarca, com el llac Bollosa (més de 15.000ha). Però la majoria de les observacions, tal com mostra el visor confeccionat per Nació, no en superen les cinc.
Més de 3.000 estanys i basses tenen una mida inferior als 5.000 metres quadrats i, a diferència dels més grans, no són coneguts per cap nom a grans trets. Dins aquest grup, només un 20,8% (669) compta amb alguna denominació. La bassa més petita detectada fa cinc centímetres quadrats (0,0005m2) i un perímetre aproximat de 8 metres. A l'inventari del CREAF, només pot identificar-se mitjançant un codi. L'estany amb menys dimensions i però que té nom propi és el de Mare de Séous (Vall d'Aussau), amb 15 metres quadrats d'àrea i 50 metres de perímetre.
La diversitat, també en els ecosistemes
La grandària de les basses més minses fan que no es mantinguin al llarg de l'any. Sovint són temporals i desapareixen en els mesos de més calor, unes condicions que fan que el seu entorn canviï i que les espècies que hi viuen s'adaptin a la intermitència de l'aigua.
Els anostracis, uns crustacis de colors que oscil·len entre el vermell i el blau i que són prou visibles a ull nu, hi poden formar poblacions nombroses. Quan les basses s'assequen, però, produeixen ous que romanen al sediment fins a que les condicions tornin a ser favorables. "Els ecosistemes temporals i els organismes que els habiten són poc estudiats", descriu Catalan, tot afegint que el catàleg incorpora codis perquè les espècies puguin ser identificades.
Com canvien, els estanys?
Diversos estanys no han estat modificats pels humans i, per tant, són de gran interès per a la conservació. Són els casos de la Creuenya (Posets-Maladeta, Ribagorça) i el Redon (Val d'Aran). S'han publicat un centenar d'articles científics que han estudiat aquest darrer i el converteix en un dels estanys d'alta muntanya més estudiats internacionalment. Investigar les seves característiques és prioritari, per als investigadors del projecte.
"Mantenir aquesta recerca al llarg del temps és molt valuós per obtenir sèries llargues i estudiar com responen els ecosistemes lacustres (en aigües tranquil·les) als canvis ambientals i climàtics", comenten Jordi Catalan i Marisol Felip, investigadora del CREAF i la Universitat de Barcelona. "Ens permetrà conèixer l'impacte humà al llarg de la història", conclouen tots dos autors.
