22
de juliol
de
2022
Actualitzat:
30
de novembre,
20:24h
Francesc Mauri (Barcelona, 1966) és una de les veus més autoritzades del país per parlar de meteorologia. Fa 37 anys que la seva veu va ser escoltada per primer cop a Catalunya Ràdio, i 35 que la seva cara va ser vista per primera vegada a les pantalles de TV3. Més de tres dècades després, fa 10 anys que dirigeix MeteoMauri a la ràdio i que cada dia explica el temps que farà des de la televisió.
En aquesta entrevista a NacióDigital, el meteoròleg analitza l'onada de calor i com és una mostra de l'emergència climàtica que vivim, analitza les conseqüències immediates i de futur provocades pel canvi climàtic i es mulla sobre aspectes polèmics com l'ampliació de l'aeroport del Prat, els Jocs Olímpics d'Hivern, el decret de les renovables i la "revolució verda" que pretén impulsar el Govern.
- Una primavera que gairebé no va existir, una onada de calor al juny i ja anem per la segona al juliol. És aquesta la nova normalitat?
- Cada vegada més. No vol dir que continuadament i sempre hagi de ser així, però sí que cada vegada més anem cap a temperatures més elevades i persistència de situacions més càlides. De fet, els últims deu anys són els més càlids a Catalunya des que hi ha registres instrumentals i es repeteixen episodis extrems sovint de calor, però també l'extrem contrari en poc temps de diferència. Per exemple, al gener i al febrer es van batre rècords de calor i a l'abril va tenir un primer cap de setmana amb rècords de fred històrics.
I, en canvi, al maig i al juny hem tornat als rècords de calor. El que segurament caracteritza més aquesta onada de calor és la persistència. Normalment, les onades de calor s'allarguen entre tres, quatre i cinc dies, i aquest any portem bastants dies i els que encara queden. Això no vol dir que algun dia les temperatures baixin algun dia, però en general es troben molt per sobre del que és normal.
- A banda de l'augment de la temperatura, quines són les conseqüències immediates del canvi climàtic a Catalunya?
- Ja les hem començat a ensumar. A primera línia de costa, per exemple, la desaparició de les platges és un problema que genera intranquil·litat en el sector del turisme. També estan en perill infraestructures, passeigs marítims, les vies del tren del Maresme, el delta de l'Ebre, reculant, tota la línia litoral ja és un problema de primera magnitud dels pròxims anys i dècades. Caldrà repensar moltes estructures, com la via del Maresme, que difícilment arribarà a l'any 2050 i per descomptat que no ho farà al 2100. Si es vol continuar utilitzant, segur que s'ha de traslladar. I jo no ho faria, sinó que crec que el més sensat seria soterrar-la i fer una mena de metro que pugui continuar donant cobertura a les poblacions de costa. Soterrar vol dir anar sota nivell de mar, que és més costós, però no és impossible. Si es vol apostar pel transport públic, cal anar per aquí.
- També són dies d'incendis a Catalunya, l'últim de més magnitud al Bages.
- És una conseqüència directa més del canvi climàtic i que ens posa contra les cordes. Cada cop hi ha més habitants a Catalunya, i, per tant, més gent que pot causar aquests focs. Els focs no solen encendre's sols, sinó que sovint la causa és humana. Això se suma amb el fet que fa 100 anys no hi havia gairebé boscos al país. La superfície forestal de llavors era d'un 15% i ara estem en un 64%. Fa 100 anys hi havia pagesos, carboners i ramaders que ho tallaven tot i que impedien que hi hagués focs. Eren una mena de bombers naturals, gent que vivia a prop dels boscos, i que ara estem perdent. Això ens fa perdre protecció contra els incendis i sobirania alimentària.
- El nou escenari de més focs obliga a repensar l'estratègia per evitar-los i controlar-los?
- Venim d'un incendi en què s'han cremat moltes coses. Es culparà els bombers, que si no hi eren, que si no van arribar a temps, que si es van equivocar... Tot el que vulguis, però és que hi ha un moment en què la natura et passa per sobre. No podem tenir 1.500 dotacions en un incendi, és absolutament antieconòmic i, a més, és que encara ens continuarà passant per sobre. Aquest incendi -el del Pont de Vilomara- es dona en unes circumstàncies de temperatures nefastes i de sequera, no ens imaginem si hi arriba a haver vent: el tindríem ja per Girona i no hi podríem fer res. Com el que hi va haver de 26.000 hectàrees a l'Empordà, en què els bombers l'única cosa que podien fer era fugir.
Són moments en què la natura et passa per sobre. Aleshores, a partir d'aquí cal protegir el territori amb un model econòmic que reforci el model agroalimentari i garanteixi la igualtat d'oportunitats. Que a vegades ens fa la sensació que ho fem molt bé amb els cotxes perquè tenim la Seat, però és que el sector porcí dona cinc vegades més de benefici. I si el territori el deixes morir, al final acaba morint, sigui per un incendi o d'una altra manera.
- L'energia, per la guerra a Ucraïna, també està més que mai al centre de l'actualitat.
- Tenim una oportunitat única i històrica per no dependre dels Emirats Àrabs, dels Estats Units, de Putin i de tota aquesta gent que ara en depenem i que ja sabem com les gasten. Ho hem vist amb els oligarques russos, que n'han anat morir un darrere l'altre, un d'ells a Lloret de Mar. Està clar que hi ha gent que treballa de manera molt fina. Ser sobirà a escala energètica és una oportunitat que diria que no se'ns tornarà a presentar mai més. - Soterrar les vies del tren de la costa o protegir l'aeroport del Prat són mesures per mitigar el canvi climàtic, però no per evitar-lo.
- Sí, fa 10 o 12 anys els líders internacionals en l'estudi del canvi climàtic deien que encara hi érem a temps i ara aquests mateixos científics experts li veuen una inèrcia bestial a la pujada de temperatures, zones del planeta on plourà molt més, d'altres on plourà molt menys. I sobretot plourà pitjor, més mal repartit, amb aigua més mal gestionada. En definitiva, ens toca pal·liar, mitigar, posar un amortidor, però el cop ja hi és i continuarà.
- Una altra d'aquestes mesures que ha defensat per mitigar els efectes del canvi climàtic és tirar la primera línia de costa.
- Clar. Ja vam veure com temporals com el Glòria van implicar que el mar impactés directament en equipaments de primera línia de costa. Si ara en aquest municipi es presenta un alcalde o alcaldessa i diu: "Escolta, els científics diuen que anirem per aquí i cal començar a fer una guardiola per anar tirant a terra l'avinguda del passeig marítim del meu municipi; totes les cases de primera línia, cap a terra". Traurà molts vots? No és un tema que els polítics executin ja moltes de les coses que sabem els científics, sinó que la societat els faci costat i s'ho cregui. Estem instal·lats en el curtterminisme més absolut i moltes vegades en la indiferència.
Recordo un professor meu de geografia a la Universitat d'Alacant que visito cada any que m'explicava que fa 15 o 20 anys li van oferir ser l'alcaldable del PSOE. Li van dir: "Fes-nos una llista de què faries", i ell, que està especialitzat en riscos naturals, va respondre: "Mira, el primer que proposaré és tirar a terra la primera línia de costa". Bé, doncs al cap d'uns dies li van dir que ja no els interessava com a candidat. Llavors, el que pretenem és continuar subvencionant la primera línia de mar cada vegada que hi ha un temporal, declarar zones catastròfiques i abocar diners públics? Aboquem diners públics, sí, però en desconstruir la primera línia de mar. És una evidència científica que el nivell del mar entra cada cop més en terra ferma i que això va a més. Però si això es diu, una part de la societat se't tira al damunt.
- Un altre tema de debat en infraestructures en els últims mesos ha estat la de l'ampliació de l'aeroport del Prat.
- Sí, es parla d'aquesta ampliació de la tercera pista repetint que és necessària, però realment entraria en servei a partir del 2040. No ens enganyem, les obres que venen de Madrid en alguns casos triguen trenta o quaranta anys en executar-se. Si el 2050 es pensa a ampliar l'aeroport amb la tercera pista o que estigui operativa, és una bestiesa. Abans has d'haver protegit l'aeroport perquè el delta del Llobregat va baixant de nivell mentre el del mar va pujant. Aquest és el problema real.
- I un altre de polèmic, i per ara també acabat en fracàs, ha estat el dels Jocs Olímpics d'Hivern. Eren viables des del punt de vista del clima?
- Jo fa molts anys que soc esquiador i conec molt bé el sector de la neu. I en els últims 20 anys no hi ha hagut cap temporada, cap ni una, que amb el suport de la neu artificial una estació d'esquí equipada amb canons no hagi estat oberta. La neu no és ni constant, ni abundant, però amb els canons no hi ha pistes que hagin estat tancades. Les pistes que serien olímpiques sempre han tingut neu, millor o pitjor, però n'han tingut. Per tant, potser el 2050 no, però d'aquí a set anys i mig, des del meu punt de vista, sí que era viable. Ningú es qüestiona fer els campionats del món d'esquí de muntanya i es van celebrar tot i ser una temporada extremadament difícil, perquè només va nevar el novembre. Boi Taüll al febrer organitzava uns campionats del món i la Vall de Boí va estar plena d'esquiadors i visitants.
Els Jocs de fa vint, trenta, quaranta anys portaven construccions bestials i després equipaments abandonats. Però jo diria que això ja no es fa. Per això crec que és una llàstima i una oportunitat perduda si els Jocs d'Hivern no s'acaben fent a Catalunya, perquè en definitiva la gent del Pirineu també s'ha de guanyar la vida, i no tan sols amb el sector primari, sinó també amb el turisme o els serveis. Si perdem el Pirineu des del punt de vista poblacional, tindrem un problema d'abandonament del territori. Per una banda, hi ha figures de preservació, com parcs i espais naturals, però també hi ha d'haver una vida de persones que tiren endavant el territori.
- Precisament des del territori hi va haver crítiques per una altra mesura de Govern, la del decret de renovables.
- Una altra mala peça al teler, perquè no és un problema fàcil. Per una banda, hi ha uns territoris que són l'Ebre i el Camp de Tarragona, que històricament han tingut de tot: nuclears, petroquímiques, parcs eòlics... I, per tant, són territoris que estan castigats per moltíssimes infraestructures. I per l'altra hi ha una altra part del país, que és des de la Costa Brava i fins a la costa de Barcelona que pràcticament no tenen infraestructures d'energies renovables. Només autoconsum en alguns habitatges i empreses. I clar, anar a posar molins de vent en alguns indrets molt poblats com els de les comarques de Barcelona no té cap sentit, a no ser que sigui per posar algun molí de vent a Collserola, que siguin pedagògics o pel turisme, perquè en definitiva es vegi que una ciutat no només té una torre de Collserola, una torre Glòries o les tres xemeneies, sinó que les renovables han de formar part del paisatge dels pròxims anys. A partir d'aquí hi ha una realitat, que és que aquests molins només subministraran energia per 5.000 famílies. No podem posar més molins, perquè simplement no hi ha vent. La inversió no compensaria de cap manera el vent regular que es necessita.
Hi ha territoris que haurien d'entendre que en el paisatge hi haurà aquesta situació. Igual que hi ha hagut urbanitzacions i que fem carreteres enmig del paisatge, encara que no hi estigui d'acord, el país també necessita continuar funcionant energèticament. Podríem decréixer, però quina part de la societat està disposada a fer-ho clarament i alentir la marxa econòmica? La realitat de la pandèmia ens posa de manifest que hi ha una problemàtica social importantíssima. L'economia és una màquina de precisió que si l'ajustes d'una banda o una altra, hi ha una pila de gent que en rep les conseqüències. Per tant, soc favorable als parcs solars i a especialment a omplir les teulades amb tot el que sigui possible, però els números ens diuen que falten més plaques i més molins de vent. Així doncs, igual que hem de fer botigues, carrers, trens o metros, les infraestructures energètiques també són necessàries per continuar vivint com ho estem fent. Una altra cosa és que vulguem viure diferent, però no crec que sigui la intenció. Però el que és clar és que les renovables, sense dubte, ens poden donar molts més avantatges que maldecaps.
- Creu que el Govern està complint amb la "revolució verda" que pretén?
- Hauria de ser tot més ràpid. El full de ruta que s'ha traçat és favorable, ambiciós i engresca, però que hauria d'anar molt més ràpid perquè de cap manera el ritme actual d'implantació de les renovables ens donarà els objectius que s'han marcat pel 2030 i pel 2050. I això no deixa de ser perillós, perquè al final ens vindrà de fora. Portarem línies des de l'Aragó o des de València? Hauríem de ser més contundents en què la maquinària administrativa fos ràpida, però cal més dedicació i la societat hauria d'entendre molt millor que això és imprescindible.
- A escala internacional, el passat novembre es va celebrar la cimera del clima de Glasgow. Va ser un èxit o un fracàs?
- Al final, hi ha una realitat que és una maquinària social i econòmica de 200 països del món. I clar, és una planeta que té un problema: d'aquí a pocs mesos arribarà als 8.000 milions d'habitants. Si tenim en compte que fa 120 anys érem 1.000 milions, això és una aberració. Tota aquesta gent ha de viure i tirar endavant, en unes condicions molt més equilibrades. Bé, s'haurà de quadrar tot això enmig d'una revolució energètica amb el convenciment mundial que les renovables són la solució, però que el procés de transició és extremadament complex tenint en compte de les energies que depenem ara. I quan poses aquests líders mundials en aquestes cimeres és quan grinyolen les coses, perquè no tothom vol fer aquests canvis.
- Més enllà de tots aquests temes, en l'àmbit personal, com gestiona les més de tres dècades de feina a la televisió i a la ràdio?
- Bé, no estic cansat ni molt menys. Sí que és veritat que, com tothom, hi ha dies que tens més mandra o que tens el cap més emboirat. Però malgrat tot amb il·lusió de continuar explicant a la gent el temps que fa i farà, i sobretot també en aquests últims deu anys el MeteoMauri que fem a l'àmbit digital de Catalunya Ràdio i que en definitiva m'ha ajudat a cultivar-me en moltes qüestions. Tinc ganes de continuar i de seguir treballant.
- Precisament el MeteoMauri és un exemple de com ha canviat la forma de comunicar. S'explica bé la meteorologia a través de les xarxes socials?
- Les xarxes són molt interessants per moltes coses, com la immediatesa o que gent de molts àmbits interactuï. Però també és un lloc que, de vegades, fa fàstic. Perquè realment no s'entén com es poden dir tantes bajanades i barbaritats. A més, gent des del sofà que passa per sobre de professionals de primera línia i de científics. Que no dic que no es pugui opinar o no estar d'acord, però clar, quan les dius de l'alçada d'un campanar realment preocupa que una part de la població patini tant en certes qüestions.
En aquesta entrevista a NacióDigital, el meteoròleg analitza l'onada de calor i com és una mostra de l'emergència climàtica que vivim, analitza les conseqüències immediates i de futur provocades pel canvi climàtic i es mulla sobre aspectes polèmics com l'ampliació de l'aeroport del Prat, els Jocs Olímpics d'Hivern, el decret de les renovables i la "revolució verda" que pretén impulsar el Govern.
- Una primavera que gairebé no va existir, una onada de calor al juny i ja anem per la segona al juliol. És aquesta la nova normalitat?
- Cada vegada més. No vol dir que continuadament i sempre hagi de ser així, però sí que cada vegada més anem cap a temperatures més elevades i persistència de situacions més càlides. De fet, els últims deu anys són els més càlids a Catalunya des que hi ha registres instrumentals i es repeteixen episodis extrems sovint de calor, però també l'extrem contrari en poc temps de diferència. Per exemple, al gener i al febrer es van batre rècords de calor i a l'abril va tenir un primer cap de setmana amb rècords de fred històrics.
I, en canvi, al maig i al juny hem tornat als rècords de calor. El que segurament caracteritza més aquesta onada de calor és la persistència. Normalment, les onades de calor s'allarguen entre tres, quatre i cinc dies, i aquest any portem bastants dies i els que encara queden. Això no vol dir que algun dia les temperatures baixin algun dia, però en general es troben molt per sobre del que és normal.
- A banda de l'augment de la temperatura, quines són les conseqüències immediates del canvi climàtic a Catalunya?
- Ja les hem començat a ensumar. A primera línia de costa, per exemple, la desaparició de les platges és un problema que genera intranquil·litat en el sector del turisme. També estan en perill infraestructures, passeigs marítims, les vies del tren del Maresme, el delta de l'Ebre, reculant, tota la línia litoral ja és un problema de primera magnitud dels pròxims anys i dècades. Caldrà repensar moltes estructures, com la via del Maresme, que difícilment arribarà a l'any 2050 i per descomptat que no ho farà al 2100. Si es vol continuar utilitzant, segur que s'ha de traslladar. I jo no ho faria, sinó que crec que el més sensat seria soterrar-la i fer una mena de metro que pugui continuar donant cobertura a les poblacions de costa. Soterrar vol dir anar sota nivell de mar, que és més costós, però no és impossible. Si es vol apostar pel transport públic, cal anar per aquí.
"Cada vegada més anem cap a temperatures més elevades i persistència de situacions més càlides"
- També són dies d'incendis a Catalunya, l'últim de més magnitud al Bages.
- És una conseqüència directa més del canvi climàtic i que ens posa contra les cordes. Cada cop hi ha més habitants a Catalunya, i, per tant, més gent que pot causar aquests focs. Els focs no solen encendre's sols, sinó que sovint la causa és humana. Això se suma amb el fet que fa 100 anys no hi havia gairebé boscos al país. La superfície forestal de llavors era d'un 15% i ara estem en un 64%. Fa 100 anys hi havia pagesos, carboners i ramaders que ho tallaven tot i que impedien que hi hagués focs. Eren una mena de bombers naturals, gent que vivia a prop dels boscos, i que ara estem perdent. Això ens fa perdre protecció contra els incendis i sobirania alimentària.
- El nou escenari de més focs obliga a repensar l'estratègia per evitar-los i controlar-los?
- Venim d'un incendi en què s'han cremat moltes coses. Es culparà els bombers, que si no hi eren, que si no van arribar a temps, que si es van equivocar... Tot el que vulguis, però és que hi ha un moment en què la natura et passa per sobre. No podem tenir 1.500 dotacions en un incendi, és absolutament antieconòmic i, a més, és que encara ens continuarà passant per sobre. Aquest incendi -el del Pont de Vilomara- es dona en unes circumstàncies de temperatures nefastes i de sequera, no ens imaginem si hi arriba a haver vent: el tindríem ja per Girona i no hi podríem fer res. Com el que hi va haver de 26.000 hectàrees a l'Empordà, en què els bombers l'única cosa que podien fer era fugir.
Són moments en què la natura et passa per sobre. Aleshores, a partir d'aquí cal protegir el territori amb un model econòmic que reforci el model agroalimentari i garanteixi la igualtat d'oportunitats. Que a vegades ens fa la sensació que ho fem molt bé amb els cotxes perquè tenim la Seat, però és que el sector porcí dona cinc vegades més de benefici. I si el territori el deixes morir, al final acaba morint, sigui per un incendi o d'una altra manera.
- L'energia, per la guerra a Ucraïna, també està més que mai al centre de l'actualitat.
- Tenim una oportunitat única i històrica per no dependre dels Emirats Àrabs, dels Estats Units, de Putin i de tota aquesta gent que ara en depenem i que ja sabem com les gasten. Ho hem vist amb els oligarques russos, que n'han anat morir un darrere l'altre, un d'ells a Lloret de Mar. Està clar que hi ha gent que treballa de manera molt fina. Ser sobirà a escala energètica és una oportunitat que diria que no se'ns tornarà a presentar mai més.
- Sí, fa 10 o 12 anys els líders internacionals en l'estudi del canvi climàtic deien que encara hi érem a temps i ara aquests mateixos científics experts li veuen una inèrcia bestial a la pujada de temperatures, zones del planeta on plourà molt més, d'altres on plourà molt menys. I sobretot plourà pitjor, més mal repartit, amb aigua més mal gestionada. En definitiva, ens toca pal·liar, mitigar, posar un amortidor, però el cop ja hi és i continuarà.
- Una altra d'aquestes mesures que ha defensat per mitigar els efectes del canvi climàtic és tirar la primera línia de costa.
- Clar. Ja vam veure com temporals com el Glòria van implicar que el mar impactés directament en equipaments de primera línia de costa. Si ara en aquest municipi es presenta un alcalde o alcaldessa i diu: "Escolta, els científics diuen que anirem per aquí i cal començar a fer una guardiola per anar tirant a terra l'avinguda del passeig marítim del meu municipi; totes les cases de primera línia, cap a terra". Traurà molts vots? No és un tema que els polítics executin ja moltes de les coses que sabem els científics, sinó que la societat els faci costat i s'ho cregui. Estem instal·lats en el curtterminisme més absolut i moltes vegades en la indiferència.
"Els incendis són la mostra que hi ha un moment en què la natura et passa per sobre"
Recordo un professor meu de geografia a la Universitat d'Alacant que visito cada any que m'explicava que fa 15 o 20 anys li van oferir ser l'alcaldable del PSOE. Li van dir: "Fes-nos una llista de què faries", i ell, que està especialitzat en riscos naturals, va respondre: "Mira, el primer que proposaré és tirar a terra la primera línia de costa". Bé, doncs al cap d'uns dies li van dir que ja no els interessava com a candidat. Llavors, el que pretenem és continuar subvencionant la primera línia de mar cada vegada que hi ha un temporal, declarar zones catastròfiques i abocar diners públics? Aboquem diners públics, sí, però en desconstruir la primera línia de mar. És una evidència científica que el nivell del mar entra cada cop més en terra ferma i que això va a més. Però si això es diu, una part de la societat se't tira al damunt.
- Un altre tema de debat en infraestructures en els últims mesos ha estat la de l'ampliació de l'aeroport del Prat.
- Sí, es parla d'aquesta ampliació de la tercera pista repetint que és necessària, però realment entraria en servei a partir del 2040. No ens enganyem, les obres que venen de Madrid en alguns casos triguen trenta o quaranta anys en executar-se. Si el 2050 es pensa a ampliar l'aeroport amb la tercera pista o que estigui operativa, és una bestiesa. Abans has d'haver protegit l'aeroport perquè el delta del Llobregat va baixant de nivell mentre el del mar va pujant. Aquest és el problema real.
- I un altre de polèmic, i per ara també acabat en fracàs, ha estat el dels Jocs Olímpics d'Hivern. Eren viables des del punt de vista del clima?
- Jo fa molts anys que soc esquiador i conec molt bé el sector de la neu. I en els últims 20 anys no hi ha hagut cap temporada, cap ni una, que amb el suport de la neu artificial una estació d'esquí equipada amb canons no hagi estat oberta. La neu no és ni constant, ni abundant, però amb els canons no hi ha pistes que hagin estat tancades. Les pistes que serien olímpiques sempre han tingut neu, millor o pitjor, però n'han tingut. Per tant, potser el 2050 no, però d'aquí a set anys i mig, des del meu punt de vista, sí que era viable. Ningú es qüestiona fer els campionats del món d'esquí de muntanya i es van celebrar tot i ser una temporada extremadament difícil, perquè només va nevar el novembre. Boi Taüll al febrer organitzava uns campionats del món i la Vall de Boí va estar plena d'esquiadors i visitants.
"És una bestiesa pensar a ampliar l'aeroport amb la tercera pista o que estigui operativa el 2050"
Els Jocs de fa vint, trenta, quaranta anys portaven construccions bestials i després equipaments abandonats. Però jo diria que això ja no es fa. Per això crec que és una llàstima i una oportunitat perduda si els Jocs d'Hivern no s'acaben fent a Catalunya, perquè en definitiva la gent del Pirineu també s'ha de guanyar la vida, i no tan sols amb el sector primari, sinó també amb el turisme o els serveis. Si perdem el Pirineu des del punt de vista poblacional, tindrem un problema d'abandonament del territori. Per una banda, hi ha figures de preservació, com parcs i espais naturals, però també hi ha d'haver una vida de persones que tiren endavant el territori.
Francesc Mauri creu que cal pensar en com protegir l'aeroport del Prat abans de voler ampliar-lo. Foto: Albert Segura
- Precisament des del territori hi va haver crítiques per una altra mesura de Govern, la del decret de renovables.
- Una altra mala peça al teler, perquè no és un problema fàcil. Per una banda, hi ha uns territoris que són l'Ebre i el Camp de Tarragona, que històricament han tingut de tot: nuclears, petroquímiques, parcs eòlics... I, per tant, són territoris que estan castigats per moltíssimes infraestructures. I per l'altra hi ha una altra part del país, que és des de la Costa Brava i fins a la costa de Barcelona que pràcticament no tenen infraestructures d'energies renovables. Només autoconsum en alguns habitatges i empreses. I clar, anar a posar molins de vent en alguns indrets molt poblats com els de les comarques de Barcelona no té cap sentit, a no ser que sigui per posar algun molí de vent a Collserola, que siguin pedagògics o pel turisme, perquè en definitiva es vegi que una ciutat no només té una torre de Collserola, una torre Glòries o les tres xemeneies, sinó que les renovables han de formar part del paisatge dels pròxims anys. A partir d'aquí hi ha una realitat, que és que aquests molins només subministraran energia per 5.000 famílies. No podem posar més molins, perquè simplement no hi ha vent. La inversió no compensaria de cap manera el vent regular que es necessita.
"És una llàstima i una oportunitat perduda si els Jocs d'Hivern no s'acaben fent a Catalunya"
Hi ha territoris que haurien d'entendre que en el paisatge hi haurà aquesta situació. Igual que hi ha hagut urbanitzacions i que fem carreteres enmig del paisatge, encara que no hi estigui d'acord, el país també necessita continuar funcionant energèticament. Podríem decréixer, però quina part de la societat està disposada a fer-ho clarament i alentir la marxa econòmica? La realitat de la pandèmia ens posa de manifest que hi ha una problemàtica social importantíssima. L'economia és una màquina de precisió que si l'ajustes d'una banda o una altra, hi ha una pila de gent que en rep les conseqüències. Per tant, soc favorable als parcs solars i a especialment a omplir les teulades amb tot el que sigui possible, però els números ens diuen que falten més plaques i més molins de vent. Així doncs, igual que hem de fer botigues, carrers, trens o metros, les infraestructures energètiques també són necessàries per continuar vivint com ho estem fent. Una altra cosa és que vulguem viure diferent, però no crec que sigui la intenció. Però el que és clar és que les renovables, sense dubte, ens poden donar molts més avantatges que maldecaps.
- Creu que el Govern està complint amb la "revolució verda" que pretén?
- Hauria de ser tot més ràpid. El full de ruta que s'ha traçat és favorable, ambiciós i engresca, però que hauria d'anar molt més ràpid perquè de cap manera el ritme actual d'implantació de les renovables ens donarà els objectius que s'han marcat pel 2030 i pel 2050. I això no deixa de ser perillós, perquè al final ens vindrà de fora. Portarem línies des de l'Aragó o des de València? Hauríem de ser més contundents en què la maquinària administrativa fos ràpida, però cal més dedicació i la societat hauria d'entendre molt millor que això és imprescindible.
"Les renovables, sense dubte, ens poden donar molts més avantatges que maldecaps"
- A escala internacional, el passat novembre es va celebrar la cimera del clima de Glasgow. Va ser un èxit o un fracàs?
- Al final, hi ha una realitat que és una maquinària social i econòmica de 200 països del món. I clar, és una planeta que té un problema: d'aquí a pocs mesos arribarà als 8.000 milions d'habitants. Si tenim en compte que fa 120 anys érem 1.000 milions, això és una aberració. Tota aquesta gent ha de viure i tirar endavant, en unes condicions molt més equilibrades. Bé, s'haurà de quadrar tot això enmig d'una revolució energètica amb el convenciment mundial que les renovables són la solució, però que el procés de transició és extremadament complex tenint en compte de les energies que depenem ara. I quan poses aquests líders mundials en aquestes cimeres és quan grinyolen les coses, perquè no tothom vol fer aquests canvis.
- Més enllà de tots aquests temes, en l'àmbit personal, com gestiona les més de tres dècades de feina a la televisió i a la ràdio?
- Bé, no estic cansat ni molt menys. Sí que és veritat que, com tothom, hi ha dies que tens més mandra o que tens el cap més emboirat. Però malgrat tot amb il·lusió de continuar explicant a la gent el temps que fa i farà, i sobretot també en aquests últims deu anys el MeteoMauri que fem a l'àmbit digital de Catalunya Ràdio i que en definitiva m'ha ajudat a cultivar-me en moltes qüestions. Tinc ganes de continuar i de seguir treballant.
"La 'revolució verda' del Govern engresca, però ha de ser més ràpida"
- Precisament el MeteoMauri és un exemple de com ha canviat la forma de comunicar. S'explica bé la meteorologia a través de les xarxes socials?
- Les xarxes són molt interessants per moltes coses, com la immediatesa o que gent de molts àmbits interactuï. Però també és un lloc que, de vegades, fa fàstic. Perquè realment no s'entén com es poden dir tantes bajanades i barbaritats. A més, gent des del sofà que passa per sobre de professionals de primera línia i de científics. Que no dic que no es pugui opinar o no estar d'acord, però clar, quan les dius de l'alçada d'un campanar realment preocupa que una part de la població patini tant en certes qüestions.