La renaturalització o reassalvatjament (rewilding en anglès) ha esdevingut una estratègia clau per revertir la degradació ambiental. Retornar ecosistemes degradats o destruïts a una condició d'equilibri funcional i sostenible contribueix a mantenir la biodiversitat i les funcions ecològiques. Davant un ecosistema degradat, el primer repte és decidir l'objectiu. Es vol retornar la zona a com era immediatament abans de degradar-se? Al temps anterior a la Revolució Industrial? De la colonització occidental, si és el cas? Òbviament, depèn de la informació es pugui trobar sobre l'estat històric o de com fos de singular la zona. Per decidir-ho cal conèixer les línies que es poden seguir.
El reassalvatjament passiu (també conegut com a ecològic) pretén restaurar els processos naturals mitjançant la retirada mínima o total de la gestió. L'exemple més comú és l'adoptat per ciutats d'arreu del món, com ara Hannover, Frankfurt i Dessau, Dublín i Barcelona, que han reduït la sega i l'ús d'herbicides per permetre créixer la vegetació autòctona a fi d'atraure insectes pol·linitzadors i ocells, i augmentar així la biodiversitat.
El reassalvatjament actiu implica eliminar espècies invasores o reintroduir-ne d'autòctones; planificar enginyeria d'hàbitats o eliminació d'infraestructures. Prop de Manresa, a can Poc Oli, es va enderrocar una resclosa que aturava la riera de Rajadell, i al gener d'enguany s'ha retirat l'asfalt de l'antic aparcament de la discoteca Pont Aeri. On hi ha un prat es vol recuperar el paper de l'herbivoria, que ajudarà a mantenir un mosaic d'espais oberts i contenir el creixement de la biomassa vegetal. Ja hi ha passat els primers ramats d'ovelles i cavalls i rucs en transhumància.
El reassalvatjament tròfic busca restaurar les interaccions naturals controlant les poblacions d'animals consumidors amb depredadors o herbívors per gestionar la vegetació. Comporta introduir espècies contemporànies per promoure ecosistemes biodiversos autoregulats. A l'espai natura de la Muntanya d'Alinyà s'han dut a terme programes de conservació de rapinyaires i s'ha reintroduït el voltor negre; s'ha convertit així en l'única regió d'Europa on es poden veure fàcilment les quatre espècies de voltors que viuen al continent: comuns i negres, trencalossos i aufranys.
El reassalvatjament del Plistocè defensa reintroduir la megafauna de l'època glacial o els seus equivalents ecològics, atès que les comunitats actuals han evolucionat amb la seva presència -els crítics al·leguen que els ecosistemes poden haver canviat massa-. Tot i això, el 2014 a les muntanyes Țarcu, als Carpats romanesos, es va reintroduir el bisó europeu d'on havia desaparegut dos segles abans. Ara n'hi ha més de 170, una de les poblacions més grans d'Europa. En pasturar, els animals estimulen el creixement de les plantes perquè fertilitzen el sòl i dispersen llavors; i, en compactar el sòl, eviten que s'alliberi carboni emmagatzemat. S'ha estimat que capturen 54.000 tones addicionals de CO2 l'any; xifra gairebé deu vegades més que si no hi fossin, l'equivalent al que emetrien entre 43.000 i 84.000 cotxes de gasolina dels EUA o 123.000 europeus. L'estudi aclareix la importància dels grans mamífers en el cicle del carboni; i que és possible integrar dos reptes: la protecció i la restauració de la biodiversitat amb l'emergència climàtica.
Recuperar l'entorn i els serveis ecosistèmics associats, com aigua i aire nets, millora la qualitat de vida de les comunitats locals perquè proporciona espais recreatius. I alhora genera beneficis econòmics a través de l'ecoturisme i els negocis vinculats a la reforestació. Tanmateix, genera crítiques i neguits.
Els riscos ecològics inherents de reintroduir espècies en nous hàbitats pot tenir conseqüències potencials imprevistes com la prosperitat de plantes invasores en zones degradades que competeixen amb espècies natives, la propagació de malalties, i la dificultat de recrear les xarxes ecològiques per la seva complexitat. Pot requerir solucions tècniques complexes, com la selecció d'espècies adequades i la gestió dels recursos hídrics. I també pot fracassar si les espècies reintroduïdes no s'adapten o si els ecosistemes han canviat massa. Els projectes sovint requereixen inversions significatives de recursos financers, temps i esforços, que podrien ser utilitzats en altres iniciatives de conservació amb resultats més immediats, alhora que els resultats poden trigar anys o dècades a ser evidents.
El reassalvatjament es pot veure com una amenaça per als mitjans de vida de la població local. És essencial, doncs, planificar el projecte abans de l'execució calibrant bé els impactes ecològics, econòmics i socials amb la col·laboració de governs, comunitats i experts per evitar conflictes i impactes socioeconòmics negatius.
Una altra consideració és que pot desviar l'atenció i els recursos d'altres esforços de conservació més urgents o més justos des d'un punt de vista ètic, com la protecció d'espècies en perill d'extinció o la restauració d'hàbitats degradats. És lícit afavorir el reassalvatjament d'Europa, mentre l'oli de palma per fer les galetes que mengem aquí desforesta Indonèsia i posa en risc la supervivència dels orangutans?
Un projecte de reassalvatjament mai no aconseguirà el que la natura va formar al llarg de mil·lennis, per la qual cosa la conservació dels espais naturals hauria de ser sempre la prioritat. Però davant del dany, si hi ha recursos i intenció, val la pena l'esforç. L'horabaixa dels ecosistemes degradats de pressa el rellotge, ja que la restauració d'aquests entorns essencials per a la vida a la Terra esdevé cada dia més complexa.