26
de març
de
2024, 07:00
Actualitzat:
7:33h
L'atemptat d'aquest divendres a la sala de concerts Crocus City Hall de Moscou, reivindicat per Estat Islàmic, ha deixat una xifra de 137 morts i centenars de ferits. Però sobretot ha ressonat de forma brutal dins dels murs del Kremlin. En plena guerra a Ucraïna, on els fronts es troben aturats esperant el desgel de la primavera, l'atac obre un nou front per a Vladímir Putin en un moment en què el líder rus més necessita de la cohesió interna.
El 9 d'agost del 1999, un Boris Ieltsin en retirada va nomenar primer ministre un desconegut Putin, fins aleshores un funcionari gris vinculat als serveis d'intel·ligència. Però algú sabia qui era. Un acadèmic britànic, Timothy Garton Ash, l'havia escoltat en una conferència a Sant Petersburg, quan era regidor. A Garton Ash li va quedar gravat la figura d'un Putin que mostrava voluntat de restaurar el poder de Rússia. El periodista Llibert Ferri va recordar l'escena en el llibrePutin trenta anys després del final de l'URSS. Putin va dir: "L'ensorrament de la Unió Soviètica ha estat la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX".
Des d'abans d'arribar al poder, Putin ha sabut què volia: restaurar l'antic rol de Rússia com a potència i refermar el seu poder. Val a dir que el líder rus ha sabut sempre utilitzar les crisis en benefici propi. Això ha estat així fins ara, quan l'ambició de la seva aposta imperialista l'ha dut, amb la invasió d'Ucraïna, a l'embat més arriscat de la seva era de govern.
Putin va solidificar la seva hegemonia acabant amb el caos i la guerra de clans que va caracteritzar el règim de Ieltsin i l'ensorrament de l'estat soviètic. A l'etapa de fragmentació postsoviètica, amb la pugna entre grups de poder i un capitalisme descarnat, Putin va oposar un Estat que establia unes mínimes regles de joc. Als qui no ho van acceptar els va imposar la presó (com a Mijaíl Jodorkovski, el propietari de la petroliera Yukos) o l'ostracisme.
Només un mes després de ser designat primer ministre, esclataven quatre fortes explosions en blocs d'apartaments a Moscou i altres ciutats russes. El resultat va ser de més de 300 morts i mai es va aclarir l'origen. Però les autoritats les van atribuir al terrorisme islàmic de Textxènia. Els fets van permetre Putin preparar l'ofensiva per guanyar la que seria la segona guerra de Txetxènia. La primera guerra havia erosionat l'autoritat d'un Ieltsin ja en hores baixes. L'ocupació de Grozny el 2000 va catapultar el lideratge de Putin, que va superar un moment delicat amb l'explosió del submarí nuclear Kursk, en què van morir 23 soldats que van ser donats quan en realitat no van poder ser rescatats per la ineficàcia de les autoritats.
El mandat de Putin travessa uns anys plens de tragèdies, atemptats i morts. Els anys immediats a la guerra de Txetxènia van estar salpicats d'atacs terroristes. Un dels més espectaculars va ser l'assalt al teatre Dubrovka de Moscou, quan guerrillers txetxens van segrestar uns 900 ostatges. Després de dies de suposades negociacions, l'episodi va concloure amb l'entrada de les forces de seguretat després que es fes entrar gas paralitzant pels conductes del gas. En l'operació van morir els segrestadors i més d'un centenar de segrestats, després que els serveis mèdics triguessin a arribar. Un altre cas dramàtic va ser el de l'assalt a l'escola de Beslan, a Ossètia. Van ser fets presoners més de 700 nens. La policia va entrar a sac, va matar la trentena de segrestadors i en el tiroteig van morir més de 300 nens.
L'any 2006 va assenyalar quin era el destí dels qui s'atrevissin a desafiar el poder de Putin en els alts estrats de la societat russa. Les víctimes ja no eren només els guerrillers txetxens. Podien ser periodistes o activistes. La periodista Anna Politkovskaya, que s'havia destacat per les seves cròniques sobre la repressió a Txetxènia, va ser assassinada a l'entrada de casa seva l'octubre del 2006. Un mes després, queia víctima de l'emmetzinament per poloni l'exespia Alexander Litvinenko, que s'havia convertit en un adversari del Kremlin.
L'agost de l'any 2008, Rússia va atacar militarment Geòrgia, una de les repúbliques nascudes de la dissolució de l'URSS. Ho va fer després d'una operació georgiana contra les autoproclamades repúbliques d'Ossètia del Sud i Abjàsia, prorusses. L'argumentació de Moscou per a la intervenció armada va ser molt similar a l'emprada durant la invasió d'Ucraïna. En el cas de Geòrgia, però, la comunitat internacional va intervenir de manera efectiva i es va arribar a un acord de pau amb la mediació de Washington i la UE.
Els anys 2011 i 2012 van ser possiblement els de majors protestes populars contra el règim de Putin. Però es va tractar de manifestacions i concentracions a les grans ciutats del país, sobretot a Moscou i Sant Petersburg. Tota la maquinària del règim es va desplegar per contraposar uns suposats sectors benestants enfront el poble rus alineat amb el Kremlin. El detonant van ser les acusacions de frau pels resultats de les eleccions legislatives del 2011. En aquell moment, el putinisme ja controlava tots els ressorts del poder.
Fa poques setmanes, Putin ha celebfat la seva reelecció en unes eleccions sense garanties. La festa va servir també per commemorar el desè aniversari de l'annexió de la península de Crimea, capturada en una ràpida operació militar, incruenta, el 2014. Va ser després que el Kremlin veiés canviar abruptament el règim ucraïnès, amb motiu de la revolta del Maidan. La instauració d'un govern proeuropeu a Kíiv va decidir Putin a arrabassar Crimea a Ucraïna. S'estava preparant ja el camí cap a la guerra del 2022. Però, en aquest cas, el líder rus va calcular malament les seves forces i el que va ser batejada com una "operació especial", el 24 de febrer del 2022, potser una Crimea 2 esperant ocupar Kíiv amb facilitat, s'ha convertit en una guerra sagnant que està empantanegada.
La guerra d'Ucraïna amenaça de cronificar-se i, mentrestant, han aparegut esquerdes en el sistema putinià. El 24 de juny passat, el líder de la milícia mercenària de Wagner, Yevgueni Prigozhin, sorprenia el món i al mateix Putin encapçalant un intent de cop intern i avançant cap a Moscou en protesta per les condicions de combat al front. El resultat és conegut: després d'unes converses amb el president de Bielorrússia com a intermediari, els de Wagner van aturar la seva marxa sobre Moscou i Prigozhin va sortir d'escena. Uns mesos després, l'avió en què viatjava va explotar.
La mort a la presó d'Alexei Navalni, considerat el màxim exponent de l'oposició a Putin, ha estat un dels darrers episodis d'un guió que sembla repetir-se de manera inexorable. Amb motiu del funeral del líder opositor, han tornat les protestes als carrers. Es desconeix encara l'impacte que tindrà aquest fet i si els sectors crítics amb el règim tindran capacitat per erigir una alternativa a la dictadura.
El greu atemptat reivindicat per Estat Islàmic a Moscou ha transportat els russos a les escenes de fa just 20 anys, amb l'atac al teatre Dubrovka. Només que ara, enmig d'una guerra com la d'Ucraïna, el Kremlin necessita de la màxima cohesió entorn Putin. L'estabilitat interna ha estat la gran carta esgrimida pel Kremlinen els darrers anys. Més enllà d'unes eleccions que tenen lloc sense una oposició real, el que ha bastit la legitimitat de Putin en un sector de la població russa ha estat imposar unes regles de joc centrades en l'estabilitat i la seguretat. I ara l'edifici es pot estar esquerdant.
El 9 d'agost del 1999, un Boris Ieltsin en retirada va nomenar primer ministre un desconegut Putin, fins aleshores un funcionari gris vinculat als serveis d'intel·ligència. Però algú sabia qui era. Un acadèmic britànic, Timothy Garton Ash, l'havia escoltat en una conferència a Sant Petersburg, quan era regidor. A Garton Ash li va quedar gravat la figura d'un Putin que mostrava voluntat de restaurar el poder de Rússia. El periodista Llibert Ferri va recordar l'escena en el llibrePutin trenta anys després del final de l'URSS. Putin va dir: "L'ensorrament de la Unió Soviètica ha estat la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX".
Una estratègia clara
Des d'abans d'arribar al poder, Putin ha sabut què volia: restaurar l'antic rol de Rússia com a potència i refermar el seu poder. Val a dir que el líder rus ha sabut sempre utilitzar les crisis en benefici propi. Això ha estat així fins ara, quan l'ambició de la seva aposta imperialista l'ha dut, amb la invasió d'Ucraïna, a l'embat més arriscat de la seva era de govern. Putin va solidificar la seva hegemonia acabant amb el caos i la guerra de clans que va caracteritzar el règim de Ieltsin i l'ensorrament de l'estat soviètic. A l'etapa de fragmentació postsoviètica, amb la pugna entre grups de poder i un capitalisme descarnat, Putin va oposar un Estat que establia unes mínimes regles de joc. Als qui no ho van acceptar els va imposar la presó (com a Mijaíl Jodorkovski, el propietari de la petroliera Yukos) o l'ostracisme.
Els misteriosos atemptats del 1999
Només un mes després de ser designat primer ministre, esclataven quatre fortes explosions en blocs d'apartaments a Moscou i altres ciutats russes. El resultat va ser de més de 300 morts i mai es va aclarir l'origen. Però les autoritats les van atribuir al terrorisme islàmic de Textxènia. Els fets van permetre Putin preparar l'ofensiva per guanyar la que seria la segona guerra de Txetxènia. La primera guerra havia erosionat l'autoritat d'un Ieltsin ja en hores baixes. L'ocupació de Grozny el 2000 va catapultar el lideratge de Putin, que va superar un moment delicat amb l'explosió del submarí nuclear Kursk, en què van morir 23 soldats que van ser donats quan en realitat no van poder ser rescatats per la ineficàcia de les autoritats.
La massacre del teatre Dubrovka
El mandat de Putin travessa uns anys plens de tragèdies, atemptats i morts. Els anys immediats a la guerra de Txetxènia van estar salpicats d'atacs terroristes. Un dels més espectaculars va ser l'assalt al teatre Dubrovka de Moscou, quan guerrillers txetxens van segrestar uns 900 ostatges. Després de dies de suposades negociacions, l'episodi va concloure amb l'entrada de les forces de seguretat després que es fes entrar gas paralitzant pels conductes del gas. En l'operació van morir els segrestadors i més d'un centenar de segrestats, després que els serveis mèdics triguessin a arribar. Un altre cas dramàtic va ser el de l'assalt a l'escola de Beslan, a Ossètia. Van ser fets presoners més de 700 nens. La policia va entrar a sac, va matar la trentena de segrestadors i en el tiroteig van morir més de 300 nens.
2006: Anna Politkovskaya, assassinada
L'any 2006 va assenyalar quin era el destí dels qui s'atrevissin a desafiar el poder de Putin en els alts estrats de la societat russa. Les víctimes ja no eren només els guerrillers txetxens. Podien ser periodistes o activistes. La periodista Anna Politkovskaya, que s'havia destacat per les seves cròniques sobre la repressió a Txetxènia, va ser assassinada a l'entrada de casa seva l'octubre del 2006. Un mes després, queia víctima de l'emmetzinament per poloni l'exespia Alexander Litvinenko, que s'havia convertit en un adversari del Kremlin.
Guerra contra Geòrgia
L'agost de l'any 2008, Rússia va atacar militarment Geòrgia, una de les repúbliques nascudes de la dissolució de l'URSS. Ho va fer després d'una operació georgiana contra les autoproclamades repúbliques d'Ossètia del Sud i Abjàsia, prorusses. L'argumentació de Moscou per a la intervenció armada va ser molt similar a l'emprada durant la invasió d'Ucraïna. En el cas de Geòrgia, però, la comunitat internacional va intervenir de manera efectiva i es va arribar a un acord de pau amb la mediació de Washington i la UE.
Repressió contra les protestes
Els anys 2011 i 2012 van ser possiblement els de majors protestes populars contra el règim de Putin. Però es va tractar de manifestacions i concentracions a les grans ciutats del país, sobretot a Moscou i Sant Petersburg. Tota la maquinària del règim es va desplegar per contraposar uns suposats sectors benestants enfront el poble rus alineat amb el Kremlin. El detonant van ser les acusacions de frau pels resultats de les eleccions legislatives del 2011. En aquell moment, el putinisme ja controlava tots els ressorts del poder.
De Crimea a Kíiv
Fa poques setmanes, Putin ha celebfat la seva reelecció en unes eleccions sense garanties. La festa va servir també per commemorar el desè aniversari de l'annexió de la península de Crimea, capturada en una ràpida operació militar, incruenta, el 2014. Va ser després que el Kremlin veiés canviar abruptament el règim ucraïnès, amb motiu de la revolta del Maidan. La instauració d'un govern proeuropeu a Kíiv va decidir Putin a arrabassar Crimea a Ucraïna. S'estava preparant ja el camí cap a la guerra del 2022. Però, en aquest cas, el líder rus va calcular malament les seves forces i el que va ser batejada com una "operació especial", el 24 de febrer del 2022, potser una Crimea 2 esperant ocupar Kíiv amb facilitat, s'ha convertit en una guerra sagnant que està empantanegada.
La revolta dels mercenaris
La guerra d'Ucraïna amenaça de cronificar-se i, mentrestant, han aparegut esquerdes en el sistema putinià. El 24 de juny passat, el líder de la milícia mercenària de Wagner, Yevgueni Prigozhin, sorprenia el món i al mateix Putin encapçalant un intent de cop intern i avançant cap a Moscou en protesta per les condicions de combat al front. El resultat és conegut: després d'unes converses amb el president de Bielorrússia com a intermediari, els de Wagner van aturar la seva marxa sobre Moscou i Prigozhin va sortir d'escena. Uns mesos després, l'avió en què viatjava va explotar.
La mort de Navalni i el retorn dels atemptats
La mort a la presó d'Alexei Navalni, considerat el màxim exponent de l'oposició a Putin, ha estat un dels darrers episodis d'un guió que sembla repetir-se de manera inexorable. Amb motiu del funeral del líder opositor, han tornat les protestes als carrers. Es desconeix encara l'impacte que tindrà aquest fet i si els sectors crítics amb el règim tindran capacitat per erigir una alternativa a la dictadura.El greu atemptat reivindicat per Estat Islàmic a Moscou ha transportat els russos a les escenes de fa just 20 anys, amb l'atac al teatre Dubrovka. Només que ara, enmig d'una guerra com la d'Ucraïna, el Kremlin necessita de la màxima cohesió entorn Putin. L'estabilitat interna ha estat la gran carta esgrimida pel Kremlinen els darrers anys. Més enllà d'unes eleccions que tenen lloc sense una oposició real, el que ha bastit la legitimitat de Putin en un sector de la població russa ha estat imposar unes regles de joc centrades en l'estabilitat i la seguretat. I ara l'edifici es pot estar esquerdant.