L’esquerra francesa continua avançant cap a les eleccions presidencials tan fraccionada com en els darrers anys. No ho veiem només a França. Ecologistes per una banda, comunistes per l’altra, i l’alternativa radical de Jean-Luc Mélenchon pel seu carril bus-VAO propi i amb vent demoscòpic a favor.
Per ara, tots esperen veure com avancen els sondejos i, sobretot, què passava amb el principal accionista del bloc d’esquerres: els socialistes.
Després d’uns dies previs a la primera ronda de les primàries marcats per les manifestacions i vagues estudiantils, el resultat ha estat molt més clar que el que la majoria esperaven (i quan dic esperaven crec que seria “anhelaven”). No caldrà ni segona ronda perquè el candidat independent i socialdemòcrata Raphaël Glucksmann va imposar-se amb un contundent i indubtable 66% dels vots.
Les primàries socialdemòcrates: més enllà de Glucksmann
El periodista i eurodiputat Glucksmann partia com a clar favorit, però una candidatura d’un independent dins d’un aparell com el del Partit Socialista, ningú sabia com podia acabar… I en lloc d’això va ser amb una victòria que es podria llegir com una derrota en clau interna; tanmateix, potser també pot ser una oportunitat de futur després de dues eleccions presidencials en les quals el partit va treure resultats catastròfics (Benoît Hamon 2017, un 6,4% dels vots; Anne Hidalgo 2022, 1,7%).
El primer secretari de la formació, Olivier Faure, va ser qui va promoure les primàries per tal d’elegir un candidat presidencial, i va acabar presentant-s’hi i recollint una trista segona posició amb sols un 14,5% dels vots. Un resultat així, després de més de vuit anys com a líder del PS, és més que un segell al front per a ser facturat. I Faure ho sap.
La tercera en discòrdia de les primàries (hi havia dos candidats més, però amb opcions molt minses) era Ségolène Royal en el seu enèsim retorn polític. Royal va aconseguir fer repicar les campanes durant la campanya: ha estat tota la vida fent que parlin d’ella (encara que sigui malament).
Per les xarxes socials corre un vídeo breu d’ella, joveníssima, a una recepció al palau de l’Elisi demanant un càrrec polític al president Mitterrand. Aquest li va acabar donant un ministeri el 1992; i sempre es va dir que va haver de triar entre el que ja era el seu marit, François Hollande, i ella, i que va optar per ella perquè li feien falta dones a l’executiu. I després Hollande ja mai va tenir un càrrec ministerial abans d’arribar a la presidència.
El tàndem “Séghollande”
Tots dos tenen el mèrit, no menor, de ser els únics socialistes que han arribat a la segona volta de les eleccions presidencials des de fa 30 anys. Els dos contra Sarkozy, ella perdent, ell vencent. Ella va obtenir quasi 17 milions de vots, i ell en va obtenir 18 milions justos, que el van portar a l’Elisi. Unes persones que han recollit aquests resultats en el passat, certament costa de dir que no són un actiu polític. Però França ha canviat molt i el seu sistema de partits també, i avui el dubte és si són una rèmora que no acaba de voler marxar mai o si realment podrien tenir un paper.
El tàndem “Séghollande” tenen la perseverança i el cinisme suficients per anar sempre endavant, malgrat les derrotes, malgrat que l’elecció de Glucksmann digui una cosa totalment diferent del que volen els socialistes francesos.
Això no obstant, Hollande ara espera que el candidat Glucksmann s’esfondri en les intencions de vot d’aquí a final d’any, i poder sortir com a alternativa en cas de retirada estratègica. I Royal… Doncs no descartem que aspiri també a ser primera secretària dels socialistes davant de la més que probable retirada d’Olivier Faure.
