La decisió de Pedro Sánchez de convocar eleccions per al 29 de novembre situa les espanyoles com les urnes que vindran després de les midterm nord-americanes del 3 de novembre. Donald Trump se la juga -encara que la presidència no està en joc fins al 2028- si el Partit Demòcrata recupera el control del Congrés i conquereix governs estatals fins ara republicans. Però abans seran dues figures emblemàtiques de la dreta radical les que mesuraran el seu suport.
Flávio, el fill de l’ultra Jair Bolsonaro, vol fer-se amb la presidència del Brasil enfront Lula. I Benjamin Netanyahu vol continuar en el poder a Israel. Tot i que l'impacte electoral sobre les eleccions espanyoles és incert, el que passi emmarcarà el clima de cara al 29-N. Perquè tots dos han aparegut com a aliats internacionals de Vox. Veiem com estan les coses a menys d’una setmana d’aquestes dues eleccions.
Lula, amb el vent en contra, però…
“Per què el 73% dels presos pensa votar per vostè?”. En el debat del passat cap de setmana, molt virulent, Bolsonaro va etzibar aquesta pregunta a Lula. Pero és molt difícil agafar per sorpresa l’octogenari president, gat vell de l’esquerra sindical brasilera, que va respondre amb l’agilitat d’un gat: “Voldria que fos el 100%, inclòs el teu pare, que, per cert, sap que jo soc molt millor que tu”. Tot seguit, dirigint-se a l’auditori, va demanar el vot a l’expresident, empresonat per un intent de cop d’estat.
Però a tres dies de les eleccions, aquest diumenge 25 d’octubre, les coses estan molt costerudes pel vell líder socialista. La primera volta ja va ser un mal presagi. Es preveia un Lula triomfant, tot i que per la mínima, i va quedar per sota del candidat ultraconservador (47.05% a 45,16). El resultat no està escrit, però va quedar clar que era Lula qui havia d’empènyer si volia sobreviure. I, si més no, ho ha fet.
Aquests darrers dies de campanya poden haver donat a Lula una empenta, tal volta les dècimes que potser li falten per superar Bolsonaro. El president ha aconseguit aprovar la reforma laboral que buscava, que es reduirà de 44 a 40 hores setmanals, amb un sistema de 5 dies de treball i dos de descans. També ha instaurat el transport públic gratuït en els caps de setmana. Que ha pres la iniciativa és evident: Bolsonaro, hostil a la reforma laboral, va acabar votant-la al Senat. El brasiler no és l'únic govern que aprofita el període electoral per avançar mesures socials...
Els resultats brasilers incidiran de ple a tot Amèrica Llatina, on, en cas de victòria ultra, l’hegemonia de la dreta extrema seria absolut, amb l’excepció, entre els grans països, del Mèxic de Claudia Sheinbaum. Un triomf de Lula seria un respir per les forces democràtiques i, de retruc, una garrotada per a un Trump que ha deixat clar que espera la victòria de l’extrema dreta.
Israel: una oposició poc alternativa
Dos dies després, el 27 d’octubre, els israelians donaran el seu veredicte sobre Benjamin Netanyahu i la seva coalició amb partits religiosos i de l’extrema dreta. Les enquestes mostren una Knesset fragmentada com sempre, però on seria possible bastir una alternativa al líder del Likud. Un polític rocós, acostumat a superar tota mena d’entrebancs, i que encara no ha topat amb les urnes des de l’atac terrorista de Hamàs i la resposta brutal d’Israel.
L’històric Partit Laborista ja no és el principal grup de l’oposició. La societat israeliana ja fa molt que va donar un gir a la dreta. Hi ha tot un magma de partits de centre i de dreta, però oposats a Netanyahu i favorables a iniciar un nou rumb a Israel. Gadi Eisenkot és ara mateix, enquestes en mà, qui apareix com a opositor preferit. Excap de l’estat major, líder d’una sigla nova, Yashar (Rectitud o Honestedat), no és un colom, sinó un falcó que ha promès respondre amb brutalitat a tot atac contra el país.
Tampoc Naftali Bennet, exprimer ministre i líder del partit Junts, de centre dreta, és un tou. Ni Avigdor Liberman, cap d’un altre fragment de la dreta anti-Netanyahu. Què aplega tots aquests dirigents? Tenen clar que l’actual primer ministre ha cremat la imatge d’Israel, creuen que ha estat ineficaç en la guerra i que va pecar de negligència (i potser alguna cosa més) abans de l’atac de Hamàs. I són laics, s’oposen totalment a l’ascens dels corrents religiosos.
Aquest bloc haurà de pactar amb el que queda de l’esquerra israeliana per formar una majoria. Aquí hi ha el partit Els Demòcrates, de nova creació però que és la nova marca de l’antic laborisme. El seu cap és Yair Golan, un general que va participar en la repressió de les intifades palestines. El problema d’aquesta hipotètica aliança és que potser li calgui algun acord amb els partits àrabs, cosa difícil de gestionar. Però el que està clar és que la sortida d’escena de Netanyahu -que haurà de respondre de diversos caos judicials vinculats a corrupció-, sense canviar moltes polítiques, tindria el poder enorme dels símbols.
Diumenge també hi haurà una batalla electoral que pot ser emblemàtica: Sèrbia vota i decidirà si roman al poder l'autoritari Aleksandar Vucic o el moviment de protesta que va prendre volada fa dos anys, aplegat ara a la Llista d'Estudiants, impulsada des del món jove universitari per preservar l'estat de dret i els vincles amb Europa, fa també història.
