L'extrema dreta: ara sí, un fantasma recorre Europa

"Un fantasma recorre Europa: el fantasma del comunisme". Amb aquesta frase arrencava el Manifest comunista que l'any 1848 van publicar Marx i Engels. El fantasma va tenir un èxit desigual i va fer més aviat poca fortuna a Europa Occidental. Ara és el torn d'un altre fantasma, el de l'extrema dreta, que es presenta també amb opcions d'èxit però sense les bones intencions dels vells socialistes.

Aquest dimecres, el prestigiós think tankConsell Europeu de Relacions Internacionals (ECFR) va publicar el darrer dels seus periòdics sondejos sobre les eleccions al Parlament Europeu de juny. Els resultats han caigut com un llamp en moltes cancelleries, ja que dona per bo l'escenari d'un brusc gir a la dreta a l'hemicicle, amb la possibilitat que partits d'extrema dreta quedin en primera posició en nou països europeus: Àustria, Bèlgica, Eslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Països Baixos, Polònia i República Txeca. Però, a més, l'enquesta assenyala que en nou estats més, l'extrema dreta pot quedar segona o tercera.


L'extrema dreta no forma un bloc compacte i està dividida actualment en dos grups a la cambra d'Estrasburg, els Conservadors i Reformistes Europeus, on hi ha els partits més tradicionals, de l'extrema dreta polonesa als espanyols de Vox, ara amb (passarien de 67 a 85) i Identitat i Democràcia, amb el Reagrupament Nacional de Marine le Pen (que pujarien de 58 a 98). Tots els partits de l'actual mainstream i que a la pràctica governen en coalició dins la Comissió Europea, baixarien: el PPE molt poc, de 178 a 173, però els socialdemòcrates passarien de 141 a 131 i els liberals de 101 a 86. Un horitzó així amenaça la continuïtat de l'actual bloc de centre esquerra i tindria moltes implicacions per al futur de la UE, just quan el procés electoral als EUA dibuixa un escenari inquietant per aquest 2024. Veiem què està passant en aquests nou països amb uns ultres a l'alça.
 

Àustria, el vals de l'extrema dreta

Al país de Mozart, els ultres ja han governat. El Partit de la Llibertat (FPÖ), que va ser refundat pel carismàtic Jorg Haider, ja desaparegut, ha estat el primer partit d'extrema dreta de la UE a arribar al poder, sempre en coalició amb el Partit Popular, conservador i de dreta catòlica. Fa cinc anys, un escàndol que va deixar al descobert els vincles amb Rússia Unida, el partit de Putin, va erosionar la seva imatge. Però va saber aprofitar la pandèmia amb un discurs sobre la "llibertat". I ara, davant la guerra a Ucraïna, el seu líder, Herbert Kickl, preconitza la "pau i neutralitat", aparentant recollir la tradició no alineada del país. Després de totes les coalicions possibles -actualment, del PP i els Verds-, els ultres pugen a les enquestes.
 

Bèlgica, ultres en un estat fracturat

Definit com l'estat fallit més exitós del planeta per The Economist, Bèlgica presenta un mosaic d'identitats que només per simplificar solen reduir-se a valons i flamencs. La monarquia és un dels pocs factors en què es reconeix una majoria... Bé, i un resistent Partit del Treball, d'esquerra radical, l'única formació d'abast estatal i que experimenta un ascens. Però qui està pujant més és el Vlaams Belang (Pertinença Flamenca), que aspira a entrar finalment en el govern federal després d'eternes i feixugues coalicions amb democristians, liberals i socialistes. L'extrema dreta flamenca pot guanyar les europees.

Eslovàquia, la "socialdemocràcia prorussa"

La victòria de Robert Fico en les eleccions eslovaques de l'octubre passat va generar angoixa a Brussel·les. Sobre el paper, havia vençut el líder del partit Smer, que es proclama com a socialdemòcrata. Però la situació era molt més complexa. Fico és l'exponent de l'opinió prorussa eslovaca, és euroescèptic i del tot contrari a posicionar-se al costat d'Ucraïna. De fet, va ser el líder hongarès, Viktor Orban, el primer que el va felicitar. Les europees poden consolidar el nou primer ministre eslovac i eixamplar l'esquerda oberta amb Brussel·les.
 

França, amb Macron a la defensiva

Amb un mapa polític més dividit que mai, una esquerra desorientada (amb el llegendari PSF de Mitterrand i Rocard sota mínims), una dreta (Els Republicans) que no supera els seus conflictes tribals i un macronisme que acusa els anys al poder, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen es prepara per fer de les europees l'inici de l'assalt a l'Elisi. Le Pen ha confiat la direcció del partit a Jordan Bardella, de 28 anys, fills d'immigrants italians i figura de moda en una política francesa sempre dominada per vells llinatges. Macron, que mai s'ha desfet d'un aire gairebé monàrquic que li ha causat desercions electorals, acaba de remodelar el govern i apostar també per un rostre nou, Gabriel Attal, fotogènic i brillant.   
 

Hongria, un Orban imbatible

El partit al govern, el Fidesz, té tots els números per continuar sent la primera força a Hongria. Un fet que blindaria encara més la posició del primer ministre Viktor Orban, veritable cap del bloc euròfob dins mateix de la UE i cap d'un experiment d'anorreament de la democràcia liberal a Hongria. A diferència del que ha passat a Polònia, ni tan sols la unió de tota l'oposició ha pogut fins ara afeblir el poder del cabdill de Budapest.  


 

Itàlia, una Meloni forta

Els seus adversaris hauran d'admetre que van infravalorar Giorgia Meloni, que al capdavant d'un govern de coalició de dretes no dona senyals, de moment, de desgast significatiu. La líder del neofeixista Germans d'Itàlia ha edulcorat la seva imatge, fins al punt que un sector del PPE coqueteja obertament amb ella. Aquest juny obtindrà un bon resultat, beneficiant-se de la caiguda del seu aliat i rival ultra, Matteo Salvini, de qui no comparteix les simpaties putinianes, i d'una Forza Italia que, sense Berlusconi, perd cada dia que passa el seu sentit. Només la canalització d'una part del malestar per l'increment de preus cap al Partit Democràtic o l'inhomologable Moviment 5 Estrelles podria aigualir-li la festa a Meloni. 
 

Països Baixos, amb Wilders guanyador

L'extrema dreta holandesa anirà a les europees amb l'impuls del seu triomf a les eleccions nacionals (37 escons de 150), el primer en la història del país. Geert Wilders, orador demagog i esteta, ha construït la seva carrera sobre un discurs islamòfob que ha acabat donant fruits. S'ha beneficiat també de les eternes combinacions de partits al poder que han convertit la seva formació en l'única vista per una part de l'electorat com d'oposició. A l'Haia encara continuen les converses entre els partits per formar govern, però Wilders encara celebra la victòria assolida.  

Polònia, l'extrema dreta derrotada i irritada

Els polonesos votaran el juny amb un nou govern i la mateixa polarització, si no més. Llei i Justícia (LiJ), la formació ultraconservadora que ha governat els darrers vuit anys, acaba de perdre les eleccions, però pot continuar sent primera força, amb un estil d'oposició frontal i que busca deslegitimar el nou executiu del centrista Donald Tusk, que està topant, a més, amb l'hostilitat del president de la República, Andrej Duda, home de (LiJ). Cada poder de l'Estat s'ha convertit en un centre de batalla mentre que l'històric dirigent ultra, Jaroslaw Kaczynski, acusa Tusk d'actuar al servei dels interessos alemanys.

República Txeca, un "Trump" centreeuropeu

Els països de l'Europa de l'est, ressorgits de la caiguda del Mur, presenten cadascú característiques pròpies que no sempre es poden homologar. En el cas de la política txeca, el populisme euroescèptic està representat per Andrej Babis, empresari del sector químic que va fer enormes inversions en els mitjans de comunicació i va conrear una imatge de líder antipolític i econòmicament eficaç. Una bona gestió al davant del ministeri d'Economia el va convertir en un líder popular i va fundar un partit, l'Acció dels Ciutadans Insatisfets, que el va dur a guanyar unes eleccions i ser primer ministre. Sempre controvertit, lluitant contra acusacions de frau fiscal i conflicte d'interessos, Babis és avui a l'oposició a un govern de centre liberal, però amenaça de tornar.   

L'enquesta preveu per a l'estat espanyol un PP a l'alça i un Vox que pugnaria per esdevenir tercera força malgrat que el seu ascens fulgurant dels darrers anys va quedar molt qüestionat el 23-J a Espanya. Aquest és el panorama que haurà de gestionar una UE amb molts dubtes existencials, divisions internes i una guerra a Europa. Si a això s'hi afegeix l'afebliment del vincle transatlàntic, amb uns Estats Units que virin cap a l'aïllacionisme, l'escenari pot ser massa interessant.