Des de la seva revolució de 1789, França sempre ha estat una mena de far o indicador dels moviments socials que, més tard o més prompte, es manifesten en els països europeus veïns. La societat francesa té, en aquest sentit, una mena de facilitat o instint a l'hora de detectar els canvis socials profunds que afecten les societats europees occidentals i mediterrànies.

Des dels sans-culottes d'aleshores als més recents activistes del maig del 68. De tots ells, els francesos actuals, siguin estudiants o armilles grogues, potser han heretat en el subconscient de l’imaginari col·lectiu la violència (inclosa la policial) i la radicalitat que impregna les grans mobilitzacions que de manera espasmòdica semblen sacsejar el país veí cada cert temps. I aquest cop no sembla que hagi de ser diferent.

Així, el que va començar fa un mes amb les protestes dels alumnes dels lycées per les males condicions en què es troben molts edificis i per les condicions de treball i la baixa remuneració dels professors va arrossegar, poc després, als alumnes d’universitat. Finalment, tot va confluir en la imponent mobilització del dissabte 17 d’octubre en què també hi participaren amb les seves pròpies reivindicacions els pagesos i les armilles grogues.

Internacional

Macron responsabilitza «l'extrema esquerra» dels disturbis: «França no cedirà al desordre i la violència» Pau Espí Solé

El precedent de 2018

Aquest darrer un moviment de les classes mitjanes i populars que el 2018 ja va denunciar l’alça dels preus dels combustibles, la injustícia fiscal i la pèrdua del poder adquisitiu i que va paralitzar de manera total França. Ho van fer tallant les principals vies de circulació viària i provocant un col·lapse de magnituds inimaginables (qui signa aquestes línies ho pot afirmar perquè va quedar atrapat en la ratonera circulatòria quan tornava d’Alemanya en cotxe).

La manifestació de dissabte va començar al matí a la Place de la République de París i en diverses ciutats del país (Reims, Lyon, Lemotges -on es va cremar l’Ajuntament, un edifici del segle XIX que era patrimoni nacional-, Marsella, Lilla...). La marxa es convocava en favor d’un sector públic eficaç i de qualitat (educació, sanitat i pensions) i en contra de les privatitzacions i els fons d’inversió que alimenten l’especulació i la despossessió. Aquest, tant a França com al conjunt d'Europa, ja no és un món de classes mitjanes i de treballadors enfront de les classes benestants i la gran burgesia. Això va de milmilionaris i de desheretats.

La desigualtat i la pobresa de tots aquells que malgrat tenir una feina fixa i cobrar un salari no arriben a fi de mes s’ha tornat insuportable. I després de la manifestació va aparèixer la violència, el saqueig i el pillatge de locals comercials, supermercats, oficines bancàries i incendis de cotxes que ha condemnat enèrgicament el president Emmanuel Macron.

Macron, l'herència més polaritzada

Els 10.000 policies desplegats per contenir els violents van ser insuficients per evitar els aldarulls que es perllongaren fins a la nit. El balanç de tot plegat era de 800.000 manifestants segons els sindicats (550.000 segons la policia), 1.200 detinguts (855 a París), dels quals 517 romanien en custòdia policial diumenge (346 adults i 171 menors) i 150 policies ferits (France24). Un pesat actiu en la darrera etapa -queden sis mesos per les presidencials de la primavera- de Macron, que no volia ser ni de dretes ni d'esquerres, però que deixa un llegat radicalment polaritzat entre el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen i la França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon.

Segons el govern -un executiu en precari i sense cap credibilitat- els aldarulls els van protagonitzaar grups organitzats d’extrema esquerra. Segurament és així i es podria afegir encara que sovint són grups organitzats a escala de l’Europa Occidental -també han actuat a Barcelona, posem per cas. Potser això dona tranquil·litat als governs de torn, però obliden que, tot i que les actituds violentes són inacceptables, hi ha una violència anterior, la institucional que es manifesta en forma de desnonaments, d'inaccessibilitat a un habitatge digne, de salaris de misèria...

La ira dels desheretats no és només francesa

En definitiva, i més enllà dels grups organitzats, la situació té a veure amb la ira dels desheretats, dels joves condemnats a no tenir futur, de la gent gran i els jubilats que temen que els robin una vellesa digna, de les víctimes del racisme o de la discriminació per raons de gènere. Però el fenomen no és només francès. Protestes semblants, més o menys virulentes, s’estan produint ara mateix a Itàlia, Grècia, Bèlgica, Albània, Madrid o Barcelona.

Els motius i la mena d’accions (acampades, manifestacions o explosions d’ira) són similars. Les causes profundes també: un capital financer depredador i generador de desigualtats (l'1% més ric de la població acumula el 45% de la riquesa i la meitat més pobra el 0,5%), manca de futur, despossessió de les classes productives (agreujada per les crisis sistèmiques com la de 2008-2014), guerres i genocidis com el de Palestina que detreuen fons que podrien millorar les condicions de vida de la gent a Europa i dels pobles oprimits arreu del món i que són destinats a la indústria de l’armament són algunes de les causes.

Les lliçons del passat

Les protestes franceses semblen marcar el camí de la revolta a altres societats europees, però cal no oblidar les lliçons del passat: la revolta per si sola no serveix per canviar la situació d'un estat del benestar que fa aigües arreu d’Europa per la cobdícia dels més poderosos que, com en el període d’entreguerres, no dubten a finançar els mitjans i els partits d’extrema dreta -feixistes en suma- per aturar la reivindicació dels més febles.

La revolta ha d’anar acompanyada d’un projecte polític coherent, arrelat a les necessitats de la majoria de la població, realitzable i eficaç. Convé recordar que al Maig del 68 li va seguir, només un mes després, la victòria per majoria absoluta (394 escons d’un total de 485) de la Unió de Demòcrates per la República (UDR), el partit conservador fundat per Charles De Gaulle el 1967. I a les presidencials de l’any següent, després de la dimissió de De Gaulle (28 d’abril de 1969), la victòria va ser per Georges Pompidou, també de la UDR.

Els aldarulls de França i d’altres països posen damunt la taula la necessitat de recuperar un estat del benestar i uns valors democràtics i de ciutadania que el capital financer, la dreta i l’extrema dreta i el sistema en general estan disminuint a límits intolerables per la majoria dels ciutadans.

Una revolució inevitable?

Veurem si les acampades o les manifestacions porten, com deien els vells anarquistes, un món nou dins dels cors –a pesar de l’espectacle descoratjador que ha ofert a l’Estat espanyol la denominada esquerra a l’esquerra del PSOE. Això hauria d'implicar un canvi revolucionari fruit de l’esgotament, per inhumà i devastador, del capitalisme financer imperant. Potser sí que hi ha alguna cosa que encara no percebem amb claredat i que faria bona la sentència del pedagog, acadèmic i activista per la pau estatunidenc Bill Ayers, "tota revolució sembla impossible al començament i després de la seva ocurrència, era inevitable".