Seguint la política israeliana cal tenir sempre present una cosa: mai precipitar-se a enterrar Benjamin Netanyahu. Té més vides polítiques que Pedro Sánchez i Lula da Silva junts.
Les eleccions eren un plebiscit a Netanyahu i això també li va fer rebre vot útil; en detriment d’alguns dels seus socis, com el radical Itamar Ben-Gvir, que després d’haver estat el ministre més polèmic del darrer executiu, ahir va passar una mala nit (no suficient per al mal que ha fet).
Sense estar tancat encara el recompte (el sistema de recollida de resultats és impropi d’un estat ultrapunter en tecnologia), els resultats mostren una Knesset (el parlament israelià) partida en tres: els pro-Netanyahu, els anti-Netanyahu i els partits àrabs; que van treure un molt resultat, després que tot el que ha passat en aquest temps els mobilitzés a anar a les urnes.
Els anti-Netanyahu podrien governar sempre que tinguin la cintura d’acceptar un pacte d’investidura amb els àrabs. No és fàcil. En aquest bloc liderat, pel militar Gadi Eisenkot (el polític revelació de la campanya i dels resultats), no tots acceptarien els vots musulmans.
Tanmateix, Mansour Abbas, líder de la Llista Àrab Unida (quan tanco aquest article és la tercera força política en els resultats), ja ha fet unes declaracions dient que està rebent trucades dels dos bàndols. I Yair Golan, el líder dels Demòcrates (la formació de centreesquerra), també ha expressat que cal no tenir por de pactar amb els àrabs. Eppur si muove.
Aquest seria un primer possible escenari. El segon seria el bloqueig total i la necessària repetició electoral, que mai és garantia de res. I el tercer escenari seria el que plantejava ja l’exministre Avigdor Lieberman i líder de la formació dels jueus rus-descendents: que el Likud, el partit de Netanyahu, s’aixequi contra el seu cremat líder i proposi un candidat que pugui generar més consens i governar plegats amb els partits de centredreta: és a dir sumant amb Eisenkot, amb l’exprimer ministre Naftali Bennett (que ara lidera l’aliança “Junts”) i el mateix Liebermann.
Encara que Netanyahu fa dècades que transforma el Likud a imatge i semblança seva, aquest és el gran partit de govern d’Israel i dins seu hi ha diferents ànimes i corrents, i també hi ha dirigents sòlids que esperen el seu torn a poder aixecar la mà, ja sigui per venjança de Netanyahu, ja sigui per, dissimuladament i sense criticar, fer veure que passaven per allà i només si cal, i si m’ho demanen molt fort, acabar assumint el lideratge.
Alguna cara crítica contra Netanyahu podria ser la resolució de l’atzucac. Penso en Yuli Edelstein, exministre i expresident de la Knesset, o l’exministre Gilan Erdan. Però Netanyahu es farà fort a la cadira. El resultat electoral no l’ha tombat i el manté en primera posició, cosa que és clarament un aval per a ell.
Bibi Netanyahu ha aconseguit establir un marc ideològic pel qual ell és l’home per preservar la seguretat dels israelians. Ell és el refugi, la garantia.
En definitiva, davant d’un context enrocat, la darrera paraula serà del president de la República, Isaac Herzog, qui és el responsable de donar l’encàrrec de formar govern. Herzog haurà de triar entre Jerusalem o Tel-Aviv. A Jerusalem el 75% dels vots per al bloc Netanyahu. A Tel-Aviv més del 70% per a l’oposició. I les renúncies d’uns o altres poden tenir la capacitat de decidir; o hauran d’assumir tornar a les urnes i donar-li una pròrroga a Netanyahu… O qui sap si una reelecció.
