«Un lloc comú», d'Amics de les Arts: Imprescindible!

Un lloc comú, de Joan Yago
Pel Grup de Teatre d’Amics de les Arts
Divendres, 18 de novembre de 2016
Sala d’Actes d’Amics de les Arts

Als que us agradin les bones interpretacions, les direccions acurades i les escenografies brillants, sens dubte gaudireu, i molt, amb Un lloc comú, que el Grup d’Amics de les Arts representa cada cap de setmana, fins al 18 de desembre, a la seva sala del carrer del Teatre.

No exagero si dic que és un dels millors muntatges que he vist darrerament entre els grups de la nostra ciutat. Sota el meu punt de vista, és un dels imprescindibles en aquests moments.

De què tracta?

En Manel, un escriptor, o més ben dit, un professor que ha escrit un sol llibre en tota la seva carrera, acaba de morir. Com a darrera voluntat ha demanat una cosa insòlita: que les seves tres dones (l’actual i les dues “ex”) es reuneixin a casa seva i, abans de l’enterrament, facin un sopar conjunt.

Aquest és el punt de partida de l’obra: un sopar de tres dones que han compartit un mateix home. Còctel explosiu. Sorprenentment, en comptes d’odiar-se, s’aprecien i, a més... sembla que totes tres admiraven aquest tal Manel.

Però no, res és el que sembla. El curiós sopar (al qual s’hi afegiran l’actual parella d’una d’elles, més una amant) ens descobrirà les misèries, les falsedats i els enganys que amagava l’home. Potser aquest era el propòsit d’en Manel? Que la trobada servís per mostrar-los la veritat, per mostrar-los tal com era ell en realitat?   
 
Les interpretacions

L’obra la protagonitzen cinc dones. La Marta (Marta Espachs), editora de professió, és l’actual dona del difunt. És ella qui ha acceptat la darrera voluntat d’acollir a casa seva les altres exdones (més la parella d’una d’elles), en els darrers moments d’en Manel. També accepta de fer el sopar. Però el què no s’espera, de cap de les maneres, és que també hagi de suportar la presència de l’amant del seu marit. Això li trastoca els esquemes.

La Marta Espachs interpreta una dona sòbria, freda, calculadora, que reprimeix els sentiments. Té unes ganes boges que la vetllada passi ben de pressa i tothom torni a casa seva... i és que, darrere d’aquesta aparent serenitat, amaga un gran secret. La Marta Espachs va fent créixer el seu personatge a mida que avança l’obra, a mida que el seu secret corre perill. Destaco sobretot l’escena del sopar pròpiament dit, on gairebé sense parlar (només amb la mirada i el posat), ens expressa perfectament tota la tensió del moment.  
 
L’Aurora (Mercè Coll) és la segona dona del difunt. Fervent admiradora de l’home “escriptor” i acadèmic, és qui més el tenia dalt del pedestal. Ella és qui més l’animà, l’escoltà i l’estimà. Qui li va donar l’únic fill. La Mercè fa el personatge més sensible, el que expressa més patiment i trasbals per aquesta mort. Alhora, també fa el paper més honest i innocent perquè és qui té menys a amagar. Per mi, la Mercè fa la millor interpretació. Viu i sent el personatge en tot moment i ens ho transmet. És capaç de comunicar amb tot el cos: amb la cara, amb les mans, amb el gest. Que bé expressa la desorientació i el sofriment, al principi de l’obra, només tocant el collaret que du penjat. A tot això s’hi afegeix una dicció i una modulació de la veu perfectes. Juga amb els tons, canvia de ritme quan cal... fantàstic! I tot plegat, amb una gran naturalitat. En definitiva, crec que és el personatge més ben construït de tots.

La Rosa (Anna Clariana) és la primera dona, la que compartí els anys i els somnis de joventut amb “l’escriptor”. És professora de literatura i ha vingut acompanyada de la Glòria (M. Mercè Monterde), la seva actual parella, que és doctora, i ha atès l’home en els seus darrers moments.

El paper de la Rosa és el més excèntric i estripat de tots: irònica, passada de voltes, dura i terriblement desagradable quan vol. Però probablement aquest caràcter estrident, aquesta sornegueria constant, és una cuirassa. Entre numeret i numeret, la Rosa deixa anar tota l’amargor i la decepció, i va cantant i esbandint les veritats. No en va, és qui guarda el secret més galdós, gris i decebedor del difunt. L’Anna Clariana broda el personatge. Sap interpretar com ningú aquests papers tan marcats i amb tants de contrastos. Personatges certament difícils, que passen de la cordialitat a l’agror en un segon, i creen en l’espectador la doble sensació de simpatia i antipatia. L’Anna ens fa riure, ens fa reflexionar, però també es fa odiar.
 
La Glòria és el contrapunt de la Rosa. Temperada, reflexiva, serena. El pas dels anys li fa veure les coses no amb el recel i la ironia de la Rosa, sinó amb pragmatisme. La M. Mercè Monterde ens mostra perfectament aquest caràcter més pausat i tolerant, tot fent bona la dita que els oposats s’atrauen.  

Finalment, tenim el personatge de la Laura, el més controvertit. La Laura Castillo interpreta aquesta amant a qui gairebé ningú esperava. Com totes, però, té les seves misèries. Paper, també difícil, per la tensió i la incomoditat que desperta a la resta i que haurà d’anar revertint. Destaco la calma i la serenor amb la qual la Laura dibuixa el personatge. Moderació, però, que no li escatima fermesa a l’hora de desvetllar el motiu pel qual ha acceptat la invitació, malgrat saber que no seria benvinguda. Motiu que, òbviament, és un altre secret.   
 
La direcció

La direcció de la Maria Miralda és acurada i detallista. Una direcció coherent,   sense excessos ni llicències, que sap treure suc del text i dels personatges, aprofitant totes les situacions còmiques, però tornant a la seriositat quan cal.

El seu principal èxit és haver sabut marcar 5 personatges diferents. Cinc caràcters que es mouen, parlen, senten i respiren de manera diferent. Cinc colors dalt de l’escenari. Això que sembla tan fàcil, en veritat no ho és gens. Destaco també les pauses, els silencis que ha sabut crear en els moments precisos de màxima pressió. Pauses que no comprometen el bon ritme general de l’obra.

Si ja ens va agradar amb la direcció de Cansalada cancel·lada, amb aquest nou muntatge, sens dubte, fa un nou pas endavant.

Aspectes tècnics

L’aspecte tècnic més rellevant és l’extraordinària escenografia, dissenyada per l’Ernest Castañé. Em trec el barret davant del nivell assolit. No tan sols des del punt de vista formal, sinó també simbòlic. Transforma totalment l’espai i ens transporta dins d’aquesta sala d’estar- menjador de l’escriptor. Un espai intel·lectual però, alhora, atapeït, enxubat, opressiu, on s’amunteguen centenars de llibres per tot arreu, per qualsevol racó. És potser una metàfora del què acabarem descobrint sobre aquest home?

Tot i aquesta sensació de desordre, l’escenografia és elegant i atractiva. A més, ens reserva algun efecte sorpresa molt divertit. La il·luminació, excel·lent i amb detalls també de qualitat, és el clau que acaba de reblar l’espectacle.

Un lloc comú ens parla de secrets amagats, d’enganys, de decepcions... però també d’amor. Ens parla, doncs, de la vida mateixa. I ho fa a partir d’una situació insòlita i de la mà de 5 bones actrius. Aneu a Amics de les Arts i gaudiu!
 
Repartiment

Rosa: Anna Clariana;  Laura: Laura Castillo;  Marta: Marta Espachs;  Aurora: Mercè Coll;  Glòria: M. Mercè Monterde. 
Disseny escenogràfic: Ernest Castañé;  Disseny il·luminació: Marc Novellón; Disseny vestuari i utillatge: Carme Cuadrat;  Disseny gràfic: Anna Clariana;  Ajuda als assajos: Ernest Castañé i Montse Martínez;  Selecció de músiques: Marc Garcia-Elias;  Fotografies: Paulo Cacais. 

Direcció:  Maria Miralda
Durada: 1 hora i 40 minuts

Es pot veure fins al 18 de desembre, cada divendres (21.30h), dissabte (21.30h) i diumenge (18h), a Amics de les Arts (c/ del Teatre, 2).