Català a la terrasseta

David Paloma
01 d'octubre de 2009
El dia 1 d’agost l’AVUI va encetar uns articles excel·lents sobre llengua amb un títol fresc i relaxat, de gran ressonància per a terrassencs i terrassenques: Català a la terrasseta. L’autor dels articles és el cap dels correctors del diari, Albert Pla, que amablement em dóna permís perquè jo traslladi la seva terrasseta d’estiu, una terrasseta de bar sobre una vorera del carrer, a la Terrassa per a vianants, la que va de la plaça Vella a la plaça Nova i a la Creu Gran i que per les bandes s’estira fins al començament del Passeig i fins a la plaça del Progrés; és a dir, la Terrasseta. Jo hi voldria, amb la perícia de Pla com a referent, comentar-hi fets de llengua. Com el que omple les motxilles dels més petits que a mitja tarda surten d’escola: a la Terrasseta se’n deien taifes. Res a veure amb l’Àndalus i el califat de Còrdova.

Una taifa era una simple carmanyola, una “fiambrera per a un plat”, com apunta l’Alcover-Moll en referència directa a Terrassa. Només a la nostra ciutat les taifes eren portàtils. Ara les taifes han desaparegut del parlar local: a la Terrasseta del segle xxi els nens en diuen tàper, amb pronunciació sublim de la forma anglesa tupper (o tupperware). Tan sublim com si dels túnels en diguéssim tànels, amb una a de luxe que no hem volgut mai.

Tanmateix, segons m’explica una professora del Vedruna, al carrer del Vall, als nens de la Terrasseta del xxi els falta vocabulari. Va preguntar a classe paraules que comencessin amb bra, i esperava sentir braç, braçal, bramar, branca, brasiler… Però, molt atents els nens, buscant i remenant per la memòria, amb ganes de ser els primers, només a alguns se’ls va ocórrer una paraula que van dir en veu alta i clara: BRAhimovic, amb una i inicial que van menjar-se abans d’obrir la taifa.