Un castell postindustrial al mig de les Fonts de Terrassa

És una gran edificació de pedra encara en construcció, amb un aire de castell medieval, i que es va començar durant els anys 60

J.M.Oller / J. Verdaguer
07 d'agost de 2014
El castell de les Fonts destaca per sobre de la resta d'edificis Foto: Agustín Gallego

Als anys 60 del segle XX Jacint Garcia va començar a construir un castell a les Fonts de Terrassa. Amb els anys s’ha convertit en un reclam turístic. Sorprèn la gran edificació al bell mig de la zona urbanitzada i a tocar de la riera, amb vistes a l'estació dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. 
 
És una gran construcció de pedra d'època moderna –encara està en construcció– que té un aire de castell medieval. No segueix un esquema historicista, més aviat és una amalgama eclèctica d'elements ben diversos. Fins i tot s'hi pot descobrir un cert regust del surrealisme dalinià. 
 
El seu autor ha combinat els elements constructius propis de l’arquitectura medieval (grans torres, fossats, barbacanes, merlets i gàrgoles) amb la decoració de bustos romànics disposats a la manera clàssica de l’escultura funerària, combinats amb personatges d’altres èpoques. És un castell postindustrial. 
 
Una fortalesa
 
Són destacables també els forjats de formes naturals de resolució molt propera a les formes modernistes. El resultat ha estat convertir la seva casa de poble en una vertadera fortalesa medieval que traspua la veritable passió del seu propietari pels objectes antics. 
 
El castell desconcerta els passavolants. Els veïns ja s’han acostumat a la presència d’aquesta edificació inacabada. Jacint Garcia Mas, el Cinto, es dedica a la compravenda d’antiguitats. En un principi venia vi, fins que es va aficionar a l'adquisició dels trastos vells de masies i cases. Va aixecar un edifici de forma anàrquica per fer-lo servir com a magatzem.
 
Està construït amb imperfeccions ja que hi han passat molts paletes que, cobrant poc, feien la feina quan a l’empresa que treballaven parava o tancava. L'interior de l'edifici està inacabat, amb escales estretes i un laberint de sales que serveixen de magatzem i una habitació acabada, en la qual fa vida el seu propietari. 
 
L’any 1983 Jacint Garcia va patir un absurd: la policia es va presentar a casa seva i el van detenir en trobar que posseïa peces d’art que havien estat robades d’una masia abandonada de Cervià de Ter. Va ser retingut al dipòsit carcerari de la Policia Municipal i a la Prefectura Superior de Policia de Barcelona. 
 
Va aconseguir la llibertat provisional, al cap de sis dies, previ pagament de 100.000 pessetes. Segons la seva versió, un venedor va trucar a casa seva oferint-li un lot  de peces valorades en 450.000 pessetes. Tot i que primer li va fer una bestreta de 150.000 pessetes, quan en Jacint va examinar atentament el material va veure que el valor era molt més alt del que havia pensat. Quan el venedor hi va tornar per cobrar la resta, va confessar que les havia robat. En Jacint no va voler saber-ne res i va retornar el botí, del qual es va quedar algunes peces a canvi dels diners que havia avançat. 
 
La policia, seguint pistes i material que en alguns casos va entrar a França per Andorra, va arribar fins a casa de Jacint Garcia. Ell adduïa que conservava tots els rebuts que provaven l’origen de la compra i que la seva detenció va ser producte d’un avís que va fer un altre col·leccionista només per enveja. 

El castell presenta detalls molt singulars Foto: Agustín Gallego

Un parell d'escultures barroques
 
La periodista Teresa Romero, en un reportatge al Diari de Terrassa, descriu "que les peces més apreciades pel seu propietari són un parell d’escultures barroques de mitja tona de pes cada una que van ser tallades en fusta al segle XVIII, segons sembla, per l’escultor Antoni Ribera. També les estàtues de Sant Ramon i Sant Domènec, procedents de la Casa Milà de Barcelona i que només tenen vuit reproduccions a tot el món. 

També hi trobem policromats procedents del Palau de Pedralbes, dues portes amb pintures japoneses que Gaudí va fer instal·lar a la Casa Milà de Barcelona, una vitrina que va ser propietat dels comtes d’Urgell, mobiliari de marqueteria de caoba de principis de segle XX o la banyera de Lluís XVII.