22
de febrer
del
2015
Actualitzat
a les
20:53h
L'escriptor i periodista Francesc Canosa és un expert en rescatar de l'oblit aquelles històries que expliquen que Catalunya ha estat un país expert en l'art de la supervivència. La seva darrera descoberta feta pública ha estat la de les desenes de lleidatans que, durant la postguerra, li van plantar cara al règim franquista fent i distribuint caliquenyos, "el cigar del poble". Al llibre "Fumar-se el Franquisme. La Catalunya caliquenyo" (AraLlibres), Canosa explica una història de resistència que passa en llocs com Juneda, Fondarella, Torres de Segre o Torregrossa, pobles que mai ningú no hauria localitzat com a indrets de referència de l'antifranquisme però que van bressolar un desafiament total i absolut al sistema.
- Quin és l’origen del nom caliquenyo?
- El caliquenyo el coneixem gràcies als soldats catalans i valencians que van anar a fer la guerra de Cuba. Caliquenyo deriva de ‘cala pequeña’, pipada petita. És el cigar del poble, el germà pobre del puro. Forma part d’un context revolucionari.
- I per què aquesta història?
- El caliquenyo forma part de l’imaginari col·lectiu d’aquest país. Bars amb fum, pagesos... És un cigar que li costa tirar, i aquesta crec que és una bona metàfora d’aquest país, perquè, a més, ajuda a explicar una història determinada de Catalunya, la postguerra. Quan deia que estava fent un llibre sobre aquest cigar la gent reia, però quan profunditzava sobre el tema, es posaven seriosos.
- Aquest cigar és l’exemple de la revolta contra un règim
- Exactament! Els pagesos lleidatans lluiten per la seva autosuficiència davant d’un règim autoinsuficient i que no dóna respostes als problemes de la gent. És una època de molta misèria, de gana, de cartilles de racionament... en aquest context apareix el caliquenyo com una solució que resol les necessitats de fumar que té la gent. A l’època, el tabac és de mala qualitat i la gent tampoc té els diners per comprar-lo, i per aquest motiu aquest cigar es converteix en popular. No és cap broma. El caliquenyo obre el nou cultiu de la fulla del tabac de la mateixa manera que després hi hauran els arbres fruiters. Es munta una gran xarxa de pobles de la plana de Lleida on es fan els caliquenyos que després seran distribuïts per molts indrets de Catalunya.
- Com funcionava aquest sistema?
- El monopoli del tabac ha estat el més llarg a l’estat espanyol. Va del 1636 a finals del segle XX. Estava nacionalitzat i suposava el 14% de les arques del tresor. No obstant, quan es perd Cuba el tabac s’esfuma, i és quan els espanyols s’han de gratar el cap i fer un decret que permet que es puguin plantar fulles de tabac sempre amb les quotes que fixa l’estat. Aquí, però, se’n planta més del que es permet, i aquest excedent va per caliquenyos. És l’estraperlo. Es planta, es recull, passa per un procés d’assecatge, es fermenta i finalment s’envia a les sales on desenes de dones es dediquen a cargolar els cigars. A partir d’aquí, comença la fase de distribució, que es pot dividir en tres fases. La primera, els anys 40, que es fa amb bicicleta pels pobles lleidatans. La segona, els anys 50, es fa amb tren i abraça ciutats més llunyanes com Tarragona i Manresa, i la tercera és ja amb cotxe i cobreix tot el territori català. És un sistema tan gran que fins i tot a Barcelona hi ha pisos francs de caliquenyos.
- Quin paper hi juga el clima de Lleida en la producció d’aquest tabac?
- És un factor determinant. La plana d’Urgell té unes condicions climatològiques gairebé iguals a la de la millor zona de Cuba per fer cigars, Pinar del Río. A 80 quilòmetres del mar, amb marinada i rosada al matí. Aquestes factors permeten una motxilla d’humitat que afavoreix molt el creixement de la fulla del tabac. Si a aquest fet li sumem el coneixement de la gent que ha vingut de Cuba i la seva voluntat per millorar els cigars, tenim un producte de nivell que acaba essent consumit pel propi Rei d’Espanya. Els productors de caliquenyos no en tenen prou amb la producció, sinó que busquen que el producte sigui bo, que tingui qualitat. D’altra banda, aquest esforç per millorar dia rere dia el caliquenyo també anirà acompanyat de campanyes de màrqueting.
- L’Estat no ho va perseguir mai?
- Oi tant que ho feia, perquè l’estraperlo era il·legal. Les visites de la Guàrdia Civil eren constants, però després de la Guerra Civil els mateixos guàrdies eren tan o més miserables que els pagesos, de manera que feien la vista grossa moltes vegades.
- El seu llibre exemplifica també aquest caràcter dels catalans, fets a la seva i esforçats per ser autosuficients...
- Sempre he reivindicat l’actitud de la pagesia, que no ha decaigut mai. El català ha anat històricament contra les adversitats, i les ha superat. Aquest dels caliquenyos és un exemple. Els protagonistes d’aquestes històries són uns herois anarco-capitalistes perquè van enfrontar-se a un règim establert jugant-se multes i penes de presó. I per què ho feien? Per supervivència. El caliquenyo va permetre que molta gent pogués sobreviure a la duresa de la postguerra. Paradoxalment, aquesta il·legalitat va servir d’ascensor social.
- Els pagesos, uns autèntics revolucionaris
- El mercat negre de tabac era superior al legal. Amb això ja està tot dit. Els pagesos van mantenir un repte contra l’estat sense necessitat de córrer davant dels grisos a les manifestacions. Ells sí que dinamitaven l’estat! En aquest país, uns pocs han explicat uns molts, i per això és normal que aquesta resistència rural sigui desconeguda. El maig del 68 ja ha passat a millor vida, però el món de la pagesia ha quedat, i ho ha fet perquè l’actitud és la d’espavilar-se i la d’intentar resoldre les coses amb el propi esforç. Aquest és un concepte que avui està molt oblidat.
- Creu que la societat actual desconeix aquest concepte d’esforç i de resistència davant les adversitats?
- Quan l’estat no donava resposta la gent la buscava pel seu propi compte. Ara tothom espera que li resolguin els problemes. Si sóc infeliç trucaré al 112 perquè em donin la clau de la felicitat. No, això no va així. Aquesta gent de pobles com Juneda, Torres de Segre, Fondarella, Torregrossa... van haver d’espavilar-se per sobreviure, i no van esperar ningú que arribés a casa seva per solucionar-nos la vida.
- En el seu llibre hi tenen un paper molt important les dones
- És molt important. Aquest és el primer cop que la dona treballa per cobrar, i aquest sou serveix després per pagar necessitats bàsiques com els estudis dels nens. En aquell món de postguerra, la dona compta només per estar a casa, però aquest fet la fa important en la fabricació dels caliquenyos. Al llibre parlo de la supervídua, una dona que ho tira tot endavant malgrat les desgràcies que li toca patir. Vol més exemple que aquest? “Fumar-se el Franquisme” està ple d’exemples de superació i resistència.
- Pregunta obligada. Ha fumat caliquenyos vostè per fer aquest llibre?
- (Riu) Vaig intentar fumar-ne mentre escrivia, però no me’n vaig poder acabar ni un, el vaig deixar a la meitat. No el vaig apagar però, perquè necessitava imbuir-me del fum, que és pesat i se t’enganxa a la pell. Necessito fer-les aquestes coses quan escric. Les coses se m’han d’enganxar a la pell i per aconseguir-ho cal sortir a parlar amb molta gent i documentar-se molt.
- És curiós com el caliquenyo té èxit quan és il·legal
- Molts pensaven que amb la legalització aniria millor el negoci, però no va ser així. Això explica també una altra de les frustracions de l’estat espanyol, que va mantenir el monopoli del tabac fins a finals del segle XX. El primer que es va liberalitzar van ser els de casa Tarragó de Juneda, encara que amb moltes dificultats i traves.
- Avui encara se’n fa?
- A molt petita escala. El target de la gent que fumava caliquenyos ha desaparegut. A partir dels anys 70 la gent ja pot comprar tabac bo, hi ha un canvi de mercat que progressivament deixa de banda aquest cigar. La vida del caliquenyo només s’allarga des de l’àmbit domèstic, de persones que tenien l’hàbit i no l’han volgut deixar.
- Els seus llibres expliquen sovint històries de supervivència des de Lleida, un territori que, assegura, no està explicat
- Reivindico que la gran història de Catalunya és el Canal d’Urgell. Per primer cop hi ha un pacte de la ciutat amb el camp i dels pagesos amb els burgesos. Aquesta obra vertebra el territori i el transforma en la taca humida més gran de l’Estat espanyol. Lleida es converteix en el rebost de Catalunya, però encara està per descobrir per mola gent.
- Per què ho creu?
- La plana de Lleida no té un imaginari. Així com altres zones de Catalunya com Barcelona o Tarragona són referenciades, Lleida no. Està tot a l’aire i ningú o s’ha dedicat a baixar les històries que estan a l'aire. De caliquenyos, per exemple, no hi havia cap mena de bibliografia abans del meu llibre.
Francesc Canosa és autor del llibre "Fumar-se el Franquisme" Foto: Àlvar Llobet
- Quin és l’origen del nom caliquenyo?
- El caliquenyo el coneixem gràcies als soldats catalans i valencians que van anar a fer la guerra de Cuba. Caliquenyo deriva de ‘cala pequeña’, pipada petita. És el cigar del poble, el germà pobre del puro. Forma part d’un context revolucionari.
- I per què aquesta història?
- El caliquenyo forma part de l’imaginari col·lectiu d’aquest país. Bars amb fum, pagesos... És un cigar que li costa tirar, i aquesta crec que és una bona metàfora d’aquest país, perquè, a més, ajuda a explicar una història determinada de Catalunya, la postguerra. Quan deia que estava fent un llibre sobre aquest cigar la gent reia, però quan profunditzava sobre el tema, es posaven seriosos.
- Aquest cigar és l’exemple de la revolta contra un règim
- Exactament! Els pagesos lleidatans lluiten per la seva autosuficiència davant d’un règim autoinsuficient i que no dóna respostes als problemes de la gent. És una època de molta misèria, de gana, de cartilles de racionament... en aquest context apareix el caliquenyo com una solució que resol les necessitats de fumar que té la gent. A l’època, el tabac és de mala qualitat i la gent tampoc té els diners per comprar-lo, i per aquest motiu aquest cigar es converteix en popular. No és cap broma. El caliquenyo obre el nou cultiu de la fulla del tabac de la mateixa manera que després hi hauran els arbres fruiters. Es munta una gran xarxa de pobles de la plana de Lleida on es fan els caliquenyos que després seran distribuïts per molts indrets de Catalunya.
- Com funcionava aquest sistema?
- El monopoli del tabac ha estat el més llarg a l’estat espanyol. Va del 1636 a finals del segle XX. Estava nacionalitzat i suposava el 14% de les arques del tresor. No obstant, quan es perd Cuba el tabac s’esfuma, i és quan els espanyols s’han de gratar el cap i fer un decret que permet que es puguin plantar fulles de tabac sempre amb les quotes que fixa l’estat. Aquí, però, se’n planta més del que es permet, i aquest excedent va per caliquenyos. És l’estraperlo. Es planta, es recull, passa per un procés d’assecatge, es fermenta i finalment s’envia a les sales on desenes de dones es dediquen a cargolar els cigars. A partir d’aquí, comença la fase de distribució, que es pot dividir en tres fases. La primera, els anys 40, que es fa amb bicicleta pels pobles lleidatans. La segona, els anys 50, es fa amb tren i abraça ciutats més llunyanes com Tarragona i Manresa, i la tercera és ja amb cotxe i cobreix tot el territori català. És un sistema tan gran que fins i tot a Barcelona hi ha pisos francs de caliquenyos.
- Quin paper hi juga el clima de Lleida en la producció d’aquest tabac?
- És un factor determinant. La plana d’Urgell té unes condicions climatològiques gairebé iguals a la de la millor zona de Cuba per fer cigars, Pinar del Río. A 80 quilòmetres del mar, amb marinada i rosada al matí. Aquestes factors permeten una motxilla d’humitat que afavoreix molt el creixement de la fulla del tabac. Si a aquest fet li sumem el coneixement de la gent que ha vingut de Cuba i la seva voluntat per millorar els cigars, tenim un producte de nivell que acaba essent consumit pel propi Rei d’Espanya. Els productors de caliquenyos no en tenen prou amb la producció, sinó que busquen que el producte sigui bo, que tingui qualitat. D’altra banda, aquest esforç per millorar dia rere dia el caliquenyo també anirà acompanyat de campanyes de màrqueting.
Canosa defensa la resistència dels pagesos davant el règim franquista Foto: Àlvar Llobet
- L’Estat no ho va perseguir mai?
- Oi tant que ho feia, perquè l’estraperlo era il·legal. Les visites de la Guàrdia Civil eren constants, però després de la Guerra Civil els mateixos guàrdies eren tan o més miserables que els pagesos, de manera que feien la vista grossa moltes vegades.
- El seu llibre exemplifica també aquest caràcter dels catalans, fets a la seva i esforçats per ser autosuficients...
- Sempre he reivindicat l’actitud de la pagesia, que no ha decaigut mai. El català ha anat històricament contra les adversitats, i les ha superat. Aquest dels caliquenyos és un exemple. Els protagonistes d’aquestes històries són uns herois anarco-capitalistes perquè van enfrontar-se a un règim establert jugant-se multes i penes de presó. I per què ho feien? Per supervivència. El caliquenyo va permetre que molta gent pogués sobreviure a la duresa de la postguerra. Paradoxalment, aquesta il·legalitat va servir d’ascensor social.
- Els pagesos, uns autèntics revolucionaris
- El mercat negre de tabac era superior al legal. Amb això ja està tot dit. Els pagesos van mantenir un repte contra l’estat sense necessitat de córrer davant dels grisos a les manifestacions. Ells sí que dinamitaven l’estat! En aquest país, uns pocs han explicat uns molts, i per això és normal que aquesta resistència rural sigui desconeguda. El maig del 68 ja ha passat a millor vida, però el món de la pagesia ha quedat, i ho ha fet perquè l’actitud és la d’espavilar-se i la d’intentar resoldre les coses amb el propi esforç. Aquest és un concepte que avui està molt oblidat.
- Creu que la societat actual desconeix aquest concepte d’esforç i de resistència davant les adversitats?
- Quan l’estat no donava resposta la gent la buscava pel seu propi compte. Ara tothom espera que li resolguin els problemes. Si sóc infeliç trucaré al 112 perquè em donin la clau de la felicitat. No, això no va així. Aquesta gent de pobles com Juneda, Torres de Segre, Fondarella, Torregrossa... van haver d’espavilar-se per sobreviure, i no van esperar ningú que arribés a casa seva per solucionar-nos la vida.
- En el seu llibre hi tenen un paper molt important les dones
- És molt important. Aquest és el primer cop que la dona treballa per cobrar, i aquest sou serveix després per pagar necessitats bàsiques com els estudis dels nens. En aquell món de postguerra, la dona compta només per estar a casa, però aquest fet la fa important en la fabricació dels caliquenyos. Al llibre parlo de la supervídua, una dona que ho tira tot endavant malgrat les desgràcies que li toca patir. Vol més exemple que aquest? “Fumar-se el Franquisme” està ple d’exemples de superació i resistència.
- Pregunta obligada. Ha fumat caliquenyos vostè per fer aquest llibre?
- (Riu) Vaig intentar fumar-ne mentre escrivia, però no me’n vaig poder acabar ni un, el vaig deixar a la meitat. No el vaig apagar però, perquè necessitava imbuir-me del fum, que és pesat i se t’enganxa a la pell. Necessito fer-les aquestes coses quan escric. Les coses se m’han d’enganxar a la pell i per aconseguir-ho cal sortir a parlar amb molta gent i documentar-se molt.
- És curiós com el caliquenyo té èxit quan és il·legal
- Molts pensaven que amb la legalització aniria millor el negoci, però no va ser així. Això explica també una altra de les frustracions de l’estat espanyol, que va mantenir el monopoli del tabac fins a finals del segle XX. El primer que es va liberalitzar van ser els de casa Tarragó de Juneda, encara que amb moltes dificultats i traves.
- Avui encara se’n fa?
- A molt petita escala. El target de la gent que fumava caliquenyos ha desaparegut. A partir dels anys 70 la gent ja pot comprar tabac bo, hi ha un canvi de mercat que progressivament deixa de banda aquest cigar. La vida del caliquenyo només s’allarga des de l’àmbit domèstic, de persones que tenien l’hàbit i no l’han volgut deixar.
- Els seus llibres expliquen sovint històries de supervivència des de Lleida, un territori que, assegura, no està explicat
- Reivindico que la gran història de Catalunya és el Canal d’Urgell. Per primer cop hi ha un pacte de la ciutat amb el camp i dels pagesos amb els burgesos. Aquesta obra vertebra el territori i el transforma en la taca humida més gran de l’Estat espanyol. Lleida es converteix en el rebost de Catalunya, però encara està per descobrir per mola gent.
- Per què ho creu?
- La plana de Lleida no té un imaginari. Així com altres zones de Catalunya com Barcelona o Tarragona són referenciades, Lleida no. Està tot a l’aire i ningú o s’ha dedicat a baixar les històries que estan a l'aire. De caliquenyos, per exemple, no hi havia cap mena de bibliografia abans del meu llibre.