Les tensions de tresoreria del Lleida Esportiu s’han acabat. Si hem de fer cas a l’anunci que va fer ahir el president de l’entitat, Albert Esteve, tots els pagaments pendents de salaris a jugadors i tècnics es posaran al dia durant aquest mes de maig i es faran efectius progressivament durant les properes setmanes. De fet, avui mateix s’haurien de començar a fer les primeres transferències bancàries. Sorprenent. Sobretot perquè això es desbloqueja just vint-i-quatre hores després que la reunió a Madrid amb l’Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) acabés en fracàs i amb un dur comunicat del col·lectiu que defensa els interessos laborals dels jugadors, donant per finalitzades les negociacions amb el Lleida, a qui acusa de no haver complert “cap dels compromisos adquirits” i de no haver presentat una proposta “que suposi una garantia financera del cobrament íntegre dels salaris”.
És una bona notícia a les portes del partit més important de la temporada. La final de demà contra el Cornellà, que donaria la classificació matemàtica per jugar el play-off d’ascens en cas de victòria, es podria jugar amb la bomba de rellotgeria del descontent laboral desactivada. Amb tot, és normal que els jugadors no se n’acabin de refiar completament fins que no vegin els ingressos als seus comptes, i que fins i tot en aquest escenari òptim, mantinguin recels i desconfiança. La tensió es pot reduir i reconduir; però el bon clima patronal-treballadors és irrecuperable. Es pot passar de l’enfrontament que hi ha hagut fins ara, al que en castellà en diuen “la conllevancia”, però res no tornarà a ser com abans.
Insisteixo en que dono crèdit al compromís anunciat ahir per Esteve que, de fet, sempre ha dit que la voluntat del club era pagar, encara que per fer-ho exigís als professionals signar un estrambòtic document que no passaria el filtre de cap legislació laboral posterior a les lluites de classes dels primers anys del segle XX. Però pagant i tot, la corda s’ha estrebat tant i tant, que el ressentiment mutu ja no es pot reconduir.
En el terreny esportiu, la crisi de respecte entre oficines i vestidor no s’ha notat en el rendiment de la plantilla. O millor dit, s’ha notat en el sentit contrari al que es podia esperar. L’enfrontament ha cohesionat la plantilla, ha fet emergir un caràcter que desconeixíem en l’entrenador, Imanol Idiakez, i l’equip està més a prop que mai –malgrat la derrota de diumenge passat a Xàtiva- d’assolir l’objectiu de jugar les eliminatòries d’ascens. Independentment del fet que, al final, s’aconsegueixi o no aquesta fita esportiva, els jugadors mereixen tot el reconeixement.
Alguns no entenen del tot aquesta reacció a l’estil ‘vaga a la japonesa’ dels futbolistes del Lleida. De fet, quan van fer-se públiques les tensions de tresoreria, molts van donar per perdut el play-off. Però la seva forma d’actuar té tot el sentit del món. Més enllà de la professionalitat i del compromís amb una afició que s’ha posat de la seva banda des del primer moment, també tenen motius legítimament egoistes per actuar així. La majoria saben que l’any que ve no seguiran, ja sigui perquè el club els farà fora per rebels o perquè ells no estaran disposats a continuar en una entitat que no assegura el cobrament del sou amb puntualitat.
Per tant, fer un bon paper, classificar-se per jugar el play-off i fins i tot aconseguir l’ascens seria un aparador immillorable per trobar un nou lloc de treball. Però hi ha un altre motiu, encara. Els jugadors tenen una prima per jugar el play-off, i una altra de més quantiosa per pujar. Guanyar aquests diners extra –ja sigui per les bones, ja sigui amb una denúncia a l’AFE si no es paga en temps i forma- seria una dolça venjança a tants mesos de privacions.
Això sí, després del pols que han fet amb el club, ja cal que tots els diners que han de cobrar estiguin perfectament reflectits en els respectius contractes. Me’n guardaré prou d’insinuar que hi pugui haver alguna part d’aquests sous que estigui pactada en diner negre, com ha passat i passa en manta clubs no professionals. Si fos així, ja se’n podrien anar acomiadant perquè aquests cèntims no tindrien opció de reclamar-los davant de ningú. Si el club paga el que està escrit i signat, no hi ha res a denunciar, ni a l’AFE, ni al jutge.
És una bona notícia a les portes del partit més important de la temporada. La final de demà contra el Cornellà, que donaria la classificació matemàtica per jugar el play-off d’ascens en cas de victòria, es podria jugar amb la bomba de rellotgeria del descontent laboral desactivada. Amb tot, és normal que els jugadors no se n’acabin de refiar completament fins que no vegin els ingressos als seus comptes, i que fins i tot en aquest escenari òptim, mantinguin recels i desconfiança. La tensió es pot reduir i reconduir; però el bon clima patronal-treballadors és irrecuperable. Es pot passar de l’enfrontament que hi ha hagut fins ara, al que en castellà en diuen “la conllevancia”, però res no tornarà a ser com abans.
Insisteixo en que dono crèdit al compromís anunciat ahir per Esteve que, de fet, sempre ha dit que la voluntat del club era pagar, encara que per fer-ho exigís als professionals signar un estrambòtic document que no passaria el filtre de cap legislació laboral posterior a les lluites de classes dels primers anys del segle XX. Però pagant i tot, la corda s’ha estrebat tant i tant, que el ressentiment mutu ja no es pot reconduir.
En el terreny esportiu, la crisi de respecte entre oficines i vestidor no s’ha notat en el rendiment de la plantilla. O millor dit, s’ha notat en el sentit contrari al que es podia esperar. L’enfrontament ha cohesionat la plantilla, ha fet emergir un caràcter que desconeixíem en l’entrenador, Imanol Idiakez, i l’equip està més a prop que mai –malgrat la derrota de diumenge passat a Xàtiva- d’assolir l’objectiu de jugar les eliminatòries d’ascens. Independentment del fet que, al final, s’aconsegueixi o no aquesta fita esportiva, els jugadors mereixen tot el reconeixement.
Alguns no entenen del tot aquesta reacció a l’estil ‘vaga a la japonesa’ dels futbolistes del Lleida. De fet, quan van fer-se públiques les tensions de tresoreria, molts van donar per perdut el play-off. Però la seva forma d’actuar té tot el sentit del món. Més enllà de la professionalitat i del compromís amb una afició que s’ha posat de la seva banda des del primer moment, també tenen motius legítimament egoistes per actuar així. La majoria saben que l’any que ve no seguiran, ja sigui perquè el club els farà fora per rebels o perquè ells no estaran disposats a continuar en una entitat que no assegura el cobrament del sou amb puntualitat.
Per tant, fer un bon paper, classificar-se per jugar el play-off i fins i tot aconseguir l’ascens seria un aparador immillorable per trobar un nou lloc de treball. Però hi ha un altre motiu, encara. Els jugadors tenen una prima per jugar el play-off, i una altra de més quantiosa per pujar. Guanyar aquests diners extra –ja sigui per les bones, ja sigui amb una denúncia a l’AFE si no es paga en temps i forma- seria una dolça venjança a tants mesos de privacions.
Això sí, després del pols que han fet amb el club, ja cal que tots els diners que han de cobrar estiguin perfectament reflectits en els respectius contractes. Me’n guardaré prou d’insinuar que hi pugui haver alguna part d’aquests sous que estigui pactada en diner negre, com ha passat i passa en manta clubs no professionals. Si fos així, ja se’n podrien anar acomiadant perquè aquests cèntims no tindrien opció de reclamar-los davant de ningú. Si el club paga el que està escrit i signat, no hi ha res a denunciar, ni a l’AFE, ni al jutge.