Si el bou no pot caminar, se l’ha d’empènyer; si el bou no vol caminar, se l’ha d’estirar. Aquesta frase de reminiscències agràries anteriors a la generalització del John Deere i de la resta de ginys mecànics que han eliminat la tracció animal de les feines al tros li he sentit pronunciar aquests dies a Jordi Domingo, un dels disset ponents de la proposta de constitució catalana presentada aquesta setmana a la presidenta del Parlament. En opinió de Domingo, el text –amb alguns elements polèmics- elaborat per una part de la societat civil i que han compartit amb Carme Forcadell i amb tots els ciutadans que tinguin interès en llegir-lo, ha de servir per estirar els polítics catalans en el procés constituent. És a dir, que implícitament opina que els nostres bous no acaben de voler caminar.
És una percepció que segurament podrien rebatre els membres de la majoria parlamentària compromesa amb portar-nos a les portes de la República catalana pels volts del juny de l’any que ve, però sí que és veritat que dóna la sensació que tot està molt parat. Això pot voler dir que s’està fent molta feina discretament, aprofitant el buit de poder que hi ha i que hi continuarà havent a Madrid almenys fins a l’estiu. Però també pot ser que realment tot estigui anant al ralentí, condicionat al fet de no tenir encara uns pressupostos i a l’espera que de les eleccions generals del 26-J en sorgeixi un executiu més amable i amb qui es pugui negociar que la soga de la falta de finançament no escanyi tant.
Si ho he entès bé, en aquests divuit mesos –que poden ser uns quants més, ja ens ho han dit, i dels que ja n’hem consumit més de quatre- s’han d’haver creat estructures d’estat bàsiques com la hisenda pròpia, la seguretat social catalana i la llei de transitorietat jurídica en paral·lel a l’obertura d’un procés participatiu en que la societat catalana faci aportacions de cara a la redacció del text constitucional de la futura república. M’imagino que els polítics i tècnics dels diferents departaments implicats en les estructures d’Estat deuen estar fent feina i ja ens l’explicaran quan la tinguin ben avançada per no posar en alerta abans d’hora als qui intentaran posar tots els impediments perquè arribi a bon port, però a aquestes alçades donava per fet que ja estarien en marxa els treballs per recollir idees que serveixin de base per a fer la constitució.
Esperava que ja hi hauria una campanya institucional en marxa, un web de la Generalitat per dir-hi la nostra, un bus com el de l’Estatut d’en Maragall rodant pel país. Imaginava que estaríem fent bullir l’olla amb xerrades pels pobles, estimulant la participació d’entitats i col·lectius, fent debats als mitjans de comunicació, contraposant diferents models d’estat en que emmirallar-nos. Però res de tot això encara no ha engegat, més enllà de l’eina de reflexió –que és com ells mateixos la defineixen- que ha presentat Constituïm.
Segurament no hi ajuda gens que s’hagin de repetir les eleccions espanyoles. Malgrat que els partits independentistes diguin que aquí ja anem a la nostra, està clar que la batalla electoral al Congreso no els deixa indiferents i que les respectives maquinàries electorals fan que pràcticament tota la seva atenció estigui fixada ara en fer uns bons resultats. Si pot ser, millors que els dels altres independentistes amb qui competiran perquè han decidit no anar plegats, assumint el risc gairebé cert de tornar a cedir la victòria electoral a Catalunya a Xavier Domènech i el seu referèndum improbable.
Si de veritat caminem cap on els resultats del plebiscit del 27 de setembre deien que volíem caminar, seria important que el Govern donés alguna passa convincent en aquestes setmanes de llarga precampanya i campanya electoral. Demostrar amb algun fet tangible que les coses van ben orientades potser serviria per tornar a il·lusionar a un important sector de la societat que després de fases de molta ebullició sembla que estigui en risc de desmobilitzar-se, de baixar del carro. Jo m’estimo més pensar que el bou vol però no pot, o que fa veure que no pot esperant el moment precís perquè el carro no se’n vagi pel pedregar.
És una percepció que segurament podrien rebatre els membres de la majoria parlamentària compromesa amb portar-nos a les portes de la República catalana pels volts del juny de l’any que ve, però sí que és veritat que dóna la sensació que tot està molt parat. Això pot voler dir que s’està fent molta feina discretament, aprofitant el buit de poder que hi ha i que hi continuarà havent a Madrid almenys fins a l’estiu. Però també pot ser que realment tot estigui anant al ralentí, condicionat al fet de no tenir encara uns pressupostos i a l’espera que de les eleccions generals del 26-J en sorgeixi un executiu més amable i amb qui es pugui negociar que la soga de la falta de finançament no escanyi tant.
Si ho he entès bé, en aquests divuit mesos –que poden ser uns quants més, ja ens ho han dit, i dels que ja n’hem consumit més de quatre- s’han d’haver creat estructures d’estat bàsiques com la hisenda pròpia, la seguretat social catalana i la llei de transitorietat jurídica en paral·lel a l’obertura d’un procés participatiu en que la societat catalana faci aportacions de cara a la redacció del text constitucional de la futura república. M’imagino que els polítics i tècnics dels diferents departaments implicats en les estructures d’Estat deuen estar fent feina i ja ens l’explicaran quan la tinguin ben avançada per no posar en alerta abans d’hora als qui intentaran posar tots els impediments perquè arribi a bon port, però a aquestes alçades donava per fet que ja estarien en marxa els treballs per recollir idees que serveixin de base per a fer la constitució.
Esperava que ja hi hauria una campanya institucional en marxa, un web de la Generalitat per dir-hi la nostra, un bus com el de l’Estatut d’en Maragall rodant pel país. Imaginava que estaríem fent bullir l’olla amb xerrades pels pobles, estimulant la participació d’entitats i col·lectius, fent debats als mitjans de comunicació, contraposant diferents models d’estat en que emmirallar-nos. Però res de tot això encara no ha engegat, més enllà de l’eina de reflexió –que és com ells mateixos la defineixen- que ha presentat Constituïm.
Segurament no hi ajuda gens que s’hagin de repetir les eleccions espanyoles. Malgrat que els partits independentistes diguin que aquí ja anem a la nostra, està clar que la batalla electoral al Congreso no els deixa indiferents i que les respectives maquinàries electorals fan que pràcticament tota la seva atenció estigui fixada ara en fer uns bons resultats. Si pot ser, millors que els dels altres independentistes amb qui competiran perquè han decidit no anar plegats, assumint el risc gairebé cert de tornar a cedir la victòria electoral a Catalunya a Xavier Domènech i el seu referèndum improbable.
Si de veritat caminem cap on els resultats del plebiscit del 27 de setembre deien que volíem caminar, seria important que el Govern donés alguna passa convincent en aquestes setmanes de llarga precampanya i campanya electoral. Demostrar amb algun fet tangible que les coses van ben orientades potser serviria per tornar a il·lusionar a un important sector de la societat que després de fases de molta ebullició sembla que estigui en risc de desmobilitzar-se, de baixar del carro. Jo m’estimo més pensar que el bou vol però no pot, o que fa veure que no pot esperant el moment precís perquè el carro no se’n vagi pel pedregar.