Giuseppe Baretti, il·lustrat viatger italià establert a Anglaterra, va decidir anar de Londres a Gènova passant per Lleida. Era l’any 1760, en plena època daurada del Grand Tour, quan viatjar pel món i explicar-ho s’estilava. L’home, tafaner d’ofici, va voler visitar la Seu i a la porta de la catedral esdevinguda caserna es trobà un simpàtic irlandès. Aquest era membre d’un dels regiments d’irlandesos que es trobaven per Espanya integrat per soldats d’aquest país i d’arreu. En Giuseppe (Joseph pels seus amics) s’alegrà de poder practicar l’anglès amb un nadiu i descobrí en la conversa que els anglesos s’havien ensenyorit del Canadà. Tot un il·lustrat culte i cosmopolita es posava al dia de l’actualitat internacional gràcies a un soldadet destinat a la llunyana caserna lleidatana. De l’anècdota emanen dues conclusions: A Lleida la presència de forasters no ha estat un fet estrany, i un pèl-roig marginat en una caserna amagada podia estar més al cas de l’actualitat mundial que un erudit rodamóns.
Un dels tòpics més injustos sobre la ciutat de Lleida és el seu suposat arraconament del món i, de rebot, dels debats intel·lectuals internacionals. Com si la modernitat pogués brollar arreu sense esquitxar Lleida. Com si Lleida fos un indret intrínsecament impermeable a l’esperit del seu temps.
L’any 1227 la Paeria va elevar a la cancelleria reial i al pontificat la petició de què fos en aquesta ciutat on s’establís la universitat. Aquest fet no era un caprici, les raons eren moltes, la principal n’era la potent activitat acadèmica i científica que albergava la ciutat previ a la seva conquesta l'any 1149. Lleida, molt abans de la Universitat, ja era un pol intel·lectual, una capital andalusina especialment connectada amb els centres universitaris de Tolosa de Llenguadoc i de Montpeller. Fet i fet, la mal anomenada reconquesta no fou més que la victòria d’uns pobles bàrbars contra uns altres d’il·lustrats. Que la posterior existència de l’Estudi General va servir per consolidar i ampliar aquestes connexions es pot constatar passejant per la plaça Victor Siurana i entrepussant amb els noms de les poblacions de tota Europa on el Pont de Terra de Jaume Plensa ens recorda la procedència dels seus estudiants.
La Universitat de Lleida va atreure estudiants de tot arreu durant 500 anys, i amb ells els seus gustos, hàbits, lectures i esperits. Aquests, en concloure els estudis i ja empeltats de boira i Segre es dispersaven pel món. Durant aquest període, cal recordar-ho, els doctors forjats en la Universitat de Lleida eren admesos per tota Espanya, els de la resta d’Universitats del país tan sols a Catalunya.
Militars, estudiants i doctors connectaven Lleida amb l’exterior però no eren els únics que ho feien. Quatre han estat les artèries per les quals les influències foranes han arribat a la ciutat: L’Església, amb el seu constant anar i venir de casa a Roma, a Terra Santa, i a les missions (el Bisbe Josep Ninot, per exemple, havia estat auditor a la Rota de Roma). Els estudiants de casa i de fora i els professors que venien i anaven. Els empresaris agrícoles i espavilats marxants que col·locaven el producte de l’horta en el mercat, i els pesats dels militars, empedreïts en voler instal·lar-se aquí i en fer de Lleida el seu terreny de joc.
És evident que d’aquest cosmopolitisme no en participava tothom. El coneixement del món, d’altres llengües i costums era limitat a un reduït nombre de privilegiats. Res estrany si es té en compte que això és així arreu. Aquí com a Nova York , Londres o París, les persones amb vocació i possibles per viatjar, amb curiositat per descobrir quelcom nou i amb capacitat per dialogar amb altres realitats són les que són i són minoria. A Lleida eren menys, doncs Lleida és més petita.
Aquesta tendència es manté en l’actualitat amb tanta força com sempre. El percentatge de població estrangera en la ciutat és del 20%, molt per damunt del 16% de la molt cosmopolita Barcelona. És clar que el que allí són dissenyadors escandinaus, publicistes argentins i emprenedors britànics i aquí són jornalers senegalesos, carnissers marroquins i minyones romaneses. Això no treu, però, que la ciutat de Lleida sigui en l’actualitat molt més diversa i multicultural que cap altra de Catalunya, deixant de banda l’insòlit cas de Guissona. Aquesta apreciació em duu a una darrera reflexió. Quan parlem de cosmopolitisme ho fem de fet des del cànon de la modernitat pop anglosaxona. Escoltar als anys 60 a la Velvet Underground (EUA) era ser cosmopolita, escoltar a Atahualpa Yupanqui (Argentina), Carlos Mejia Godoy (Nicaragua) o a Yoska Gabor i la seva orquestra zíngara (Hongria) no ho era pas. Així doncs, mon pare no era cosmopolita.
En el proper article parlarem dels cacics.
Un dels tòpics més injustos sobre la ciutat de Lleida és el seu suposat arraconament del món i, de rebot, dels debats intel·lectuals internacionals. Com si la modernitat pogués brollar arreu sense esquitxar Lleida. Com si Lleida fos un indret intrínsecament impermeable a l’esperit del seu temps.
L’any 1227 la Paeria va elevar a la cancelleria reial i al pontificat la petició de què fos en aquesta ciutat on s’establís la universitat. Aquest fet no era un caprici, les raons eren moltes, la principal n’era la potent activitat acadèmica i científica que albergava la ciutat previ a la seva conquesta l'any 1149. Lleida, molt abans de la Universitat, ja era un pol intel·lectual, una capital andalusina especialment connectada amb els centres universitaris de Tolosa de Llenguadoc i de Montpeller. Fet i fet, la mal anomenada reconquesta no fou més que la victòria d’uns pobles bàrbars contra uns altres d’il·lustrats. Que la posterior existència de l’Estudi General va servir per consolidar i ampliar aquestes connexions es pot constatar passejant per la plaça Victor Siurana i entrepussant amb els noms de les poblacions de tota Europa on el Pont de Terra de Jaume Plensa ens recorda la procedència dels seus estudiants.
La Universitat de Lleida va atreure estudiants de tot arreu durant 500 anys, i amb ells els seus gustos, hàbits, lectures i esperits. Aquests, en concloure els estudis i ja empeltats de boira i Segre es dispersaven pel món. Durant aquest període, cal recordar-ho, els doctors forjats en la Universitat de Lleida eren admesos per tota Espanya, els de la resta d’Universitats del país tan sols a Catalunya.
Militars, estudiants i doctors connectaven Lleida amb l’exterior però no eren els únics que ho feien. Quatre han estat les artèries per les quals les influències foranes han arribat a la ciutat: L’Església, amb el seu constant anar i venir de casa a Roma, a Terra Santa, i a les missions (el Bisbe Josep Ninot, per exemple, havia estat auditor a la Rota de Roma). Els estudiants de casa i de fora i els professors que venien i anaven. Els empresaris agrícoles i espavilats marxants que col·locaven el producte de l’horta en el mercat, i els pesats dels militars, empedreïts en voler instal·lar-se aquí i en fer de Lleida el seu terreny de joc.
És evident que d’aquest cosmopolitisme no en participava tothom. El coneixement del món, d’altres llengües i costums era limitat a un reduït nombre de privilegiats. Res estrany si es té en compte que això és així arreu. Aquí com a Nova York , Londres o París, les persones amb vocació i possibles per viatjar, amb curiositat per descobrir quelcom nou i amb capacitat per dialogar amb altres realitats són les que són i són minoria. A Lleida eren menys, doncs Lleida és més petita.
Aquesta tendència es manté en l’actualitat amb tanta força com sempre. El percentatge de població estrangera en la ciutat és del 20%, molt per damunt del 16% de la molt cosmopolita Barcelona. És clar que el que allí són dissenyadors escandinaus, publicistes argentins i emprenedors britànics i aquí són jornalers senegalesos, carnissers marroquins i minyones romaneses. Això no treu, però, que la ciutat de Lleida sigui en l’actualitat molt més diversa i multicultural que cap altra de Catalunya, deixant de banda l’insòlit cas de Guissona. Aquesta apreciació em duu a una darrera reflexió. Quan parlem de cosmopolitisme ho fem de fet des del cànon de la modernitat pop anglosaxona. Escoltar als anys 60 a la Velvet Underground (EUA) era ser cosmopolita, escoltar a Atahualpa Yupanqui (Argentina), Carlos Mejia Godoy (Nicaragua) o a Yoska Gabor i la seva orquestra zíngara (Hongria) no ho era pas. Així doncs, mon pare no era cosmopolita.
En el proper article parlarem dels cacics.