Lleida no és una ciutat pagesa. Cap ciutat ho és. Tampoc hi ha cap ciutat pescadora o ramadera. Les ciutats no estan fetes pel sector primari. En les ciutats on hi viuen pescadors, aquest ho fan en ravals allunyats del centre i amb vida i personalitat pròpia. Penseu en la Barceloneta a Barcelona, el Serrallo a Tarragona o el Cabanyal a València. A Lleida passa quelcom similar, allí on viuen els pagesos, el seu espai natural i lògic és l’horta. Per un lleidatà de tota la vida un matxo o una aixada pot arribar a ser tan exòtic com ho és per un barceloní una barca i una xarxa. Ho tenim a la vora però no és el nostre món.
A la segona meitat del segle XVII, Pleyan de Porta, en una de les seves memòries, exposava una perspicaç reflexió: els moments en què la presència de pagesos habitant el casc urbà de la ciutat era major, eren aquells en els que la situació econòmica de la ciutat era pitjor, i viceversa. Que s’entengui bé, Lleida no és una ciutat pagesa però és una ciutat agrària i, per tant, la prosperitat de la pagesia és, en darrer terme, la garant de la riquesa de la ciutat. Però el pagès, el que requereix és estar prop de les seves terres. Si el camp rutlla el que demana és atenció contínua. Una horta habitada és símptoma d’una ciutat rica tant com ho és una ciutat sense pagesos.
Actualment el percentatge de població lleidatana que es dedica a l’activitat agrària és ben minse, les dades són diàfanes, tan sols un 1’5%. Històricament les coses no han estat gaire diferents. El percentatge de ciutadans dedicats a la pagesia ha estat més elevat en determinats moments però, ni tan sols en un món molt diferent al d’avui, la majoria dels lleidatans han fet de pagès.
En canvi, de mossens, monjos, monges i similars n’hi ha hagut a cabassos. Ser seu episcopal i comptar amb un poderós capítol catedralici així com amb nombrosos convents i parròquies, n’assegurava el nombre. Saber quants militars hi ha hagut fa de més mal comptar. Lleida ha estat seu militar i front de batalla on les tropes venen i van. En tot cas, jo ho tinc clar, de militars no tan sols n’hi ha hagut molts si no que n’hi ha hagut massa. La Universitat, l’Estudi General, quan sirgava de debò, era un formiguer testosterònic. Anselm Turmeda, a l’any 1420, parla d’una població d’uns 1.500 estudiants universitaris.
Un disbarat si es té en compte que Lleida en aquells anys rondava els 800 focs, uns 7.000 habitants. A Lleida, però, el que de debò hi ha hagut sempre han estat menestrals, metges, farmacèutics, botiguers, marxants i empresaris petits i grans, alguns dedicats al sector de la transformació dels productes agraris (vins i licors, molins d’oli, de paper, de blat, escorxadors,...), d’altres artesans dedicats principalment a les activitats del sector tèxtil, el cuiro, el calçat..., i a tot allò que fos necessari pel subministrament de l’ampli territori que abastien.
I a Lleida també hi havia rics, oligarques propietaris i poderosos, que eren al cap i a la fi els que menaven la ciutat. Aquests, que no eren pocs, estem parlant de fins al 15% de la població, disposaven al seu temps d’una amplia porció de la població al seu servei, una munió de servents, minyones i majordoms que com a molt anaven al camp a fer puntualment de jornalers. Els rics i poderosos controlaven les institucions de la ciutat que, al seu temps, ocupaven a un bon nombre de ciutadans tant fos assumint càrrecs públics com duent a terme totes les tasques que l’administració reclamava (advocats, síndics, racionals, oïdors de comptes, veguers, veedors o trompeters). El Dr. Antoni Passola, màxim expert en la història de la Lleida moderna, ens ho retrata prou bé en els seus estudis.
Lleida ha estat sempre essencialment el que avui continua sent. El que ha definit històricament el teixit humà de la ciutat no han estat els pagesos i les pageses. El que hi ha hagut sempre a Lleida han estat: funcionaris públics, població eclesiàstica, militars, menestrals i oligarques. Lleida és una ciutat de serveis, de marxants i botiguers, de funcionaris, mossens, militars i de senyores que fumen. Lleida durant 4 segles, que no és poc, fou coneguda també com una ciutat immoral i de mals costums, curulla de cases de jocs, tavernes, tafureries, i prostíbuls. O bé us penseu que 1.500 estudiants són un mercat a menystenir?
I així ha estat fins als nostres dies. Ha estat aquesta humanitat el que ha fet ser a Lleida el que és. L’afabilitat i la simpatia proverbial dels lleidatans poc té a veure amb la bonhomia pagesa (els pagesos són més be taciturns i aspres) i molt en canvi amb l’amabilitat tàctica del comerciant, del negoci que fos. Lleida no és una ciutat pagesa, i qui això afirmi o és un indocumentat o va de mala fe.
En el proper article parlaré del fred.
A la segona meitat del segle XVII, Pleyan de Porta, en una de les seves memòries, exposava una perspicaç reflexió: els moments en què la presència de pagesos habitant el casc urbà de la ciutat era major, eren aquells en els que la situació econòmica de la ciutat era pitjor, i viceversa. Que s’entengui bé, Lleida no és una ciutat pagesa però és una ciutat agrària i, per tant, la prosperitat de la pagesia és, en darrer terme, la garant de la riquesa de la ciutat. Però el pagès, el que requereix és estar prop de les seves terres. Si el camp rutlla el que demana és atenció contínua. Una horta habitada és símptoma d’una ciutat rica tant com ho és una ciutat sense pagesos.
Actualment el percentatge de població lleidatana que es dedica a l’activitat agrària és ben minse, les dades són diàfanes, tan sols un 1’5%. Històricament les coses no han estat gaire diferents. El percentatge de ciutadans dedicats a la pagesia ha estat més elevat en determinats moments però, ni tan sols en un món molt diferent al d’avui, la majoria dels lleidatans han fet de pagès.
En canvi, de mossens, monjos, monges i similars n’hi ha hagut a cabassos. Ser seu episcopal i comptar amb un poderós capítol catedralici així com amb nombrosos convents i parròquies, n’assegurava el nombre. Saber quants militars hi ha hagut fa de més mal comptar. Lleida ha estat seu militar i front de batalla on les tropes venen i van. En tot cas, jo ho tinc clar, de militars no tan sols n’hi ha hagut molts si no que n’hi ha hagut massa. La Universitat, l’Estudi General, quan sirgava de debò, era un formiguer testosterònic. Anselm Turmeda, a l’any 1420, parla d’una població d’uns 1.500 estudiants universitaris.
Un disbarat si es té en compte que Lleida en aquells anys rondava els 800 focs, uns 7.000 habitants. A Lleida, però, el que de debò hi ha hagut sempre han estat menestrals, metges, farmacèutics, botiguers, marxants i empresaris petits i grans, alguns dedicats al sector de la transformació dels productes agraris (vins i licors, molins d’oli, de paper, de blat, escorxadors,...), d’altres artesans dedicats principalment a les activitats del sector tèxtil, el cuiro, el calçat..., i a tot allò que fos necessari pel subministrament de l’ampli territori que abastien.
I a Lleida també hi havia rics, oligarques propietaris i poderosos, que eren al cap i a la fi els que menaven la ciutat. Aquests, que no eren pocs, estem parlant de fins al 15% de la població, disposaven al seu temps d’una amplia porció de la població al seu servei, una munió de servents, minyones i majordoms que com a molt anaven al camp a fer puntualment de jornalers. Els rics i poderosos controlaven les institucions de la ciutat que, al seu temps, ocupaven a un bon nombre de ciutadans tant fos assumint càrrecs públics com duent a terme totes les tasques que l’administració reclamava (advocats, síndics, racionals, oïdors de comptes, veguers, veedors o trompeters). El Dr. Antoni Passola, màxim expert en la història de la Lleida moderna, ens ho retrata prou bé en els seus estudis.
Lleida ha estat sempre essencialment el que avui continua sent. El que ha definit històricament el teixit humà de la ciutat no han estat els pagesos i les pageses. El que hi ha hagut sempre a Lleida han estat: funcionaris públics, població eclesiàstica, militars, menestrals i oligarques. Lleida és una ciutat de serveis, de marxants i botiguers, de funcionaris, mossens, militars i de senyores que fumen. Lleida durant 4 segles, que no és poc, fou coneguda també com una ciutat immoral i de mals costums, curulla de cases de jocs, tavernes, tafureries, i prostíbuls. O bé us penseu que 1.500 estudiants són un mercat a menystenir?
I així ha estat fins als nostres dies. Ha estat aquesta humanitat el que ha fet ser a Lleida el que és. L’afabilitat i la simpatia proverbial dels lleidatans poc té a veure amb la bonhomia pagesa (els pagesos són més be taciturns i aspres) i molt en canvi amb l’amabilitat tàctica del comerciant, del negoci que fos. Lleida no és una ciutat pagesa, i qui això afirmi o és un indocumentat o va de mala fe.
En el proper article parlaré del fred.