Si avui sentiu la necessitat d’informar-vos, teniu diverses opcions per fer-ho, però –si no ho teniu present us ho recordo- no podreu llegir diaris impresos. En un d’aquells anacronismes que encara acompanyen la premsa escrita, el Divendres Sant és un dels tres dies de l’any que no s’editen periòdics. Tampoc no n’hi ha per Nadal ni per Cap d’Any. Això té l’origen en una altra època –en el franquisme, concretament-, quan els gremis de linotipistes, tipògrafs i periodistes van reclamar fer festa en diades d’alta significació religiosa per poder compartir-les amb les seves famílies, ja que els seus eren oficis que els tenien lligats a la feina la majoria dels dies festius. Amb tot, aleshores les capçaleres de premsa tampoc no treien exemplars els dilluns pel descans dominical, un fet que quedava pal·liat per la publicació de La Hoja del Lunes, però que ja es va superar fa molt temps pel negoci que les empreses privades van veure en la venda de diaris vinculada a les cròniques esportives de la jornada futbolística del diumenge.
A la premsa escrita l’estan matant moltes coses. L’ha afectat la crisi i el descens durant aquests anys de les inversions de moltes companyies en fer publicitat. Però, sobretot, el que l’està posant entre l’espasa i la paret és l’expansió dels mitjans digitals, que suposen un canvi de paradigma molt més gran que el que en el seu dia van suposar l’aparició i expansió de la ràdio i la televisió. Si aleshores ja es va profetitzar equivocadament sobre l’extinció dels diaris, ara internet pot acabar fent-ho realitat. La notícia que llegiràs demà al diari gairebé te l’estan explicant en viu. Molts dies, quan compres el diari, gran part del seu contingut ja ha caducat. I no diguem si han passat vint-i-quatre hores de propina per haver fet un dia de festa!
O és que té gaire sentit que un lector hagi d’esperar-se a demà dissabte per llegir la crònica del Lleida-Sabadell que es va jugar dijous a les vuit del vespre? O per saber que Johan Cruyff ha mort, o per informar-se de qualsevol fet noticiable ocorregut dijous. Els periodistes dels diaris van treballar ahir al matí i fins al migdia per escriure les pàgines que es podran llegir dissabte, deixant pàgines pendents de tancament que s’acabaran de redactar aquest vespre amb els temes d’última hora. Tot molt modern.
Els mandataris d’empreses que editen diaris en paper ja fa temps que donen tombs i tombs a com han de fer-ho per adaptar el seu producte als nous temps, i el tema dels tres dies a l’any sense premsa segurament és el menys rellevant. La majoria han optat per fer conviure el diari en paper amb una edició digital on s’ofereixen els continguts de la versió impresa i on, a més, s’actualitzen les notícies que van passant fins que no es publica l’exemplar de l’endemà. Quan es fa això, sorgeix el següent dilema, que és si la versió web es fa gratuïta, de pagament, o amb alguns continguts en obert i altres que no. Altres –sobretot això ja fa temps que està passant als Estats Units- estan optant per deixar d’imprimir i fer només diaris on-line.
Aquest mes de febrer, en una iniciativa del Col·legi de Periodistes de Catalunya i amb el finançament de l’Obra Social La Caixa, he tingut l’oportunitat d’anar a explicar el nostre ofici a alumnes d’ESO i Batxillerat de diversos centres escolars lleidatans. Cada xerrada del cicle La Premsa a les Escoles 2016 l’obria preguntant als adolescents si s’informaven i a través de quins mitjans ho feien. Era desolador per als qui estimem els diaris, comprovar que en una aula de seixanta alumnes només aixecaven la mà un o dos nens quan demanaves qui llegia premsa escrita.
Uns quants més deien que senten la ràdio –pocs per escoltar notícies-, i bastants més, la televisió. Però la majoria, diria que tots, deien que el seu sistema preferit per a informar-se era internet, i molts consideren que twitter i facebook són mitjans de comunicació. Deixant a part la necessitat de fer entendre a la jovenalla la diferència entre un mitjà amb periodistes i una xarxa social on tothom –fins i tot els que hi escriuen falsedats de forma conscient i voluntària- hi pot abocar el que vulgui, sembla evident de constatar que si els diaris encara no han mort, almenys es pot dir que agonitzen.
Segurament, publicar el diari avui, com es fa la resta de dies de l’any llevat de Nadal i Cap d’Any, no solucionaria gran cosa. Però seguir fent com si no passés res, mantenint tradicions obsoletes i venent notícies caducades tampoc no sembla que es faci gaire per escapar de la creu. I ressuscitar, la veritat, no és una cosa tan fàcil.
A la premsa escrita l’estan matant moltes coses. L’ha afectat la crisi i el descens durant aquests anys de les inversions de moltes companyies en fer publicitat. Però, sobretot, el que l’està posant entre l’espasa i la paret és l’expansió dels mitjans digitals, que suposen un canvi de paradigma molt més gran que el que en el seu dia van suposar l’aparició i expansió de la ràdio i la televisió. Si aleshores ja es va profetitzar equivocadament sobre l’extinció dels diaris, ara internet pot acabar fent-ho realitat. La notícia que llegiràs demà al diari gairebé te l’estan explicant en viu. Molts dies, quan compres el diari, gran part del seu contingut ja ha caducat. I no diguem si han passat vint-i-quatre hores de propina per haver fet un dia de festa!
O és que té gaire sentit que un lector hagi d’esperar-se a demà dissabte per llegir la crònica del Lleida-Sabadell que es va jugar dijous a les vuit del vespre? O per saber que Johan Cruyff ha mort, o per informar-se de qualsevol fet noticiable ocorregut dijous. Els periodistes dels diaris van treballar ahir al matí i fins al migdia per escriure les pàgines que es podran llegir dissabte, deixant pàgines pendents de tancament que s’acabaran de redactar aquest vespre amb els temes d’última hora. Tot molt modern.
Els mandataris d’empreses que editen diaris en paper ja fa temps que donen tombs i tombs a com han de fer-ho per adaptar el seu producte als nous temps, i el tema dels tres dies a l’any sense premsa segurament és el menys rellevant. La majoria han optat per fer conviure el diari en paper amb una edició digital on s’ofereixen els continguts de la versió impresa i on, a més, s’actualitzen les notícies que van passant fins que no es publica l’exemplar de l’endemà. Quan es fa això, sorgeix el següent dilema, que és si la versió web es fa gratuïta, de pagament, o amb alguns continguts en obert i altres que no. Altres –sobretot això ja fa temps que està passant als Estats Units- estan optant per deixar d’imprimir i fer només diaris on-line.
Aquest mes de febrer, en una iniciativa del Col·legi de Periodistes de Catalunya i amb el finançament de l’Obra Social La Caixa, he tingut l’oportunitat d’anar a explicar el nostre ofici a alumnes d’ESO i Batxillerat de diversos centres escolars lleidatans. Cada xerrada del cicle La Premsa a les Escoles 2016 l’obria preguntant als adolescents si s’informaven i a través de quins mitjans ho feien. Era desolador per als qui estimem els diaris, comprovar que en una aula de seixanta alumnes només aixecaven la mà un o dos nens quan demanaves qui llegia premsa escrita.
Uns quants més deien que senten la ràdio –pocs per escoltar notícies-, i bastants més, la televisió. Però la majoria, diria que tots, deien que el seu sistema preferit per a informar-se era internet, i molts consideren que twitter i facebook són mitjans de comunicació. Deixant a part la necessitat de fer entendre a la jovenalla la diferència entre un mitjà amb periodistes i una xarxa social on tothom –fins i tot els que hi escriuen falsedats de forma conscient i voluntària- hi pot abocar el que vulgui, sembla evident de constatar que si els diaris encara no han mort, almenys es pot dir que agonitzen.
Segurament, publicar el diari avui, com es fa la resta de dies de l’any llevat de Nadal i Cap d’Any, no solucionaria gran cosa. Però seguir fent com si no passés res, mantenint tradicions obsoletes i venent notícies caducades tampoc no sembla que es faci gaire per escapar de la creu. I ressuscitar, la veritat, no és una cosa tan fàcil.