Després de l'episodi de la setmana passada en que uns periodistes manipuladors van presentar-se al barri barceloní de Gràcia armats amb càmeres fotogràfiques i de vídeo, amb micròfons i alguns fins i tot amb llibretes i amb llapissos amb goma, ahir es va repetir un atac similar a la Universitat de Lleida. Individus sense escrúpols que només pensen en informar, en enregistrar, en entrevistar. Per sort, sempre hi ha algun activista ben alerta per fer el que cal. Tapar-los l'objectiu, empentar-los, trencar-los el perillós material que porten a sobre i, sobretot, mirar d'impedir que duguin a terme una feina tan contrària als interessos de la revolta: explicar els fets a la gent.
No vull semblar excessivament corporativista amb els companys que aquests dies han rebut insults i agressions simplement per intentar fer la seva feina, però no s'ha de callar davant de coses com aquestes. Conec personalment l'Enric Oller, el periodista de TV3 a qui van fer-li malbé la càmera la setmana passada a Gràcia i també tinc amistat amb alguns dels que ahir van fer la seva feina al rectorat de la UdL malgrat la violència física que van rebre, com el fotògraf de Segre Òscar Mirón o el ENGs de Televisió de Catalunya Àlex Oró i Enric Pinyol. I puc posar la mà al foc per cadascun d'ells per dir que no tinc cap dubte que es limitaven a complir amb la seva obligació com a professionals de la informació.
Per què els ataquen? Els que protesten per la raó que sigui no haurien de ser els primers interessats a que la seva reivindicació arribés al conjunt de la població a través dels mitjans de comunicació? No seria més normal que, en lloc de considerar els periodistes com a enemics, intentessin explicar-se i fer entendre els motius que els porten a protagonitzar les seves mobilitzacions? De veritat creuen que la seva protesta assolirà l'èxit que desitgen a partir de la bronca, la intolerància i la violentació del dret a la informació?
Segur que hi ha periodistes concrets que no fan bé la seva feina, que són tendenciosos, que expliquen els fets utilitzant filtres personals o, de vegades, imposats pels mitjans on treballen que, al seu torn, estan condicionats per interessos econòmics o polítics que no simpatitzen ni amb el moviment okupa ni amb segons quines revolucions. Però fins i tot en el cas que això fos cert, l'ús de la violència deslegitima qualsevol reivindicació, per noble que sigui en el seu origen. És intolerable. No diguem ja, quan aquesta violència s'exerceix contra professionals de conducta exemplar.
En els meus anys seguint el Lleida a Segre Ràdio també havia suportat situacions desagradables com aquestes. Insults i escopinades dels seguidors ultres de l'Atlètic de Madrid, empentes per narrar en català, corredisses d'algun company d'equip empaitat per aficionats desequilibrats i, fins i tot, l'exhibició d'una navalla de dimensions considerables a Almendralejo perquè es veu que a un senyor no li va semblar bé que cantés amb tant d'èmfasi un gol del Lleida. És també des de l'experiència personal de sentir-te violentat simplement pel fet d'intentar-te guanyar la vida d'una forma decent, que em sento especialment a prop dels amics a qui els ha tocat el rebre aquests últims dies.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat els fets de la Universitat que, per més inri els mateixos ocupants asseguren que es van desencadenar després que fossin els periodistes els qui van començar les agressions. És tan ridícul que no mereix cap altra resposta que la que ha donat el Col·legi, considerant intolerable i inacceptable qualsevol amenaça o agressió als periodistes en l'exercici de la seva professió.
No hi cal afegir res més. I em mossego la llengua o m'aguanto els dits perquè no escriguin res més que el que ja he escrit, després d'haver identificat en les imatges d'ahir a algun dels presumptes “estudiants” que protagonitzen la tancada.
No vull semblar excessivament corporativista amb els companys que aquests dies han rebut insults i agressions simplement per intentar fer la seva feina, però no s'ha de callar davant de coses com aquestes. Conec personalment l'Enric Oller, el periodista de TV3 a qui van fer-li malbé la càmera la setmana passada a Gràcia i també tinc amistat amb alguns dels que ahir van fer la seva feina al rectorat de la UdL malgrat la violència física que van rebre, com el fotògraf de Segre Òscar Mirón o el ENGs de Televisió de Catalunya Àlex Oró i Enric Pinyol. I puc posar la mà al foc per cadascun d'ells per dir que no tinc cap dubte que es limitaven a complir amb la seva obligació com a professionals de la informació.
Per què els ataquen? Els que protesten per la raó que sigui no haurien de ser els primers interessats a que la seva reivindicació arribés al conjunt de la població a través dels mitjans de comunicació? No seria més normal que, en lloc de considerar els periodistes com a enemics, intentessin explicar-se i fer entendre els motius que els porten a protagonitzar les seves mobilitzacions? De veritat creuen que la seva protesta assolirà l'èxit que desitgen a partir de la bronca, la intolerància i la violentació del dret a la informació?
Segur que hi ha periodistes concrets que no fan bé la seva feina, que són tendenciosos, que expliquen els fets utilitzant filtres personals o, de vegades, imposats pels mitjans on treballen que, al seu torn, estan condicionats per interessos econòmics o polítics que no simpatitzen ni amb el moviment okupa ni amb segons quines revolucions. Però fins i tot en el cas que això fos cert, l'ús de la violència deslegitima qualsevol reivindicació, per noble que sigui en el seu origen. És intolerable. No diguem ja, quan aquesta violència s'exerceix contra professionals de conducta exemplar.
En els meus anys seguint el Lleida a Segre Ràdio també havia suportat situacions desagradables com aquestes. Insults i escopinades dels seguidors ultres de l'Atlètic de Madrid, empentes per narrar en català, corredisses d'algun company d'equip empaitat per aficionats desequilibrats i, fins i tot, l'exhibició d'una navalla de dimensions considerables a Almendralejo perquè es veu que a un senyor no li va semblar bé que cantés amb tant d'èmfasi un gol del Lleida. És també des de l'experiència personal de sentir-te violentat simplement pel fet d'intentar-te guanyar la vida d'una forma decent, que em sento especialment a prop dels amics a qui els ha tocat el rebre aquests últims dies.
El Col·legi de Periodistes de Catalunya ha condemnat els fets de la Universitat que, per més inri els mateixos ocupants asseguren que es van desencadenar després que fossin els periodistes els qui van començar les agressions. És tan ridícul que no mereix cap altra resposta que la que ha donat el Col·legi, considerant intolerable i inacceptable qualsevol amenaça o agressió als periodistes en l'exercici de la seva professió.
No hi cal afegir res més. I em mossego la llengua o m'aguanto els dits perquè no escriguin res més que el que ja he escrit, després d'haver identificat en les imatges d'ahir a algun dels presumptes “estudiants” que protagonitzen la tancada.