El misteri de la bellesa

Hi ha articles i articles. Articles per al record, per a la crònica o per a la constatació d'allò succeït. Però n'hi ha d'altres que s'escriuen amb la convicció que el cronista és plenament conscient que es mostrarà incapaç de saber traslladar al lector allò viscut en el transcurs d'un concert. L'article que sou a punt de llegir pertany a aquesta categoria i, valguin per endavant, les disculpes per la insuficiència en saber cartografiar, precisament, allò viscut, aquest dimecres, a l'església del convent del Carme de Perelada en el recital ofert per la soprano santjoanenca Núria Rial i el pianista basc Rubén Fernández Aguirre i que portava per títol Cantar del alma.

A l'igual que en els articles, hi ha també recitals i recitals. I el d'aquest dimecres, possiblement, l'haguem de considerar com el recital d'un moment molt important de la dilatada trajectòria de Núria Rial. Dir això pot semblar totalment sobrer i superflu perquè, a les alçades del partit, no hi ha ningú que pugui negar com Núria Rial és una de les referències absolutes dins d'aquesta etiqueta musical que coneixem com música antiga. Poques vegades, però, un recital serveix per corroborar amb exactitud mil·limètrica allò expressat fa molts i molts anys pel director belga Philippe Herreweghe: la música antiga més que un període històric és una mentalitat.

És la mentalitat i la manera de concebre el cant d'una manera pura, natural i innata la que han permès a Núria Rial posicionar-se en els escalafons més alts entre les sopranos historicistes, és a dir posicionades dins d'això que anomenem música antiga i que, per alguns, serveix per inserir les músiques compostes des de l'Edat Mitjana fins a un període cada vegada més proper, però que té un important nucli en la música dels segles XVII i XVIII que és la que més ha conreat Núria Rial. No ens ha d'estranyar que quan la mezzosoprano Cecilia Bartoli es va plantejar impulsar, com a directora artística, al Festival de Salzburg de 2019, un homenatge al castrato Carlo Broschi (1705-1782), altrament més conegut com Farinelli, vulgués comptar amb un seguit de prestigioses veus convidades com ara les conegudes Julie Fuchs, Patricia Petibon, Sandrine Piau, Lea Desandre, Vivica Genaux, Ann Hallenberg, Christophe Dumaux, Philippe Jaroussky, la pròpia Bartoli i....Núria Rial. 

Fa temps, però, que els repertoris de Núria Rial ja no es limiten als que, a priori, posicionaríem dins d'aquesta etiqueta de música antiga i la seva darrera discografia, així, ho avala en haver enregistrat obres de Manuel de Falla, Enric Granados, Lorenzo Palomo, Bernat Vivancos o Heitor Villa-Lobos. Quan a inicis de la temporada passada vam poder llegir que el Teatro de la Zarzuela havia escollit a la soprano bagenca per a realitzar l'homenatge a Victoria de los Ángeles (1923-2005) a,b motiu del centenari del seu naixement, alguns vam tenir la intuïció que, ara sí, es començava a constatar una idea que el cronista va escoltar, per primera vegada, per boca de Jordi Roch, a la fi d'una interpretació del Stabat Mater de Luigi Boccherini amb el ja desaparegut Quartet Albada a Torroella de Montgrí: "aquesta Núria Rial canta com cantava la Victòria dels Àngels". Que a ningú aquest judici li pugui semblar que la soprano realitzi uns exercicis d'imitació o emulació, sinó més aviat hem de parlar d'una qüestió més profunda i que és la que el llenguatge escrit es fa totalment insuficient. Federico García Lorca (1898-1936), a Juego y Teoría del duende (1933), assegurava com el duende era aquell poder misteriós que tots sentim i que cap filòsof explica. 
 
Duende és el que va traspuar en tot moment el recital de Núria Rial en un concert constituït per quatre grans blocs vinculat a l'univers musical de de los Ángeles: la música barroca, el Lied alemany, la chanson francesa i la cançó catalana i espanyola. Va ser un recital llarg, intens i emotiu on la prova més evident que havíem assistit a un recital, que si em permeteu escriuré amb l'epítet, històric és que el temps havia fluït. O el que és el mateix: ens havia passat volant. En un dels versos més celebèrrims del primer dels Quatre quartets de TS Eliot (1888-1965), el poeta afirma:

"Sols puc dir que hem estat allí: però no puc dir on.
I no puc dir quanta estona, car fora plaçar-ho en el temps".

Requerits del llenguatge poètic per poder aproximar-nos a l'essència de l'escoltat, és evident que el recital va servir per confirmar fermament com havíem assistit a un pas transcendent en la carrera de Núria Rial. Aquest pas ens parla, així, de com la bagenca és capaç de redescobrir-nos de dalt a baix obres com Kaddish les Deux mélodies hébraïques (1914) de Maurice Ravel o com el sentit de declamació textual va acom anell al dit en les esmentades cançó catalana i espanyola. 

Poques vegades el títol d'un concert, Cantar del alma, sigui tan precís i adequat per retratar l'essència d'un recital i un homenatge, així com la pròpia essència del cant. Sense gaire marge d'error podem dir que Núria Rial acaba d'endinsar-se en nous territoris tan de la música com de l'ànima i on té molt i molt a dir. En acabar el darrer bis, l'indescriptible À Chloris de Reynaldo Hahn, un tenia la sensació que no havia assistit a un recital més, sinó haver sentir l'aroma i la incommensurabilitat d'un temps que ja no era ni és temps de rellotge. I és que retornant a Eliot "el que en diem principi és tot sovint el final. I arribar al final és començar". Possiblement aquest sigui el temps que més s'aproxima a l'Eternitat d'una soprano que ens aproxima al més gran i bell dels misteris: el de la bellesa.