Els Monegros, territori amb identitat pròpia

Si algú m'hagués dit ahir dimarrs que perquè no fer els 50 km entre Fuentes de Ebro i Bujaraloz en el dia tot creuant part del desert de Monegros, li hagués dit si s'havia begut l'enteniment, però curiosament, al final potser vaig ser jo qui se'l va beure.
 
Dit i fet, i sense saber com evolucionaria la jornada, surto de Fuentes encara fosc i les meves primeres passes es confonen amb la pols de la pista que sense problemes em porta a una distància prudencial de la carretera i del riu Ebre. El nou jorn despunta, de la forma més bonica del que porto de camí: una sortida de sol neta, tan sols engalanada amb un núvol allargat que encara dóna més màgia al moment. Són instants per gaudir.
 
Sense gairebé adonar-me i encara amb la fresca matutina veig no molt lluny ja la Torre Vieja, únic vestigi de l'antiga església de Pina de Ebro. M'acomiado definitivament del riu de rius i entro en aquesta localitat saragossana que tot just comença l'activitat. Paro a fer un refrigeri (no sense problemes per trobar un bar obert) i em mentalitzo del que em ve a partir d'ara: uns 18 km de pols, pedres i sol, molt de sol, fins a un petit "oasis" enmig del no res i al costat de la N-II, la Venta de Santa Lucía, on en teoria acabo la meva etapa.
 
Em vaig allunyant d'aquest poble i tret de la proximitat de la nacional, amb abundant trànsit de camions, les meves passes m'allunyen de tot rastre de civilització. En l'horitzó es retalla la figura d'un bou negre, aquell que és utilitzat com a signe identitari, però mi em serveix per agafar referència i veure que vaig pel bon camí.

De mica en mica vaig marxant de la trajectòria de la carretera i m'endinso en l'altiplà estèril i erm dels Monegros. A simple vista semblaria un lloc sense vida, però un dels avantatges de caminar és que tens temps de sobres per observar, i adonar-te dels petits detalls que t'envolten: conills, rapinyaires, llangardaixos, escarabats, alguna serp... Un indret amb el seu ritme i el seu ecosistema. Una mostra més que la Península té una diversitat impressionant i que cal ser coscient del tresor que tenim tan aprop i que a vegades ens és molt desconegut.
 
En aquestes contrades el dèficit d'aigua és un fet i defineix el clima dels Monegros. El nombre de dies sense precipitació sobrepassa el 80% de l'any. En aquest desert poques vegades se superen els 300 mm anuals. Aquest altiplà, a l'estar envoltat de serralades com les Ibèriques, els Pirineus i les muntanyes catalanes, pateix el continuat efecte Föehn, que obliga a les masses humides d'aire a descendir pels vessants d'aquestes muntanyes que rodejen la vall de l'Ebre i es transformen en vents secs i calents, conferint a aquest indret unes característiques pròpies. Els Monegros poseeixen un ecosistema únic més semblant a les estepes orientals. No sols per la seva aridesa, sinò també per ser el complex de llacunes endorrèiques (no desemboquen en cap riu) més important i extens d'Europa.
 
Deixant de banda les magnificiències ecològiques d'aquest indret, el cert és que tot i que són les 10 del matí fa molta calor, calor tan sols una mica apaivegada per algunes petites ratxes de vent que controlen la temperatura. Tanmateix, el fet de trobar-me en un lloc on no es detecten signes de civilització (tan sols la pista per on transito i algun cobert en desús) fan que el meu caminar prengui una altra dimensió. Concentració i contemplació, segurament com fa 500 anys l'Iñaki va tenir, tot i que en comptes de ser castigat pel sol, en aquell moment devia ser pel vent del nord-est (cerç) i el fred, molt de fred. Un dur pelegrinatge.

A quarts de dotze arribo a la Venta de Santa Lucía, un descans on puc hidratar-me, dinar i fins i tot fer la migdiada en una de les cadires del bar. Un indret agradable i acollidor a les inclemències del temps. De mica en mica veig que potser em puc arribar a Bujaraloz i trobar un lloc on descansar amb mès garanties.

Acabant de veure la primera etapa del Tour, surto d'aquest petit "oasis" i em disposo a afrontar, ja amb el sol de caiguda, els 19 km que em falten fins a aquesta localitat. Tot i ser quarts de set de la tarda continua fent molta calor i per sort trobo una benzinera on em puc refrescar i parar una mica. Ara ja sí, faig els últims quilòmetres d'aquesta llarga jornada amb un sol que ja no escalfa i que va donant tonalitats sensacionals al paisatge. Tocades les 9 del vespre arribo a la meva destinació final de la jornada. Tot un éxit!

Us puc ben dir, que fa molts anys que tresco camins i muntanyes i des de l'any 1997 no havia passat mai de fer 50 km caminant en una jornada (en el 2012 vaig fer també 50 km en el trajecte de Zegama a Vitòria, al Camí interior basc). Per això cal dir que una bona condició física i sobretot voluntat i il·lusió, fan aconseguir fites magnífiques. Sobretot cal fer pas rera pas, tenir com a rellotge el sol i deixar-se moure per les sensacions i les motivacions.

Aquesta primera part de desert, i potser la més dura, ja està superada. Demà toca arribar a Candasnos i divendres a Fraga, a les portes de Catalunya. Serà una etapa digne per cloure aquesta part del trajecte de prop de 100 km que segurament marca un abans i un després del Camí.