13
de febrer
del
2024
Actualitzat
el
14
de febrer
a les
10:55h
Segurament, si quan va arribar a Manresa fa trenta anys per ocupar una plaça provisional com a professor de català a l'institut Guillem Catà li haguessin dit que aquesta acabaria sent la ciutat on construiria la seva vida, no s'ho hauria cregut. I, molt possiblement, també s'hauria quedat de pedra si, fent un viatge fugaç al futur, hagués vist que a banda de la faceta de docent, la seva trajectòria professional s'eixamplaria amb una altra professió: la d'escriptor.
Potser al seu entorn no l'hauria sorprès, aquest avenir (sobretot per l'amor que des de ben petit va manifestar pels llibres i la literatura), però ell, el Llorenç Capdevila Roure (Alpicat, 1969), un home discret i prudent, no s'ha posat l'etiqueta de literat amb tots els ets i uts fins que la seva carrera ha parlat per sí sola. L'any 2000 publicava el seu primer llibre (Racó de món) i des d'aleshores n'hi han editat disset, més de la meitat, amb premi inclòs. L'últim, Li deien Caracremada, va veure la llum el dijous 8 de febrer i aquest divendres, dia 16, a les set de la tarda (19h.) es presentarà a l'EspaiÒmnium de Manresa.
De què va, Li deien Caracremada?
És una novel·la -i, per tant, una història de ficció- protagonitzada per tres personatges inventats la vida dels quals es creua, al llarg de 18 anys, amb la d'un personatge real: Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada (i amb molts altres noms, també).
El darrer maqui català.
Exacte. Per una banda tenim la Núria, una nena a qui maten els seus pares l'any 1945; el Jerónimo, un guàrdia civil obsessionat amb la venjança després de veure morir un company el 1946, i el Miquel, un noi que l'any 1947 descobreix la cruel repressió franquista. Tant la Núria com el Miquel l'acabaran coneixent, al Caracremada, i hi connectaran des de dos punts diferents. Ella, una ànima pura i innocent, ho farà des del vessant més humà; a ell, inquiet i sensible a les injustícies, li vincularà una part més ideològica. Necessitava personatges joves, que es fessin grans al llarg de la novel·la per explorar-ne l'evolució.
No és el primer cop que s'inspira en figures o moments històrics per bastir les seves obres...
No. En realitat, les meves tres últimes novel·les per a adults (Pacte de silenci, 2016; Pell de serp, 2021; i Li deien Caracremada, 2014) s'han acabat convertint en una trilogia o tríptic amb el segle XX com a rerefons. No estava previst, però ha estat una mena d'etapa literària en la qual he estat immers durant més de deu anys.
La Guerra Civil i tot el que se'n deriva donen per molt...
Efectivament. En aquest sentit, la Guerra marca, d'una manera o altra, els personatges de les tres novel·les, que, d'altra banda, protagonitzen històries completament independents.
Suposo que s'ha hagut de documentar per mantenir una rigorositat històrica en el relat.
Oi tant! Si bé és cert que a mi, com a novel·lista, m'interessa sobretot el costat humà dels personatges, com a escriptor que situa els fets en una època determinada i utilitza alguns personatges reals, he de mirar de ser escrupolós i mantenir certa fidelitat amb el que està documentat. Davant d'això, la meva recerca s'ha centrat en dos fronts: la bibliogràfica, llegint tot el que vaig trobar sobre Ramon Vila, Quico Sabaté, Marcel·lí Massana, Josep Lluís Facerias i els maquis en general, i la d'escenaris.
La d'escenaris?
Sempre que puc, m'agrada trepitjar els espais per on passaran les escenes.
Si no ho tinc mal entès, ja fa uns anys que viu a Castellnou de Bages, que és justament on hi ha enterrat Ramon Vila Capdevila.
I precisament la idea de la novel·la va venir arran del trasllat en aquest municipi, a mitjan 2020. Sempre m'ha agradat sortir a córrer, i moltes de les rutes que feia per l'entorn de Castellnou, passaven per la Creu de Perelló, que és on van matar el Caracremada el 7 d'agost de 1963.
Això vol dir que ha estat tres anys i mig gestant la novel·la, doncs?
Més o menys. Després de decidir que volia tirar endavant amb la idea, em vaig posar a pensar quina mena d'història volia explicar, a través de quins personatges i quin pes havia de tenir-hi el personatge del guerriller. I així vaig anar confeccionant una trama. Llavors va venir el procés de redacció i revisió, que va començar la primavera del 2021 i va acabar la tardor de 2023. I aquí m'agradaria agrair la predisposició dels historiadors Joaquim Aloy, Pere Gasol i Ramon Fons, que van accedir a llegir la primera versió del llibre per ajudar-me a polir alguns detalls i certificar que no havia comès cap disbarat.
Què pretén, amb Li deien Caracremada?
Explorar les circumstàncies i el caràcter d'uns personatges moguts per la solitud, l'odi, l'amistat, les idees o la set de venjança. Paral·lelament, també vull contribuir a la reparació de la memòria col·lectiva i reivindicar la lluita antifeixista tot posant en relleu la que van protagonitzar aquells llibertaris idealistes, íntegres i valents, que van creure que l'acció directa podia ajudar a conquerir la llibertat.
No és el primer cop que escriu sobre personatges abocats a una fugida cap endavant, sense poder tornar enrere. Ho va fer l'any 2006 amb Serrallonga, l'últim bandoler. Què l'atrapa d'aquest tipus d'individus?
Els personatges solitaris, que viuen al marge de la societat, immersos en una dinàmica vital intensa i marginal, que fugen endavant i se saben els últims de la seva espècie... tenen un punt de romàntic i em resulten molt atractius des del punt de vista literari.
Ara que hem parlat de Serrallonga, hi ha qui posa els bandolers i els maquis en un mateix sac, però no tenen res a veure... O sí?
Una de les principals activitats tant de bandolers com de maquis són els robatoris, però, així com en els bandolers el robatori és una finalitat en si mateixa, en el cas dels maquis ho fan per invertir els diners en la preparació de sabotatges o atemptats, que són el que dona sentit a la seva activitat. De fet, els maquis no parlaven de robatoris, ni d'atracaments, sinó de "cops econòmics", que, a més, sempre es perpetraven en establiments de "rics".
En uns hi ha una càrrega ideològica al darrere i en els altres no.
Correcte. Els bandolers poden provenir d'un entorn pobre i robar per necessitat, però no per una raó ideològica. Els maquis, en canvi, ho donen tot per la causa, ja sigui el comunisme o l'ideal anarquista d'arribar, a través de la revolució, a una societat justa, lliure i feliç.
Com és, doncs, que hi ha qui els unifica?
La propaganda feixista, amb la complicitat de la premsa de l'època, tractava de bandolers els qui lluitaven per desestabilitzar el règim. De fet, durant el franquisme estava prohibit per llei parlar de "maquis" o de "guerrillers"; calia anomenar-los "bandolers" o "terroristes".
Si pogués tenir una conversa amb Ramon Vila Capdevila, què li diria?
Pel poc que se'n coneix, devia ser un home més d'acció que de paraules. Però, sincerament, si hi pogués parlar, coneixent-me, li diria: "Deixa-ho córrer, Ramon". Ara bé, potser al final seria ell que, amb la seva integritat, m'acabaria convencent a mi i l'acabaria acompanyant en alguna de les seves accions com, en realitat, he fet escrivint aquesta novel·la.
Parlem un moment de la seva faceta de docent que ja porta més de tres dècades treballant amb adolescents. Com ha canviat l'alumnat d'aleshores ençà?
L'alumnat, en el fons, no ha canviat, perquè la naturalesa humana és la que és i els adolescents eren adolescents fa trenta anys i ho continuen sent ara: personetes carregades d'inseguretats que, enmig d'un procés de canvi hormonal, estan aprenent a ser adults. El que ha canviat és el món, i això ens ha fet canviar a tots, joves i grans.
L'era digital...
Si bé és cert que les noves tecnologies i, sobretot, l'aparició de les xarxes socials, ens han convertit en éssers més informats, no podem obviar que això ens ha fet ser més egoistes, més dispersos, una mica més hipòcrites i amb una necessitat malaltissa de satisfer els desitjos amb immediatesa. Els adolescents, al capdavall, són un reflex (extremat, si és vol) del món que els envolta.
Creu que la prohibició dels dispositius mòbils en els centres educatius servirà d'alguna cosa?
No sé si prohibir-los farà millorar la qualitat de l'ensenyament, però em sembla bé que es prohibeixin. Cal una regulació, això està clar, sobretot tenint en compte que l'adolescent està aprenent a ser responsable i això vol dir que ha de saber assumir les conseqüències de les seves accions. Les xarxes socials han irromput en les seves vides (com en les de tothom) d'una manera abassegadora i sense filtres. Els adults se suposa que som capaços de regular-nos, però els adolescents encara no.
Un altre gran tema que afecta directament l'escola és el de la llengua. El català està en caiguda lliure?
Els models dels joves, actualment, tenen noms anglesos i s'expressen majoritàriament en castellà, i això ha arribat també a entorns catalanoparlants. Molts joves de Santpedor -el poble on faig de mestre-, que parlen en català en el seu entorn familiar, tinc la sensació que han anat incorporant el castellà, cada vegada més, en la seva vida quotidiana amb els amics o en el seu entorn virtual.
Què diria en Caracremada si veiés com estem deixant aquest món en què vivim?
No puc saber què diria el personatge real. El meu Ramon Vila, el de la novel·la, diria que cal continuar lluitant, que cal continuar resistint, que resistir és vèncer.
Potser al seu entorn no l'hauria sorprès, aquest avenir (sobretot per l'amor que des de ben petit va manifestar pels llibres i la literatura), però ell, el Llorenç Capdevila Roure (Alpicat, 1969), un home discret i prudent, no s'ha posat l'etiqueta de literat amb tots els ets i uts fins que la seva carrera ha parlat per sí sola. L'any 2000 publicava el seu primer llibre (Racó de món) i des d'aleshores n'hi han editat disset, més de la meitat, amb premi inclòs. L'últim, Li deien Caracremada, va veure la llum el dijous 8 de febrer i aquest divendres, dia 16, a les set de la tarda (19h.) es presentarà a l'EspaiÒmnium de Manresa.
De què va, Li deien Caracremada?
És una novel·la -i, per tant, una història de ficció- protagonitzada per tres personatges inventats la vida dels quals es creua, al llarg de 18 anys, amb la d'un personatge real: Ramon Vila Capdevila, conegut com a Caracremada (i amb molts altres noms, també).
El darrer maqui català.
Exacte. Per una banda tenim la Núria, una nena a qui maten els seus pares l'any 1945; el Jerónimo, un guàrdia civil obsessionat amb la venjança després de veure morir un company el 1946, i el Miquel, un noi que l'any 1947 descobreix la cruel repressió franquista. Tant la Núria com el Miquel l'acabaran coneixent, al Caracremada, i hi connectaran des de dos punts diferents. Ella, una ànima pura i innocent, ho farà des del vessant més humà; a ell, inquiet i sensible a les injustícies, li vincularà una part més ideològica. Necessitava personatges joves, que es fessin grans al llarg de la novel·la per explorar-ne l'evolució.
No és el primer cop que s'inspira en figures o moments històrics per bastir les seves obres...
No. En realitat, les meves tres últimes novel·les per a adults (Pacte de silenci, 2016; Pell de serp, 2021; i Li deien Caracremada, 2014) s'han acabat convertint en una trilogia o tríptic amb el segle XX com a rerefons. No estava previst, però ha estat una mena d'etapa literària en la qual he estat immers durant més de deu anys.
La Guerra Civil i tot el que se'n deriva donen per molt...
Efectivament. En aquest sentit, la Guerra marca, d'una manera o altra, els personatges de les tres novel·les, que, d'altra banda, protagonitzen històries completament independents.
Suposo que s'ha hagut de documentar per mantenir una rigorositat històrica en el relat.
Oi tant! Si bé és cert que a mi, com a novel·lista, m'interessa sobretot el costat humà dels personatges, com a escriptor que situa els fets en una època determinada i utilitza alguns personatges reals, he de mirar de ser escrupolós i mantenir certa fidelitat amb el que està documentat. Davant d'això, la meva recerca s'ha centrat en dos fronts: la bibliogràfica, llegint tot el que vaig trobar sobre Ramon Vila, Quico Sabaté, Marcel·lí Massana, Josep Lluís Facerias i els maquis en general, i la d'escenaris.
La d'escenaris?
Sempre que puc, m'agrada trepitjar els espais per on passaran les escenes.
Si no ho tinc mal entès, ja fa uns anys que viu a Castellnou de Bages, que és justament on hi ha enterrat Ramon Vila Capdevila.
I precisament la idea de la novel·la va venir arran del trasllat en aquest municipi, a mitjan 2020. Sempre m'ha agradat sortir a córrer, i moltes de les rutes que feia per l'entorn de Castellnou, passaven per la Creu de Perelló, que és on van matar el Caracremada el 7 d'agost de 1963.
Això vol dir que ha estat tres anys i mig gestant la novel·la, doncs?
Més o menys. Després de decidir que volia tirar endavant amb la idea, em vaig posar a pensar quina mena d'història volia explicar, a través de quins personatges i quin pes havia de tenir-hi el personatge del guerriller. I així vaig anar confeccionant una trama. Llavors va venir el procés de redacció i revisió, que va començar la primavera del 2021 i va acabar la tardor de 2023. I aquí m'agradaria agrair la predisposició dels historiadors Joaquim Aloy, Pere Gasol i Ramon Fons, que van accedir a llegir la primera versió del llibre per ajudar-me a polir alguns detalls i certificar que no havia comès cap disbarat.
Què pretén, amb Li deien Caracremada?
Explorar les circumstàncies i el caràcter d'uns personatges moguts per la solitud, l'odi, l'amistat, les idees o la set de venjança. Paral·lelament, també vull contribuir a la reparació de la memòria col·lectiva i reivindicar la lluita antifeixista tot posant en relleu la que van protagonitzar aquells llibertaris idealistes, íntegres i valents, que van creure que l'acció directa podia ajudar a conquerir la llibertat.
No és el primer cop que escriu sobre personatges abocats a una fugida cap endavant, sense poder tornar enrere. Ho va fer l'any 2006 amb Serrallonga, l'últim bandoler. Què l'atrapa d'aquest tipus d'individus?
Els personatges solitaris, que viuen al marge de la societat, immersos en una dinàmica vital intensa i marginal, que fugen endavant i se saben els últims de la seva espècie... tenen un punt de romàntic i em resulten molt atractius des del punt de vista literari.
Ara que hem parlat de Serrallonga, hi ha qui posa els bandolers i els maquis en un mateix sac, però no tenen res a veure... O sí?
Una de les principals activitats tant de bandolers com de maquis són els robatoris, però, així com en els bandolers el robatori és una finalitat en si mateixa, en el cas dels maquis ho fan per invertir els diners en la preparació de sabotatges o atemptats, que són el que dona sentit a la seva activitat. De fet, els maquis no parlaven de robatoris, ni d'atracaments, sinó de "cops econòmics", que, a més, sempre es perpetraven en establiments de "rics".
En uns hi ha una càrrega ideològica al darrere i en els altres no.
Correcte. Els bandolers poden provenir d'un entorn pobre i robar per necessitat, però no per una raó ideològica. Els maquis, en canvi, ho donen tot per la causa, ja sigui el comunisme o l'ideal anarquista d'arribar, a través de la revolució, a una societat justa, lliure i feliç.
Com és, doncs, que hi ha qui els unifica?
La propaganda feixista, amb la complicitat de la premsa de l'època, tractava de bandolers els qui lluitaven per desestabilitzar el règim. De fet, durant el franquisme estava prohibit per llei parlar de "maquis" o de "guerrillers"; calia anomenar-los "bandolers" o "terroristes".
Si pogués tenir una conversa amb Ramon Vila Capdevila, què li diria?
Pel poc que se'n coneix, devia ser un home més d'acció que de paraules. Però, sincerament, si hi pogués parlar, coneixent-me, li diria: "Deixa-ho córrer, Ramon". Ara bé, potser al final seria ell que, amb la seva integritat, m'acabaria convencent a mi i l'acabaria acompanyant en alguna de les seves accions com, en realitat, he fet escrivint aquesta novel·la.
Parlem un moment de la seva faceta de docent que ja porta més de tres dècades treballant amb adolescents. Com ha canviat l'alumnat d'aleshores ençà?
L'alumnat, en el fons, no ha canviat, perquè la naturalesa humana és la que és i els adolescents eren adolescents fa trenta anys i ho continuen sent ara: personetes carregades d'inseguretats que, enmig d'un procés de canvi hormonal, estan aprenent a ser adults. El que ha canviat és el món, i això ens ha fet canviar a tots, joves i grans.
L'era digital...
Si bé és cert que les noves tecnologies i, sobretot, l'aparició de les xarxes socials, ens han convertit en éssers més informats, no podem obviar que això ens ha fet ser més egoistes, més dispersos, una mica més hipòcrites i amb una necessitat malaltissa de satisfer els desitjos amb immediatesa. Els adolescents, al capdavall, són un reflex (extremat, si és vol) del món que els envolta.
Creu que la prohibició dels dispositius mòbils en els centres educatius servirà d'alguna cosa?
No sé si prohibir-los farà millorar la qualitat de l'ensenyament, però em sembla bé que es prohibeixin. Cal una regulació, això està clar, sobretot tenint en compte que l'adolescent està aprenent a ser responsable i això vol dir que ha de saber assumir les conseqüències de les seves accions. Les xarxes socials han irromput en les seves vides (com en les de tothom) d'una manera abassegadora i sense filtres. Els adults se suposa que som capaços de regular-nos, però els adolescents encara no.
Un altre gran tema que afecta directament l'escola és el de la llengua. El català està en caiguda lliure?
Els models dels joves, actualment, tenen noms anglesos i s'expressen majoritàriament en castellà, i això ha arribat també a entorns catalanoparlants. Molts joves de Santpedor -el poble on faig de mestre-, que parlen en català en el seu entorn familiar, tinc la sensació que han anat incorporant el castellà, cada vegada més, en la seva vida quotidiana amb els amics o en el seu entorn virtual.
Què diria en Caracremada si veiés com estem deixant aquest món en què vivim?
No puc saber què diria el personatge real. El meu Ramon Vila, el de la novel·la, diria que cal continuar lluitant, que cal continuar resistint, que resistir és vèncer.