18
de novembre
del
2022
Actualitzat
a la
13:44h
"L'única cosa que tenim clara quan naixem, és que ens morirem". Segur que més d'un cop (i de dos, i de tres) l'heu sentit, aquesta frase. Probablement vosaltres també l'hàgiu verbalitzat en alguna ocasió. Però que hi hagi certeses irrefutables no significa que les tinguem interioritzades i assentades dintre nostre des de la serenor i l'acceptació. De fet, amb la mort, passa una mica això: venim d'una cultura que ens l'ha fet tabuïtzar -segurament per la incertesa i el dolor que genera- i, en conseqüència, no saber com gestionar-la ni transitar-la. I si a nosaltres, com a persones adultes, ja ens costa fer-nos càrrec del nostre propi procés de dol, ¿com representa que hem de sustentar, també, el dels nostres fills i filles? ¿D'on traiem les eines per explicar-los aquest "son etern", si no ens n'han donat mai? ¿I si estem tant tocats que els acabem encomanant la pena? ¿No és millor maquillar-los una mica la realitat?
Aquests són alguns dels interrogants que van aparèixer-li a la periodista manresana Isabel Palà Vila quan, arran de la mort dels seus quatre avis (un per any des del 2019), va haver d'enfrontar-se a la infinitud de preguntes innocents i curioses del seu fill gran, el Jan. A mesura que els les anava responent -i que ell n'hi llançava d'altres de més acotades-, va néixer-li la necessitat d'immortalitzar, d'alguna manera, tot el que estava aprenent d'aquell procés d'adeu compartit amb algú que viu la mort per primer cop. Així és com va sorgir On s'amaga l'avi? (Parcir Edicions Selectes, 2022), un àlbum il·lustrat de la mà de Valentí Gubianas que busca ser un instrument que ajudi les famílies a transitar el propi dol però també a saber com acompanyar el dels més petits de casa. Tot plegat, a través de l'entranyable personatge del Noah i -això dirigit als adults- amb una breu guia de consells i eines que l'autora va cocrear amb la psicòloga i coach Gemma Calmet.
- Amb aquest conte ho deixa clar: de la mort se n'ha de parlar, amb la canalla.
- Sens dubte.
- D'alguna manera concreta?
- No. Hem de pensar que cada família té la seva realitat i que hi ha moltes variables a tenir en compte: l'estat d'ànim de cadascú, el caràcter de l'infant, el vincle que hi havia amb la persona que marxa... No obstant, una cosa que penso que és interessant de fer és explicar-los que, en la majoria de casos, la mort sol venir quan les persones ens fem grans. Això ajuda a no generar-los un estat d'angoixa excessiva.
- Què més ha après durant aquest temps de dols compartits amb el Jan?
- Moltíssimes coses! Per exemple, que com a adults no hem d'amagar les nostres emocions davant dels infants. No podem perdre de vista que som un mirall per a ells, i la gestió emocional que fem en moments difícils també els servirà d'exemple en situacions futures. De fet, un dels objectius del llibre és advocar per validar els sentiments, vinguin de qui vinguin. És a dir, no passa res si les emocions es materialitzen en un plor; plorar és una eina, un mitjà d'expressió bo i necessari. I sí! Els pares i mares també plorem; no només és terreny dels infants. És paradoxal perquè la gent adulta reclamem a la canalla que expressi les seves emocions, però, en canvi, reprimim les nostres davant seu...
- I ells això ho veuen...
- No estic descobrint res si dic que els infants comprenen moltes més coses de les que ens pensem. En el terreny perceptiu i emocional, són capaços d'integrar tot allò que passa al seu voltant d'una forma brutal. Això ho he vist claríssim durant aquests processos de dol que hem viscut junts. Tenir el Jan a prop em va servir per abordar les diverses situacions d'una manera molt lliure.
- Què vol dir?
- Les converses que vaig tenir amb ell (i que van ser la llavor del conte) em van ajudar a respirar la mort d'una altra manera; a explicar-la i explicar-me-la com si m'hi enfrontés per primera vegada. Em van 'obligar' a seure i pensar-hi, a posar-hi paraules i a agafar-ne més consciència. Tot plegat, des d'una mirada més pura, tranquil·la i respirada.
- Quina pau i quina serenor que desprenen, aquestes paraules!
- Escriure On s'amaga l'avi? ha estat terapèutic, realment. Potser ha estat la meva manera de tancar un cercle: parlar de la mort, que és el final de la vida, amb aquells que tot just comencen a caminar-la. Aquesta realitat se m'ha fet molt palesa durant els darrers anys; hi he pensat més que mai. El naixement del Jan (que ara té 6 anys) i del Biel (que en té 2) ha coincidit amb la mort dels meus avis, i això ha fet que la dualitat vida-mort m'hagi ressonat amb molta força. La vida arriba com una revolució amb els batecs dels que neixen, i això contrasta amb aquells que ens deixen i que tant ens han ensenyat.
- En la sinopsi, diu que el conte és realista però positiu. Com aconsegueix aquest equilibri?
- El que vull amb aquest àlbum il·lustrat és explicar una realitat, que és que la mort és una part del procés de la vida. I que quan un ésser estimat es mor, ja no el tornarem a veure. Això és així. La mort no és reversible. Però d'altra banda, la intenció del conte també és traslladar a l'infant que, encara que aquella persona ja no hi sigui, per aquells que hi hem compartit moments, no acaba marxant mai del tot.
- Ningú no mor si hi ha algú que el recorda, que diuen.
- Exacte! Sempre hi serà en allò que hem viscut: en els nostres espais de records, en les nostres converses, en el que ens va fer feliços plegats... Potser és una idea un xic poètica, però jo hi crec molt. Sense anar més lluny, als meus avis, tot i el dolor de la pèrdua, els sento molt vius en mi. Recordo algunes converses i consells que em van donar, tinc gravada com era la seva rialla o l'olor que feia casa seva i que encara avui impregna alguns objectes seus que tinc... I això fa que quan hi pensi, no ho faci sempre des del plor i la llàgrima, sinó també des del somriure i la gratitud.
- S'estrena en el món editorial amb un conte. S'ho hauria imaginat mai?
- La veritat és que no! Si bé sempre m'ha agradat molt escriure -tinc mil històries començades però inacabades-, no m'havia passat mai pel cap escriure un conte infantil. El que sí que és cert és que sempre m'ha cridat molt l'atenció, el format conte, tant per a adults com per a nens i nenes. Penso que és un repte literari que proposa al lector molts matisos. Pel que fa estrictament al conte infantil, penso que és una eina preciosa i, alhora, molt útil per acostar certs temes als més petits. A casa nostra ens ha anat molt bé en certs moments i canvis vitals. És per això que em fa contenta haver-me estrenat en aquest tipus d'escriptura.
- I, a més, acompanyada d'un artista com Valentí Gubianas.
- Sempre he admirat molt la feina que fa, i penso que les seves il·lustracions són màgiques i molt diferencials. Connecten. Em va fer molt feliç quan em va dir que el conte li havia agradat i que se sumava al projecte! Estic encantadíssima amb el resultat: ha sabut trobar un equilibri molt bonic entre el realisme i allò oníric i, tot i parlar de la mort, ha encertat amb uns colors molt alegres i vitals. De fet, som una terra tan talentosa! Jo, quan vaig decidir tirar endavant el conte, ho vaig tenir claríssim: volia que les persones que hi impliqués fossin de la comarca o voltants. ¿Per què anar a buscar el talent a fora si aquí en tenim per donar i per vendre?
Aquests són alguns dels interrogants que van aparèixer-li a la periodista manresana Isabel Palà Vila quan, arran de la mort dels seus quatre avis (un per any des del 2019), va haver d'enfrontar-se a la infinitud de preguntes innocents i curioses del seu fill gran, el Jan. A mesura que els les anava responent -i que ell n'hi llançava d'altres de més acotades-, va néixer-li la necessitat d'immortalitzar, d'alguna manera, tot el que estava aprenent d'aquell procés d'adeu compartit amb algú que viu la mort per primer cop. Així és com va sorgir On s'amaga l'avi? (Parcir Edicions Selectes, 2022), un àlbum il·lustrat de la mà de Valentí Gubianas que busca ser un instrument que ajudi les famílies a transitar el propi dol però també a saber com acompanyar el dels més petits de casa. Tot plegat, a través de l'entranyable personatge del Noah i -això dirigit als adults- amb una breu guia de consells i eines que l'autora va cocrear amb la psicòloga i coach Gemma Calmet.
- Amb aquest conte ho deixa clar: de la mort se n'ha de parlar, amb la canalla.
- Sens dubte.
- D'alguna manera concreta?
- No. Hem de pensar que cada família té la seva realitat i que hi ha moltes variables a tenir en compte: l'estat d'ànim de cadascú, el caràcter de l'infant, el vincle que hi havia amb la persona que marxa... No obstant, una cosa que penso que és interessant de fer és explicar-los que, en la majoria de casos, la mort sol venir quan les persones ens fem grans. Això ajuda a no generar-los un estat d'angoixa excessiva.
- Què més ha après durant aquest temps de dols compartits amb el Jan?
- Moltíssimes coses! Per exemple, que com a adults no hem d'amagar les nostres emocions davant dels infants. No podem perdre de vista que som un mirall per a ells, i la gestió emocional que fem en moments difícils també els servirà d'exemple en situacions futures. De fet, un dels objectius del llibre és advocar per validar els sentiments, vinguin de qui vinguin. És a dir, no passa res si les emocions es materialitzen en un plor; plorar és una eina, un mitjà d'expressió bo i necessari. I sí! Els pares i mares també plorem; no només és terreny dels infants. És paradoxal perquè la gent adulta reclamem a la canalla que expressi les seves emocions, però, en canvi, reprimim les nostres davant seu...
- I ells això ho veuen...
- No estic descobrint res si dic que els infants comprenen moltes més coses de les que ens pensem. En el terreny perceptiu i emocional, són capaços d'integrar tot allò que passa al seu voltant d'una forma brutal. Això ho he vist claríssim durant aquests processos de dol que hem viscut junts. Tenir el Jan a prop em va servir per abordar les diverses situacions d'una manera molt lliure.
El Jan, el fill gran de la Isabel i artífex del conte, llegint la primera creació de la seva mare Foto: Lars Serra
- Què vol dir?
- Les converses que vaig tenir amb ell (i que van ser la llavor del conte) em van ajudar a respirar la mort d'una altra manera; a explicar-la i explicar-me-la com si m'hi enfrontés per primera vegada. Em van 'obligar' a seure i pensar-hi, a posar-hi paraules i a agafar-ne més consciència. Tot plegat, des d'una mirada més pura, tranquil·la i respirada.
- Quina pau i quina serenor que desprenen, aquestes paraules!
- Escriure On s'amaga l'avi? ha estat terapèutic, realment. Potser ha estat la meva manera de tancar un cercle: parlar de la mort, que és el final de la vida, amb aquells que tot just comencen a caminar-la. Aquesta realitat se m'ha fet molt palesa durant els darrers anys; hi he pensat més que mai. El naixement del Jan (que ara té 6 anys) i del Biel (que en té 2) ha coincidit amb la mort dels meus avis, i això ha fet que la dualitat vida-mort m'hagi ressonat amb molta força. La vida arriba com una revolució amb els batecs dels que neixen, i això contrasta amb aquells que ens deixen i que tant ens han ensenyat.
- En la sinopsi, diu que el conte és realista però positiu. Com aconsegueix aquest equilibri?
- El que vull amb aquest àlbum il·lustrat és explicar una realitat, que és que la mort és una part del procés de la vida. I que quan un ésser estimat es mor, ja no el tornarem a veure. Això és així. La mort no és reversible. Però d'altra banda, la intenció del conte també és traslladar a l'infant que, encara que aquella persona ja no hi sigui, per aquells que hi hem compartit moments, no acaba marxant mai del tot.
- Ningú no mor si hi ha algú que el recorda, que diuen.
- Exacte! Sempre hi serà en allò que hem viscut: en els nostres espais de records, en les nostres converses, en el que ens va fer feliços plegats... Potser és una idea un xic poètica, però jo hi crec molt. Sense anar més lluny, als meus avis, tot i el dolor de la pèrdua, els sento molt vius en mi. Recordo algunes converses i consells que em van donar, tinc gravada com era la seva rialla o l'olor que feia casa seva i que encara avui impregna alguns objectes seus que tinc... I això fa que quan hi pensi, no ho faci sempre des del plor i la llàgrima, sinó també des del somriure i la gratitud.
- S'estrena en el món editorial amb un conte. S'ho hauria imaginat mai?
- La veritat és que no! Si bé sempre m'ha agradat molt escriure -tinc mil històries començades però inacabades-, no m'havia passat mai pel cap escriure un conte infantil. El que sí que és cert és que sempre m'ha cridat molt l'atenció, el format conte, tant per a adults com per a nens i nenes. Penso que és un repte literari que proposa al lector molts matisos. Pel que fa estrictament al conte infantil, penso que és una eina preciosa i, alhora, molt útil per acostar certs temes als més petits. A casa nostra ens ha anat molt bé en certs moments i canvis vitals. És per això que em fa contenta haver-me estrenat en aquest tipus d'escriptura.
- I, a més, acompanyada d'un artista com Valentí Gubianas.
- Sempre he admirat molt la feina que fa, i penso que les seves il·lustracions són màgiques i molt diferencials. Connecten. Em va fer molt feliç quan em va dir que el conte li havia agradat i que se sumava al projecte! Estic encantadíssima amb el resultat: ha sabut trobar un equilibri molt bonic entre el realisme i allò oníric i, tot i parlar de la mort, ha encertat amb uns colors molt alegres i vitals. De fet, som una terra tan talentosa! Jo, quan vaig decidir tirar endavant el conte, ho vaig tenir claríssim: volia que les persones que hi impliqués fossin de la comarca o voltants. ¿Per què anar a buscar el talent a fora si aquí en tenim per donar i per vendre?