Francesc Viadel

periodista i sociòleg

«Gaietà Ripoll va ser un boc expiatori en el pitjor lloc»

Cultura i Mitjans

El periodista i sociòleg valencià Francesc Viadel Girbés repassa al Casal el Castell de Manresa el cas del mestre solsoní, últim executat per la Inquisició

Publicat el 18 de novembre de 2026 a les 21:57
Actualitzat el 18 de novembre de 2026 a les 21:59

El periodista i doctor en Sociologia Francesc Viadel Girbés ha visitat aquest dimecres el Casal el Castell de Manresa per oferir la conferència Gaietà Ripoll i Pla. El darrer assassinat per la Inquisició o la pervivència de l'Espanya reaccionària, un acte coorganitzat amb Foment de la Memòria Popular i amb la col·laboració de l'Ajuntament de Manresa. Llicenciat en Periodisme per la UAB i doctor per la Universitat de València, Viadel ha investigat a fons la figura d'aquest mestre nascut a Solsona i llicenciat de la Milícia Nacional que va morir condemnat a la forca durant la Dècada Ominosa per promoure l'ensenyament laic.

Durant la sessió, l'investigador ha desgranat el rerefons polític i religiós de la València de començaments del segle XIX, on les anomenades Juntes de Fe van recuperar les pràctiques inquisitorials contra un mestre deïsta d'idees rousseaunianes que ensenyava de nit els fills dels pagesos de l'Horta. En aquesta conversa, Viadel repassa com es va gestar aquella condemna sense garanties, l'escàndol internacional que va provocar l'execució i la posterior recuperació de la seva memòria per part del republicanisme blasquista.

Estem aquí per parlar de Gaietà Ripoll, l'últim executat de la Inquisició al País Valencià, però d'origen solsoní. Em pots explicar primer el context d'aquell moment?
El context de Gaietà Ripoll és l'inici de la Dècada Ominosa a València, una ciutat on es van viure de manera molt especial les lluites entre liberals i absolutistes després de la Guerra del Francès. La seva mort neix d'un procés judicial sense cap garantia. Ripoll havia estat un soldat que va lluitar a la Guerra del Francès, va ser fet presoner i traslladat a França, on sembla que va entrar en contacte amb les idees de tall rousseaunià. Acaba destinat a València, on se suposa que havia de continuar la carrera militar, però quan s'acaba el Trienni Liberal abandona l'exèrcit i munta una escola en una de les partides de l'Horta per ensenyar a llegir i escriure als infants sense possibilitats educatives. El problema és que tenia unes idees que xocaven frontalment amb l'ambient reaccionari d'aquell entorn.

En aquella època, qui nomenava els mestres? Era una escola pública o depenia de l'Ajuntament?
En principi tenia l'autorització de l'Ajuntament per obrir l'escola, en una època en què gairebé totes les escoles que existien depenien de l'Església i hi ensenyaven ben poca cosa més que doctrina. Ell obté el permís per obrir-la a la partida de Russafa, que aleshores quedava fora muralles, enganxada a la ciutat però al marge. Hi ensenyava nocions elementals, sobretot a poqueta nit, quan els nens i nenes que treballaven al camp amb els pares podien anar-hi a aprendre quatre coses, i hi tenia els nois i les noies separats. També era un home d'aspecte peculiar: portava els cabells llargs i barba, i popularment el coneixien com el Polserut.

I com s'acaba activant la persecució religiosa contra ell?
El 1824 hi ha molta pressió de l'Església per reinstaurar la Santa Inquisició. El govern de Madrid no ho veu clar, Ferran VII es fa el desentès i deixa llibertat a les diòcesis perquè estableixin els seus propis tribunals, les anomenades Juntes de Fe. A València, la Junta de Fe estava formada pels mateixos membres de l'antic tribunal de la Inquisició, que simplement es va canviar el nom per sobreviure. Arran de la denúncia d'una veïna -que l'acusava de no fer senyar els infants quan passava el viàtic per davant de la barraca i de dir que l'escola era més important-, s'acarnissen amb ell. Tot i que eren acusacions inofensives i que ell no era ateu, sinó deïsta, el tanquen a la presó de Sant Narcís, situada al carrer Salvador -a prop d'on avui hi ha les Corts Valencianes-, en un edifici del segle XIV que havia estat l'antiga confraria dels mercaders de Girona i que s'havia convertit en presó de delinqüents comuns. S'hi passa dos anys en condicions lamentables. Intenten per activa i per passiva que abjuri, però ell s'hi nega, fins que la Junta de Fe decideix que no queda cap altra sortida que executar-lo per heretgia i contumàcia.

Les execucions d'aquella època encara es feien públiques? Com va ser en aquest cas?
Pràcticament ja no se'n feien; feia molts anys que havia deixat de ser habitual, tot i que la forca continuava plantada de manera permanent a la plaça del Mercat com un residu de la justícia penal medieval. La Junta de Fe no tenia autoritat per executar la condemna i va passar el cas a l'Audiència. El fiscal va determinar que, d'acord amb les acusacions, se l'havia de condemnar a mort, però no a la foguera -perquè ja no es cremava ningú enlloc d'Europa-, sinó a la forca. El que van fer va ser cremar-lo simbòlicament: el van penjar, van col·locar un tonell amb flames pintades a sota, el van ficar dins el tonell i el van llançar al riu. Un diari francès de l'època, Le Courrier Français, relata tota aquella parafernàlia, encapçalada per la confraria de la Mare de Déu dels Desemparats i els penitents.

Quina reacció va provocar aquella execució fora de València?
Va generar un escàndol majúscul a Europa i fins i tot a Madrid. Quan el govern de Madrid va veure que havien penjat un home després de dos anys de presó sense cap procés ni garanties legals, es va preocupar molt, fins al punt que el ministre Calomarde va demanar informes per esbrinar què havia passat. La premsa internacional se'n va fer ressò perquè costava d'entendre una cosa tan desproporcionada. Per entendre-ho cal tenir present que València venia d'una repressió brutal: el 1814, quan Ferran VII va tornar, va ser al Palau de Cervelló de València on va abjurar de la Constitució, i el general Elío hi va instaurar una autèntica dictadura absolutista fins al Trienni Liberal. A més, la Guerra del Francès havia estat especialment cruel a la ciutat i hi havia un clima de por i rebuig contra qualsevol idea avançada. En aquell context, Ripoll -que feia vida molt retirada i només tenia dos amics a l'Horta, a casa d'un dels quals, José Vico, el van detenir- va ser un boc expiatori en el pitjor lloc possible. El van convertir en un símbol del mal.

Com ha arribat la seva figura fins als nostres dies?
Curiosament, després de la seva mort va caure en l'oblit, però a finals del segle XIX el va recuperar el blasquisme, el moviment republicà impulsat per Vicente Blasco Ibáñez. Des del seu diari van promoure una subscripció popular per col·locar una placa en record seu com a símbol contra la intolerància religiosa. L'alcalde d'aleshores, tot i ser liberal, s'hi va negar i es va muntar un bon escàndol a la ciutat, però el republicanisme valencià el va reivindicar com un referent ideològic de primer ordre.

Escull Manresa com la teva font preferida de Google