30
d'octubre
del
2023
Actualitzat
a les
14:22h
Era el dramaturg belga Maurice Maeterlinck (1862-1949) qui assegurava que el secret de l'heroisme era aprendre a esperar sense esperança. En un món tan donat al pelotazo i a l'oportunisme, a la recerca de l'èxit fàcil i a qualsevol preu, ni que sigui a costa de fer el ridícul permanent com demostren diàriament i a cor què vols tants influencers i tiktokers a les xarxes socials, veure com una soprano amb una amplíssima i dilatada trajectòria com Núria Rial (Manresa, 1975) no hagi fet el seu debut al Gran Teatre del Liceu fins aquest diumenge, amb el personatge d'Alcina del dramma eroicomicoOrlando Paladino (1782) de Franz Joseph Haydn (1732-1809), no deixa de suscitar una reflexió.
I és una reflexió que, massa em sembla, no va en la direcció de dir que els prescriptors i programadors públics s'haguessin oblidat de Rial perquè no és així. La soprano santjoanenca havia dit en més d'una ocasió no a projectes oferts pel Gran Teatre del Liceu, però fidel a una manera de comprendre ja no tan sols la seva carrera artística, sinó el propi art de la música, Rial no ha cantat al coliseu líric de les Rambles fins que no ha vist clar quin era el projecte més adient.
Malgrat que és veritat que estem parlant d'una soprano poc donada al món de l'òpera, cosa que no vol dir que no n'hagi realitzat al llarg de la seva carrera, el seu esperat debut al Liceu no ha pogut ser més simbòlic i arquetípic perquè ha interpretat el personatge de la fetillera Alcina, bruixa bondadosa en aquesta òpera haydniana, que amb els seus conjurs fa que la història de l'argument arribi a un happy end. És si voleu una mica el que passa amb el seu cant pur, natural i innat. Escoltar Rial és contactar amb una presència vocal que ens porta a la ratificació d'allò assenyalat per Elias Canetti a La província de l'home: la música és la veritable història vivent de la humanitat. Escoltar a Rial és poder ser transportat a uns paisatges/territoris sonors que ens endinsen en el misteri de l'experiència estètica.
El concurs de Rial formava part d'un prestigiós i excels cast on també s'hi trobaven, entre d'altres, les veus del tenor britànic-australià Alasdair Kent (Orlando), de la soprano hongaresa Emoke Baráth (Angelica) o del també tenor polonès Krystian Adam (Licone/Pasquale), però sobretot que era una producció d'Il Giardino Armonico que dirigeix Giovanni Antonini. Escriure de la relació d'aquesta orquestra històrica amb la música de Haydn, que es va presentar a l'escenari del Liceu amb una formació de tan sols 22 membres, amb unes proporcions semblants a l'orquestra que disposava el músic de Rohrau a la cort d'Esterhàzy, és parlar d'una orquestra referencial que, des de 2014, forma part del projecte Haydn 2032 i que junt a l'Orquestra de Cambra de Basilea, està portant a terme l'enregistrament ja no només de totes les 104 simfonies haydnianes, editades al segell discogràfic Alpha, sinó també de músiques coetànies i cotemporànies. El resultat final, sense gaire marge d'error, va ser el d'una de les millors versions concerts d'una òpera que s'han escoltat, a Barcelona, en els darrers anys. El sentit de la teatralitat, de l'arquitectura sonora, de la troballa de bellíssims colors tímbrics van anar més enllà d'una interpretació i va situar als oients en un núvol de bellesa radiant.
Heus aquí que, al marge de les prestacions vocals, la carrera de Rial mostra una consciència que la música, i per extensió la cultura, no ha de ser només ordir un producte previst per al consum sinó que porta la llavor d'allò que ens pot o hauria de poder salvar: la bellesa. Ja ho va escriure Dostoievski: "la bellesa salvarà el món". En un món que, possiblement, ja no sabem ni què és i significa la bellesa, l'art vocal de Núria Rial sembla un recordatori d'aquesta. Només per això, podem qualificar-la d'heroïna. L'heroïna Núria Rial.
Gran Teatre del Liceu. Diumenge, 29 d'octubre de 2023. FJ Haydn: Orlando Paladino. Kent, Baráth, Lovell, Rial, Dolcini, Adam i Rubis. Il Giardino Armonico. Direcció: Giovanni Antonini.
I és una reflexió que, massa em sembla, no va en la direcció de dir que els prescriptors i programadors públics s'haguessin oblidat de Rial perquè no és així. La soprano santjoanenca havia dit en més d'una ocasió no a projectes oferts pel Gran Teatre del Liceu, però fidel a una manera de comprendre ja no tan sols la seva carrera artística, sinó el propi art de la música, Rial no ha cantat al coliseu líric de les Rambles fins que no ha vist clar quin era el projecte més adient.
Malgrat que és veritat que estem parlant d'una soprano poc donada al món de l'òpera, cosa que no vol dir que no n'hagi realitzat al llarg de la seva carrera, el seu esperat debut al Liceu no ha pogut ser més simbòlic i arquetípic perquè ha interpretat el personatge de la fetillera Alcina, bruixa bondadosa en aquesta òpera haydniana, que amb els seus conjurs fa que la història de l'argument arribi a un happy end. És si voleu una mica el que passa amb el seu cant pur, natural i innat. Escoltar Rial és contactar amb una presència vocal que ens porta a la ratificació d'allò assenyalat per Elias Canetti a La província de l'home: la música és la veritable història vivent de la humanitat. Escoltar a Rial és poder ser transportat a uns paisatges/territoris sonors que ens endinsen en el misteri de l'experiència estètica.
El concurs de Rial formava part d'un prestigiós i excels cast on també s'hi trobaven, entre d'altres, les veus del tenor britànic-australià Alasdair Kent (Orlando), de la soprano hongaresa Emoke Baráth (Angelica) o del també tenor polonès Krystian Adam (Licone/Pasquale), però sobretot que era una producció d'Il Giardino Armonico que dirigeix Giovanni Antonini. Escriure de la relació d'aquesta orquestra històrica amb la música de Haydn, que es va presentar a l'escenari del Liceu amb una formació de tan sols 22 membres, amb unes proporcions semblants a l'orquestra que disposava el músic de Rohrau a la cort d'Esterhàzy, és parlar d'una orquestra referencial que, des de 2014, forma part del projecte Haydn 2032 i que junt a l'Orquestra de Cambra de Basilea, està portant a terme l'enregistrament ja no només de totes les 104 simfonies haydnianes, editades al segell discogràfic Alpha, sinó també de músiques coetànies i cotemporànies. El resultat final, sense gaire marge d'error, va ser el d'una de les millors versions concerts d'una òpera que s'han escoltat, a Barcelona, en els darrers anys. El sentit de la teatralitat, de l'arquitectura sonora, de la troballa de bellíssims colors tímbrics van anar més enllà d'una interpretació i va situar als oients en un núvol de bellesa radiant.
Heus aquí que, al marge de les prestacions vocals, la carrera de Rial mostra una consciència que la música, i per extensió la cultura, no ha de ser només ordir un producte previst per al consum sinó que porta la llavor d'allò que ens pot o hauria de poder salvar: la bellesa. Ja ho va escriure Dostoievski: "la bellesa salvarà el món". En un món que, possiblement, ja no sabem ni què és i significa la bellesa, l'art vocal de Núria Rial sembla un recordatori d'aquesta. Només per això, podem qualificar-la d'heroïna. L'heroïna Núria Rial.
Gran Teatre del Liceu. Diumenge, 29 d'octubre de 2023. FJ Haydn: Orlando Paladino. Kent, Baráth, Lovell, Rial, Dolcini, Adam i Rubis. Il Giardino Armonico. Direcció: Giovanni Antonini.