Lleida, punt i seguit

Ha estat un vespre plujós en el qual la capital del Cinca tampoc s'ha escapat de la pedregada. Les notícies també diuen que el Segre ha rebut més, i bona superfície ha patit les destrosses d'aquest fenòmen meteorològic. Per sort, el jorn s'ha aixecat net, clar i també fresc, ideal per la llarga jornada que m'espera fins a la capital del Segrià.
 
Sempre he pensat que el camí és com la vida o a l'inrevés, en funció del camí que esculls arribaràs a un lloc o a un altre, tot i que l'inici el decideixes tu i a la vida neixes on neixes i tens la família que tens per simple casualitat... però conforme vas creixent vas marcant la teva vida, els teus objectius, on vols arribar, a l'igual que al llarg dels quilòmetres que vas fent.

És per aquest motiu, que Lleida i les seves contrades representen quelcom més que una simple jornada o una ciutat més. És aquí on vaig viure 9 anys tot estudiant i treballant, i representa, com no, una part important de la meva vida. És per aquest motiu que Lleida (la ciutat íbera fundada per Indívil i Mandoni) es mereix un dia d'aquest trajecte per tal d'assaborir la seva essència i sobretot, trobar-me amb amics que fa temps que no veig.
 
Fins a Lleida el trajecte és agradable, sense forts desnivells amb amplis horitzons davant meu. No tarda en albirar-se la Seu Vella entre la calitja, fet que m'indica que vaig pel correcte camí. Les extensions d'horta, on predomina el préssec, m'envolten al llarg de tot el trajecte.
 
Passo per la localitat d'Alcarràs, fet que m'indica la proximitat amb la capital. Al poc arribo a la partida de Butzènit, on puc contemplar la seva ermita i just aquí comença el Camí Natural del Riu, que durant 9 km i fins a Lleida va seguint el curs fluvial, on la flora ripícola i la fauna ornitològica és abundant. Em crida l'atenció veure volar gran quantitat d'abellarols (merops apiester), d'esplugabous (bubulcus ibis) i nedant pel Segre ànecs collverd (anas plathyrynchos). El que no em sobta, és la quantitat de conills que se'm creuen sense parar al llarg del recorregut. És una sensació agradable, que em fa oblidar la calor que està fent. Potser Iñaki, en el seu moment, devia trobar-se indrets similars a aquests.
 
Aquest ambient bucòlic és truncat sobtadament pel gran aqüeducte de l'AVE de més de 4 km que salva el llit del riu més llarg de Catalunya. Una obra faraònica que em fa adonar que la jornada està arribant a la seva fi, i just és ara que l'ombra desapareix i la calor es fa present.
 
El cap de setmana transcorre tranquil i amb retrobaments, amb riures i intercanvi d'impressions, i perquè no dir-ho, veient com passen els anys. Una parada obligada en el trajecte. Faig una cosa que no havia fet en 9 anys que vaig estar vivint. Treure fotos com un turista dels seus monuments més representatius. De vegades, tenim grans coses a prop, i pel fet de ser quotidianes, no les apreciem. És com la salut, quan la tenim, no li donem importància, però quan ens falta...ai, quan ens falta! Val la pena agrair i ser conscients de cada dia que ens aixequem i podem veure sortir el sol, sol que surt per l'est, el sentit d'aquest trajecte i que ens dóna els primers batecs del jorn.
 
Després d'aquest parèntesi a la ciutat, segueixo de bon matí la meva ruta. Lleida desperta i jo m'allunyo del bullici urbà pel marge esquerra del Segre i pel bonic i interessant parc de la Mitjana. El sol despunta i un boirinós horitzó se'm mostra davant els ulls.

Des que vaig entrar a Catalunya dissabte, el camí està marcat, juntament amb les marques taronges, amb pals indicadors de color blau pel Camí de Sant Jaume, i verds pel que em portarà fins a Montserrat.
 
Encara no són les 9 del matí i paro a esmorzar en un bar de Bell-lloc d'Urgell. Allà em crida l'atenció la discussió apassionada per tres avis que entre crits i renecs no es posen d'acord. Hi ha un que sembla tenir la raó absoluta, l'altra li replica tot, i un tercer que s'ho mira sense fer gairebé cap comentari. Sembla que parlen de les guerres mundials...
 
La discussió està interessant, però el sol comença a estar alt i encara em queden 10 km per finalitzar la jornada. Creuo la via de tren i vaig seguint la direcció de l'A-2, de vegades lluny, de vegades més a prop fins al punt de creuar-la en un parell d'ocasions. Un cop passo el Canal d'Urgell ja tinc davant meu El Palau d'Anglesola. Això ja està!
 
Enrere ha quedat el Segrià, el Segre i em trobo a l'Urgell, això avança, sense parar, i les meves cames no paren, i de vegades, algunes de les jornades es fan curtes. Em demanen més, però el camí és simplement camí, el premi no és arribar, el regal de tot plegat és gaudir del trajecte.