16
de juliol
de
2018, 14:45
Actualitzat:
16:16h
Des que a la setena jornada d'aquest viatge vaig entrar a La Rioja tot creuant el riu Ebre, aquest ha estat un company fidel en totes aquestes etapes fins que arribo avui dilluns a Fuentes de Ebro i demà a l'alçada de Pina de Ebro hauré de dir un... fins areveure, però ja en una altra aventura.
Després del festival que vam tenir a l'alberg de Torres degut a la disco mòbil que hi havia al costat de l'alberg, a trenc d'alba em carrego la motxilla a l'esquena i marxo cap a la capital aragonesa, que sempre és cert que les ciutats grans per on passes caminant fan certa il·lusió.
Passo per paratges seguint la tònica de les anteriors jornades i creuo diferents pobles com Sobradiel, Casetas, Utebo (on puc admirar la bonica torre mudèjar, anomenada "la dels miralls", ja que està feta amb 8.000 rajoles), Mozalbarba i finalment Saragossa. L'entrada a aquesta és diferent a totes les altres grans urbes que he creuat al llarg de molts camins. Em sorprèn gratament.
Després que l'any 2008 es va celebrar l'Expo a Saragossa amb l'aigua com a element central d'aquest esdeveniment, les 150 hectàries del marge esquerre del riu han sofert una transformació a l'alçada del meandre de les Ranilles que Iñaki mai ho hagués imaginat, la colosal Torre de l'Aigua, que amb 76 metres d'alçada és l'edifici més alt de la ciutat. També destaca el Pavelló Pont, dissenyat per l'arquitecta britànico-iraquí Zaha Hadid, que em deixa simplement bocabadat. Tanmateix la gent aprofita el marge dret del riu per córrer o passejar, i més en diumenge com és, hi ha activitat màxima.
Segueixo riu avall i arribo a la fita de la jornada: la Basílica del Pilar. Sent les dates que són, hi ha molta tranquil·litat a la ciutat, i no em costa entrar i visitar aquest impressionant temple. També aprofito per segellar la credencial, on un curiós i peculiar mossèn em fa esperar per telèfon durant més de mitja hora, ja que sembla ser que té una important trucada que ha d'atendre.
Passo la tarda gaudint de les típiques tapes de la zona i com no, de la calor que cau en aquestes contrades a aquestes èpoques de l'any. Però sempre es pot combatre amb una bona Ambar (anomenada també, la zaragozana), i allunyat dels resultats futbolístic de la final del mundial, deixo passar les hores tranquil·lament i agradablement.
L'endemà s'ha aixecat ventós, molt ventós, que fa emprenyador el caminar, però com que és pla tot el recorregut, només he de posar un peu rere l'altre. De tant en tant, algun meandre del riu frega el meu camí, però de mica en mica es va allunyant...
La Cartuja Baja em veu passar amb les primeres hores de llum de la jornada i més endavant creuo el Burgo de Ebro. Pels volts del migdia arribo al final d'etapa: Fuentes de Ebro.
Tot i que la guia que porto em diu que hi ha un alberg modern a la localitat... mentida! M'he d'espavilar en un hostal. Si a aquest fet hi afegim que a Pina (just abans d'afrontar els Monegros) tampoc no hi ha allotjament (la dona que regenta l'únic allotjament de la població està de vacances), em fan replantejar les dues properes jornades: he de fer 49 km i no hi ha allotjament.
Barrejo diferents opcions com fer la part entre Pina i Bujaraloz (37 km) totalment de nit en un terreny hostil com és aquest desert. Però hi ha una altra opció: un cop passat Pina, i ja en terreny erm, hi ha un bar enmig del no res, la Venta de Santa Lucía, on hi ha la possibilitat de reposar forces i descansar però hi ha un petit inconvenient, no hi ha allotjament! Tocarà doncs, fer bivac sota les estrelles i encara fosc marxar cap a Bujaraloz, al bell mig d'aquest indret característic i dur.
Es presenten tres dures jornades que em faran creuar el desert de Monegros fins a la localitat de Candasnos. Jornades de naturalesa extrema i on el pelegrí s'endinsa dins de la magnitud del lloc i només disposa de la seva ment i de les seves cames. Paciència, organització i voluntat, això és el que cal per superar aquesta dura prova que m'espera. Sóc optimista, però, ja que crec en mi i en les meves possibilitats. Tanmateix la il·lusió mou muntanyes, i en aquest cas, deserts.
Sols el frontal, les estrelles i una lluna creixent m'acompanyaran en aquests quilòmetres on la solitud així com el silenci poden fer por per sorollosos. Monegros, espereu-me que vinc!
Després del festival que vam tenir a l'alberg de Torres degut a la disco mòbil que hi havia al costat de l'alberg, a trenc d'alba em carrego la motxilla a l'esquena i marxo cap a la capital aragonesa, que sempre és cert que les ciutats grans per on passes caminant fan certa il·lusió.
Caminant a primeres hores cap a Saragossa. Foto: Miquel Àngel Ramos
Passo per paratges seguint la tònica de les anteriors jornades i creuo diferents pobles com Sobradiel, Casetas, Utebo (on puc admirar la bonica torre mudèjar, anomenada "la dels miralls", ja que està feta amb 8.000 rajoles), Mozalbarba i finalment Saragossa. L'entrada a aquesta és diferent a totes les altres grans urbes que he creuat al llarg de molts camins. Em sorprèn gratament.
L'impactant pavelló Pont sobre el riu Ebre al recinte de l'Expo Foto: Miquel Àngel Ramos
Després que l'any 2008 es va celebrar l'Expo a Saragossa amb l'aigua com a element central d'aquest esdeveniment, les 150 hectàries del marge esquerre del riu han sofert una transformació a l'alçada del meandre de les Ranilles que Iñaki mai ho hagués imaginat, la colosal Torre de l'Aigua, que amb 76 metres d'alçada és l'edifici més alt de la ciutat. També destaca el Pavelló Pont, dissenyat per l'arquitecta britànico-iraquí Zaha Hadid, que em deixa simplement bocabadat. Tanmateix la gent aprofita el marge dret del riu per córrer o passejar, i més en diumenge com és, hi ha activitat màxima.
La torre mudèjar dels miralls, a Utebo Foto: Miquel Àngel Ramos
Segueixo riu avall i arribo a la fita de la jornada: la Basílica del Pilar. Sent les dates que són, hi ha molta tranquil·litat a la ciutat, i no em costa entrar i visitar aquest impressionant temple. També aprofito per segellar la credencial, on un curiós i peculiar mossèn em fa esperar per telèfon durant més de mitja hora, ja que sembla ser que té una important trucada que ha d'atendre.
Passo la tarda gaudint de les típiques tapes de la zona i com no, de la calor que cau en aquestes contrades a aquestes èpoques de l'any. Però sempre es pot combatre amb una bona Ambar (anomenada també, la zaragozana), i allunyat dels resultats futbolístic de la final del mundial, deixo passar les hores tranquil·lament i agradablement.
De tapes pel Tubo, carrer típic d'oci i gastronomia a la capital aragonesa. Foto: Miquel Àngel Ramos
L'endemà s'ha aixecat ventós, molt ventós, que fa emprenyador el caminar, però com que és pla tot el recorregut, només he de posar un peu rere l'altre. De tant en tant, algun meandre del riu frega el meu camí, però de mica en mica es va allunyant...
La Cartuja Baja em veu passar amb les primeres hores de llum de la jornada i més endavant creuo el Burgo de Ebro. Pels volts del migdia arribo al final d'etapa: Fuentes de Ebro.
El Pilar i l'ajuntament de Saragossa Foto: Miquel Àngel Ramos
Tot i que la guia que porto em diu que hi ha un alberg modern a la localitat... mentida! M'he d'espavilar en un hostal. Si a aquest fet hi afegim que a Pina (just abans d'afrontar els Monegros) tampoc no hi ha allotjament (la dona que regenta l'únic allotjament de la població està de vacances), em fan replantejar les dues properes jornades: he de fer 49 km i no hi ha allotjament.
Barrejo diferents opcions com fer la part entre Pina i Bujaraloz (37 km) totalment de nit en un terreny hostil com és aquest desert. Però hi ha una altra opció: un cop passat Pina, i ja en terreny erm, hi ha un bar enmig del no res, la Venta de Santa Lucía, on hi ha la possibilitat de reposar forces i descansar però hi ha un petit inconvenient, no hi ha allotjament! Tocarà doncs, fer bivac sota les estrelles i encara fosc marxar cap a Bujaraloz, al bell mig d'aquest indret característic i dur.
Sortida de sol, tot sortint de Saragossa. Foto: Miquel Àngel Ramos
Es presenten tres dures jornades que em faran creuar el desert de Monegros fins a la localitat de Candasnos. Jornades de naturalesa extrema i on el pelegrí s'endinsa dins de la magnitud del lloc i només disposa de la seva ment i de les seves cames. Paciència, organització i voluntat, això és el que cal per superar aquesta dura prova que m'espera. Sóc optimista, però, ja que crec en mi i en les meves possibilitats. Tanmateix la il·lusió mou muntanyes, i en aquest cas, deserts.
L'església i torre de la localitat de Fuentes de Ebro Foto: Miquel Àngel Ramos
Sols el frontal, les estrelles i una lluna creixent m'acompanyaran en aquests quilòmetres on la solitud així com el silenci poden fer por per sorollosos. Monegros, espereu-me que vinc!