M'acomiado de Monegros i saludo a Catalunya

Avui divendres he arribat a Fraga, la capital del Cinca, ciutat per excel·lència de la franja, on el fragatí ja em diu que sóc gairebé a casa. Enrere han quedat dues jornades planes, en bona part ermes, i que sols per la mà de l'home han esdevingut un oasis verd ple del cultiu del blat, gràcies a la implantació del regadiu.

Des que vaig deixar Bujaraloz he recorregut prop de 50 km i tan sols he creuat per dos pobles: Peñalba i Candasnos, la resta pols i pistes inacabables, així com horitzons que es perdien en la llunyania.
 
Les sortides de sol, com no, espectaculars, sobretot la d'aquesta jornada, on l'astre rei s'ha aixecat amb força tot dibuixant una circunferèncis perfecta, primer vermella per donar pas a groga. Sense paraules.

Un dels aspectes que fa dies que observo, però que avui ha estat impressionant, és la quantitat de conills que se'm creuen al llarg del camí, podent contant a ull nu fins a 10 exemplar d'aquest mamífer. Es tracta d'un terreny ideal per la quantitat de talusos existents i on aprofiten per fer el seu cau. Tot un espectacle!
 
En la primera jornada arribo a Candasnos a una hora ideal i aprofito per gaudir de les piscines municipals d'aquesta petita localitat, que encara que no ho sembli, es troba a Osca. Constato que aquest lloc és el punt de trobada de tot el poble, ja que no hi ha cap més bar en quilòmetres a la rodona tret de la fonda Pilar on m'allotjo, però que a partir de les quatre de la tarda resta tancada. Aquesta localitat, tret de l'església i un parell de cases senyorials, no té molt per veure, i aprofito la tarda, quan la calor ja no apreta, per perdre'm pels seus carrers i transportar-me en certa part en el temps... Potser 500 anys enrere?
 
És fosc encara i surto vers Fraga, on acaba l'etapa d'avui diumenge i on puc dir que he superat els "temibles" Monegros, però en aquestes dates, si es matina, no cal patir per res. El meu trajecte és en aquestes darreres jornades i en les successives, paral·lel a la N-II, però sempre sense que el trànsit no interfereixi en el meu caminar.
 
No fa ni una hora que he gaudit d'una espectacular sortida de sol que arribo a un punt, si més no curiós, que val la pena comentar. Després de passar per sota la nacional i remuntar uns quants metres per una pista mig asfaltada, arribo a una esplanada que resta delimitada per una tanca i on s'observen més al fons estructures de ferro. El lloc sembla que fa anys que no té activitat. És on, l'any 1994 es va fer la primera edició del Monegros Desert Festival, del que es van celebrar més de 15 edicions i on s'aplegaven més de 40.000 fanàtics de la música electrònica amb artistes de primer ordre en aquest tipus de música. Ara és un lloc tranquil on pasturen les vaques.
 
Després d'aquesta curiosa troballa, continuo el meu recorregut per una llarga recta i on la superfície de regadiu ha desaparegut per complet i tot al meu voltant és groc i marró. El sol comença a estar alt i la temperatura va pujant per moments.

La monotonia plana d'aquestes jornades (des que vaig sortir de Laguardia sempre ha estat un recorregut plà plà) es trenca sobtadament quan l'altiplà en que em trobo es talla de cop com si es tractés d'un balcó sobre la depressió formada pel riu Cinca (que naixent als peus del Mont Perdut, a la vall de Pineta, en ple Pirineu axial, recorre l'extrem oriental de la província d'Osca i desemboca juntament amb el Segre a la localitat saragossana de Mequinença dins de l'Ebre).
 
Hi ha calitja i l'horitzó és difús, però la ciutat de Fraga es mostra davant meu i en l'horitzó es vol deixar veure el campanar de la seu de Lleida... terra catalana a tocar. Terra de franja, de disputes des de segles, i que a hores d'ara encara està en litigis amb un aspecte que no coneix de propietaris, com és l'art, un bé de la humanitat i que tan se val on sigui, l'important és que es conservi i que es pugui fruir. Però de vegades, sembla que els polítics no tinguin en compte aquestes senzilles premises.

Deixant de banda aquests aspectes, les meves cames noten, deprés de molts dies, què vol dir baixar, i personalment és una sensació extranya però agradable. La meva entrada a la ciutat és entre presseguers i pomers, típics d'aquesta horta tan rica i de tanta qualitat.
 
En aquesta localitat el pelegrí pot gaudir d'hospedatge gratuït, tan sols cal pujar fins a l'església de San Pere i que li segellin la credencial i que li habilitin un document per poder pernoctar sense costos a l'hostal El trévol (tot un detall i un bon reclam per fer el camí). M'atén el mossén de la parròquia i em quedo amb una frase de benvinguda: "Al peregrino no se le puede hacer esperar". Mira, a l'igual que al Pilar...

Ja porto molts quilòmetres, estic a punt d'entrar a terres catalanes, i vull ensumar els aromes de Montserrat que em diran que seré a tocar del final del meu recorregut. M'espera una setmana de terrenys d'horta, de bosc mediterrani, de camps de cereals i d'algun que altre tram muntanyós. 
 
Tan lluny que semblava i tan aprop que ho tinc. Inexorablement el temps passa, i tot arriba. L'important és fer camí i que les nostres passes ens marquin el correcte camí que hem de seguir per assolir l'objectiu desitjat.