Després de més de cent anys, una de les obres més desconegudes del cèlebre dramaturg Àngel Guimerà, La Santa Espina, ha tornat a pujar dalt de l'escenari d'un teatre; el del Conservatori de Manresa, concretament, que feia setmanes que tenia les entrades exhaurides. L'ocasió, certament, s'ho valia: no és habitual veure pràcticament un centenar d'actors i actrius (amateurs tots), de diferents entitats de la comarca, participar en un mateix muntatge. Ni amb la Innocentada més multitudinària, ha passat, això.
Però és que la capital del Bages se l'estima, Àngel Guimerà. I una mostra d'això són els nombrosos actes que s'han anat organitzant al llarg dels darrers mesos per celebrar el centenari de la seva mort.
El més important, majúscul i ambiciós de tots, però, ha estat la representació, aquest cap de setmana, de La Santa Espina, una de les dramatúrgies més inèdites del que podríem considerar l'autor teatral català del segle XIX amb més projecció internacional.
Sota la direcció de l'actriu i dramaturga Sílvia Sanfeliu, aquest dissabte al vespre i diumenge al migdia, Manresa ha retut l'homenatge més multitudinari i popular, amb dos plens (gairebé) absoluts i una (molt) bona nota: no és fàcil aconseguir que una obra de pràcticament una hora i tres quarts, amb tants actors i actrius no professionals, i interpretada amb un català molt diferent al d'ara, no es faci llarga. No obstant, Sanfeliu -i tothom que s'ha involucrat en la proesa- ho ha aconseguit. Cal tenir un esment especial a Àlex Locubiche Vílchez (en el paper de Gueridó) i a Aina Voserrais Montardit (en el paper de Rosa Vera), a banda de la música cantada.