Hi havia ganes de música clàssica, aquest dijous, a Sant Fruitós de Bages amb el concert inaugural del XXIX Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós de Bages, un certamen que a les portes del seu trentè aniversari ha demostrat, sobradament, que això de la programació de música clàssica no va de maridatges sofisticats ni d'invents amb gasosa sinó de prescripció, qualitat i aposta sense concessions per la cultura en majúscules. Fer-ho, en aquests temps que corren, és anar totalment a contracorrent perquè el Zeitgeist (esperit del temps) ja sabem quin és: frivolitat i superficialitat constants.

Res d'això no va haver-hi en el primer concert amb l'extraordinari quartet de saxòfons Kebyart que integren Robert Seara, Pere Méndez, Víctor Serra i Daniel Miguel. Es tracta ja no només d'una de les formacions singulars i referencials del gènere a nivell mundial, sí ho heu llegit bé, sinó d'una extraordinària formació de cambra que és a punt de celebrar el desè aniversari de la seva fundació. I ho fa amb la humilitat i la consciència que el treball continuat és el secret de l'èxit. És el secret que ens va deparar la primera de les obres seleccionades que, amb gran valentia, va ser un Bach. I quin Johann Sebastian Bach!. La Passacaglia & Fugue en do menor BWV 582, una obra arxipopular del catàleg per a orgue del músic d'Eisenach. Els déus van convenir que aquest primer concert no se celebrés als habituals jardins de Món Sant Benet sinó a la seva Sala Montserrat, cosa que va anar a favor dels assistents en poder escoltar la música amb unes possibilitats acústiques que van permetre captar l'alta gradació dinàmica que desplega la formació, malgrat, això sí, de certa sequedat de la sala.

Després de la lectura bachiana on vam ser submergits en la magistralitat del Bach més jove, vam passar a una sorprenent i, gairebé, expressionista lectura del Quartet "de les dissonàncies" de Wolfgang Amadeus Mozart on el quartet, fidel a la seva manera de comprendre la música, es va fer totalment seva obra i ens va oferir una lectura que ja no era tan sols una adaptació sinó la conversió / recreació d'un dels més famosos quartets del geni de Salzburg.

Però això no era prou. Fa anys que la direcció artística del festival de Sant Fruitós aposta en un dels concerts per un artista emergent. Aquesta vegada va recaure en el trompetista i compositor Cesc Badia (2001) que es va presentar en la noble faceta. Van interpretar-se, així, dues obres del seu incipient catàleg amb l'estrena El mite de Persèfone i Suite Davis que no van fer més que corroborar les grans expectatives d'escoltar grans coses de l'artista emergent d'enguany. Encara va haver-hi temps per a la interpretació de Sólo el misterio (2021) del mallorquí Joan Pérez-Villegas (1994), basades amb algunes de les Canciones antiguas españolas de García Lorca. 

S'ha iniciat, així, un dels festivals que amb convicció, fermesa i intel·ligència continua apostant per la música tal i com s'acostuma a fer en els països cultes i civilitzats, països que són la geografia habitual dels Kebyart. Dir això és el mateix que haver de felicitar implícitament als seus organitzadors, empreses i administracions que donen suport a una iniciativa en un temps on la confusió entre cultura i diversió és, desgraciadament, la tònica. A Sant Fruitós hi ha un nucli de resistència i resiliència musicals que prosseguirà la setmana vinent amb un concert dedicat a la música per a quartet vocal i piano de compositors com Schubert, Brahms i Guastavino. Música i músics en majúscules. Com l'oferta pels Kebyart.