El passat dimecres, el Teatre Kursaal va tornar a omplir-se per a gaudir d'una nova vetllada operística gràcies al mai prou reivindicat Cicle d'Òpera a Catalunya que impulsa l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell. L'ocasió s'ho valia, car, en ple any de commemoracions shakespearianes, amb motiu del 400 aniversari de la mort del cèlebre dramaturg britànic, la companyia de Sabadell s'ha llençat al repte de produir, per primer cop en la seva llarga trajectòria, un dels títols més emblemàtics del repertori operístic shakespearià: l'Otello de Verdi. 

Tot i ser una obra que sovint costa veure programada, degut sobretot a la dificultat de trobar un intèrpret adequat per abordar el diabòlic rol titular, els melòmans catalans hem estat d'enhorabona aquest any, ja que en un espai set mesos hem tingut ocasió de veure'n tres produccions diferents. El passat agost, al glamurós Festival de Peralada, vam poder gaudir d'un envejable muntatge a càrrec de Paco Azorín i d'un admirable equip d'intèrprets, encapçalats pel pletòric Otello de Gregory Kunde, que va fer les delícies de l'auditori. Aquest passat gener, al Gran Teatre del Liceu, vam poder assistir a una nova producció del penúltim títol verdià provinent de la Deutsche Oper berlinesa, amb un resultat força menys afortunat. Finalment, la companyia de la incombustible Mirna Lacambra ha tornat a superar totes les expectatives assolint un èxit rotund amb aquesta darrera producció, per a la qual han hagut reforçar i intensificar notablement els seus efectius musicals. 

En aquest darrer sentit, hem de lloar la gran actuació del cor sabadellenc, brillant i intens en totes les seves intervencions. El compromès paper de l'orquestra vallesana també va sortir airós del repte, gràcies a l'eficaç concertació del mestre Daniel Gil de Tejada. Al seu torn, Carles Ortiz va demostrar, un cop més, la seva habilitat per a narrar la història dramàtica amb una posada en escena àgil, funcional i respectuosa amb el relat original, a partir d'un espai articulat per un parell d'escalinates laterals i unes estructures mòbils centrals. L'ajustat vestuari i la subtil il·luminació de Nani Valls van completar l'atractiva producció escènica. 

Tanmateix, la festa dramàtica -o millor dit, la tragèdia escènica- no hagués estat complerta sense la concurrència de l'esplèndid conjunt de cantants que van donar cos i veu als turmentats personatges shakespearians. En primer lloc, hem de subratllar el sensacional debut del tenor madrileny Enrique Ferrer, qui va encarnar un sòlid Moro de Venècia: vigorós en l'aspecte vocal i de gran autoritat escènica. Després de l'admirable Turandot de la passada temporada, varem tornar a gaudir de la immensa soprano Maribel Ortega en el paper de la desvalguda Desdemona, un rol que va bordar tot alternant amb gran sensibilitat la intensitat dramàtica i el matís. Toni Marsol va tornar a captivar la parròquia demostrant que, a banda dels seus dots indiscutibles en els papers bufs, quan cal també sap posar-se a la pell de personatges sibil·lins i malèvols com Jago, el qual va saber encarnar admirablement. Entre els coprimaris van destacar el Cassio de Carlos Cremades i el Lodovico de Juan Carlos Esteve, complint també Carla Mattioli com Emilia i Antoni Farjado com a Montano. En un pla més discret va quedar el Roderigo de Samuel Peláez. 

A la sortida de la representació, després dels efusius aplaudiments i ovacions als intèrprets, els elogis i les mostres d'admiració es deixaven sentir en les converses passeig amunt, passeig avall.