El Teatre Kursaal va cloure la seva temporada operística amb una emotiva producció de La bohème de Giacomo Puccini que va fer vessar les llàgrimes del públic que atapeïa l'auditori manresà. 

Cent vint-i-tres anys després de la seva estrena, en plena era digital, la història dels joves artistes de la bohèmia parisenca que va musicar Puccini segueix vessant les emocions del públic del segle XXI. Així va succeir el passat dimecres a Manresa quan, després dels colpidors acords conclusius de l'obra, nombrosos pòmuls humitejats es deixaren entreveure al caure el teló. Més enllà del valor intrínsec de la partitura, gran part de l'èxit va recaure en els mèrits artístics de la companyia de l'Òpera de Sabadell.

L'equip de cantants va estar encapçalat per l'esplèndida soprano valenciana Maite Alberola, qui va delectar-nos amb una intensa recreació de la desvalguda Mimì. Va secundar-la amb gran entrega i autoritat canora el tenor Enrique Ferrer, en el paper del somiador poeta Rodolfo. Enric Martínez-Castignani va tornar a fer gala del seu bon ofici en el paper de Marcello, mentre que la barcelonina Maria Miró - de qui recordem un deliciós recital a l'interior de la Muntanya de Sal de Cardona, l'any 2015 – va encarnar una Musetta coqueta, vibrant i inspirada musicalment. El monistrolenc Gerard Farreras va exhibir una notable veu de baix i va entonar amb nobles accents la seva ària del quart acte, mentre que Pablo López va resultar un Schaunard d'allò més desimbolt i eficaç. La participació del veterà tenor Dalmau González en els papers secundaris de Benoît i Alcindoro fou el fermall d'or d'un equip de veus excepcional. 

El director musical total (!) Daniel Gil de Tejada va arrodonir la tasca musical des del fossat amb una lectura pulcra i sumptuosa de la partitura, atempta no tan sols a l'escenari sinó també a recrear els riquíssims detalls i atmosferes orquestrals. En la vessant escènica, més enllà d'alguna puntual coreografia poc inspirada, com la del vals de Musetta, Carles Ortiz va donar noves mostres del seu talent narratiu signant una producció àgil, fluida i dinàmica que traslladava l'acció dramàtica cap a mitjans del passat segle XX . L'escenografia de Jordi Galobart va alternar, amb gran encert i eficàcia, quadres tradicionals amb vistoses projeccions de ressonàncies televisives. Com és de costum, el cor i l'orquestra vallesans van respondre a un gran nivell, als quals s'hi sumaren en aquesta ocasió els petits cantaires de la Coral de l'Agrupació Pedagògica Sant Nicolau de Sabadell.