Quelcom està canviant...

Quan fa més de dues setmanes que et mous pel mateix tipus de terreny, les teves cames i la teva ment s'adapta a una certa rutina que amb els dies es torna normal. Però en aquest món, i concretament en el Camí, arriba un punt que les coses canvien... i sembla ser que aquestes dues jornades estan ensumant aquest canvi.
 
El que sí que no canvien són els colors màgics del trenc d'alba, tant sortint del Palau com de Tàrrega, són moments màgics que compensen les possibles penes del pelegrí. Veure com de mica en mica es van apagant els estels i la foscor del cel va canviant a un taronja grogós per donar pas al blau, és una experiència que t'omple d'energia per tota la jornada.

Un cop passo per Bellpuig observo que l'orografia del terreny va canviant, de forma molt suau, a un terreny amb petits desnivells, que si miro més endavant me n'adono que aquests desnivells s'incrementaran en aquestes últimes jornades.
 
Tanmateix, em passa un fet que en les vint jornades que porto no m'havia passat: el que es diu col.loquialment "encigalar-se". Tot sortint d'aquesta última població, perdo les marques taronges i tot i passar pel circuit de motocross de Catalunya-Montperler, com diu la guia...ni rastre del camí.

Em vaig orientant amb el Google Maps, però les pistes que agafo es desvien de la direcció de Verdú, per on passa el Camí i és aquí on en l'any 1580 va néixer Pere Claver, que l'any 1602 va entrar a la Companyia de Jesús i no tardà en marxar a l'actual Colòmbia per escampar l'evangeli i dedicar-se allà als esclaus negres, tot autoanomenant-se "esclau dels esclaus".
 
A banda d'aquests fets històrics, la meva situació és que fa calor, molta calor i que no trobo un camí que em porti vers aquesta població, així que al final decideixo anar directe a Tàrrega, però inexplicablement el camí s'acaba i em trobo enmig d'un inmens camp de rostolls. Decideixo doncs que la línia recta és el camí més ràpid entre dos punts, però no per això el més fàcil. Després de creuar bancals i alguna que altra rascada vaig a sortir a dos quilòmetres i escaig de Tàrrega. Objectiu complert!
 
Per sort, aquestes "aventures" no solen ser molt habituals i la següent jornada rutlla a les mil meravelles. Si Tàrrega (capital de l'Urgell) ja és un nucli important de població, no ho és menys Cervera (capital de la Segarra), i per tant el seu reclam cultural em fa dedicar una mica de temps tot i estar en ruta. 
 
Gaudeixo d'aquestes primeres hores del dia per contemplar les muralles del segle XIV de Cervera, els vells carrerons plens d'encant com el seu famós carreró de les Bruixes (que segons diu la llegenda és on estrobava la garjola on les condemnades per bruixeria passaven els seus últims dies abans de ser cremades a la Plaça Major) així com la façana de la Universitat d'aquesta darrere població que va ser construïda per ordre de Felip V, i que es va convertir en la única universitat catalana en el segle XVIII. Vull pensar que Iñaki es mouria pels seus carrers potser tenint impressions molt distintes a les meves. Cadascú fa el seu camí, un camí propi i personal.
 
Surto del recinte emmurallat de Cervera i seguint el curs del riu Ondara passo pel petit nucli de Vergós on el camí és ben marcat. Continuo vers l'est i després de creuar en dues ocasions l'A-2, arribo a Sant Pere d'Arquer, on trobo una descoberta ben curiosa: en un pati d'una casa hi ha "aterrats" tres avions de combat. Semblen Migs de l'antiga URSS, que estan en un estat bastant precari però són pràcticament sencers. Curiosa troballa, enmig del secà un cementiri d'avions... vés qui ho havia de dir!

Ara ja el paisatge és més entretingut, les terrasses de cultiu ondulen l'horitzó i observo com la petjada de l'home ha deixat marca en aquest territori tot volent aprofitar el màxim la superfície per conrear.
 
Tot aquest camí el faig per l'antic camí reial, que malgrat les cicatrius de carreteres, línies elèctriques i autovia sobre el territori, no devia de distar molt del que segles enrere han recorregut milers de viatgers, mercaders i pelegrins a la recerca comercial, d'una millor vida o d'un canvi de vida total com va ser el cas d'Iñaki, que a aquestes alçades ja estava a punt de treure's les seves vestimentes de cavaller i passar a l'altre extrem, a la de pobre, fet que es va consumar al Monestir de Montserrat. Corria llavors el març de 1522.

Jo per la meva banda, continuo amb el meu vestuari que m'ha acompanyat en tota la travessa i res em fa pensar que la meva vida doni una volta de 180 graus un cop arribi a la capital del Bages. Això sí, arribaré coneixent més del territori i també de la ciutat que em va acollir ara ja fa més de 13 anys i que tant m'estimo.
 
Continuo la meva travessa i un cop Sant Antolí, m'enfilo vers el port de la Panadella, on els últims quatre quilòmetres els faig per una pista amb pendent moderada i a l'ombra de bonics exemplars de pinassa (Pinus nigra), que m'ajuden a suportar la calor. Pels volts de la una del migdia arribo al final d'etapa. Aquí, he quedat amb l'Alba, una companya de feina que viu a Bellmunt, un poblet a tocar del Camí i on m'ofereix aixopluc a casa seva, aquest fet em permet retallar considerablement la dura etapa que hauria de ser de 38 km des de Cervera fins a Igualada, i que d'aquesta manera, tot i avui fer 27 km, demà tan sols hauré de fer uns 25. Una bona opció de logística per aquestes últimes jornades. 
 
Des d'aquest petit poble a cavall entre la Segarra i l'Anoia ja ensumo la proximitat de Montserrat, que tot i no deixar-se veure, està ben a prop. Malgrat que ja fa dies que ho tinc a tocar, ara ja puc dir que no queda molt, tan sols tres jornades i a més per territori conegut. Tot i aquesta proximitat, aquestes darreres etapes es caracteritzen per la duresa del terreny i que, com ja he dit al principi, quelcom està canviant, i pel que sembla ser, no estem parlant de la meteorologia. 
 
Montserrat, dos dies i em tens als teus peus, tot gaudint dels teus corriols, de les teves formes i de la teva màgia.