No descobrirem, en aquestes alçades, res que no s'hagi dit o escrit sobre el compositor i pianista Carles Cases (Sallent, 1958). Pocs mesos després de la presentació del seu documental Los intocables de Carles Cases de Matías Boero Lutz, que serà exhibit el proper mes de setembre a Madrid, el músic sallentí acaba de tornar al primer pla de l'actualitat músicocinematogràfica estatal en haver estat convidat al Festival Ibérico de Cine de Badajoz. Ho ha fet de la mà de dos concerts, un d'ells acompanyat de la prestigiosa i més que interessant Orquesta de Extremadura que dirigeix Andrés Salado (Madrid, 1983).
El primer dels concerts va tenir lloc, aquest dimecres, al Museo Extremeño e Iberoamericano de Arte Contemporáneo de Badajoz, ubicat a l'antiga Prisión Preventiva y Correccional de la capital extremenya erigida en un antic baluard militar conegut com el Fuerte de Pardaleras. Construïda en model panòptic, en una de les seves sales reconvertida en sala d'exposicions es va presentar la Carles Cases Strings Band en la formació de quartet integrada pels seus habituals col·laboradors: Alberto Reguera (violí), Sveta Trushka (violoncel), Miquel Àngel Cordero (contrabaix) i el mateix Carles Cases. Amb aquesta formació va presentarse un dels seus darrers treballs discogràfics com l'és París-Casablanca-New York (Periple Melòdic 1987-2023) amb el que Cases va posar, de nou, en dubte radical si la seva obra musical ha de ser considerada tan sols com a música cinematogràfica o, com bé va ratificar la seva audició, en una dimensió que ultrapassa per complet la limitació d'aquesta etiqueta.
Si bé és veritat que la invitació era per realitzar un homenatge a Alejandro Pachón, qui va ser alma mater del Festival Ibérico i que va morir el passat mes d'abril, aquesta invitació no deixa de tenir la seva paradoxa. Per què? Intentarem d'explicar-ho. Pachón, professor de la Universitat d'Extremadura i doctor en Història de l'Art que es va doctorar amb una tesi sobre la música cinematogràfica, sempre va manifestar que els seus dos compositors per al cinema de capçalera eren Ennio Morricone (1928-2020) i el músic sallentí.
Però, curiosament, es tracta de dos compositors de música per a cinema que, abans de tot, són immensos músics i, sobretot, compositors de música. Així, abans de limitar-se a compondre una creació musical perquè acompanyi la narració d'una pel·lícula, perquè disposi a l'espectador en les parts reeixides de la trama o que faci de guia emocional, en les músiques de Morricone i Cases s'assoleix una altra categoria artística superior que ens porta al bell mig del misteri que conté un lleguatge inefable i abstracte com és el del llenguatge musical. Ras i curt: més enllà que aquestes músiques acabin acompanyant unes imatges, tenen una autonomia absoluta que les fa susceptibles de ser escoltades més enllà del cinema. I l'audició de dimecres, i ja no diguem la del dia següent, així ho van ratificar.
En l'audició de dimecres vam copsar, novament, allò que ja hem dit i escrit. Carles Cases és un músic superlatiu que abans d'haver convertit la seva categoria ontològica en un ofici o professió, s'hi localitza la peremptòria necessitat interior imprescindible per assolir els transcendentals que palpiten al darrere de l'Art de veritat. Quan escoltem la música de Carles Cases acostumen a passar dues realitats, aparentment, contradictòries. Si per un costat hi reconeixem, ràpidament, la seva autoria (dient-ho fàcil, sabem que aquella música és autoria de Carles Cases), per l'altre aquella música ens remet a un univers calidoscòpic de tradicions musicals que van del romanticisme al jazz, de les grans orquestracions a la intimitat de la balada.
Tot això és el que vam escoltar i ratificar dimecres, en una audició que va ratificar també la potencialitat que suposa la celebració de concerts en espais d'exhibició artística com la sala d'un museu. Davant d'un públic que va omplir l'improvisat auditori, tot es va disposar per al plat fort que se celebraria, a l'endemà dijous. Abans de prosseguir amb la crònica, em permetrà el lector que faci la realització d'un petit exordi.
Al llarg de la meva intensa experiència com a oient i receptor de música, el cronista ha de referir-se a concerts que li han deixat una empremta, gairebé com un tatutatge ontològic, en forma de record inesborrable. Sense voler caure en la sempre perillosa sentimentalitat del record de concerts escoltat amb grans noms de la interpretació musical, he de confessar que aquests concerts van tenir un a posteriori en forma d'impacte emocional que es correspon perfectament amb el que estic vivint mentre escric aquestes línies.
Motius i explicacions? Possiblement necessitaria tota una altra vida per cercar-los, però és innegable que jo vaig entrar al Palacio de Congresos y Exposiciones de Badajoz Manuel Rojas d'una manera i en vaig sortir d'una altra de molt diferent. En l'espai que albergava l'antiga plaça de toros on es va produir un dels episodis més luctuosos i tètrics de la Guerra Civil espanyola, la coneguda Massacre de Badajoz, el binomi de la Carles Cases Music Band i l'Orquesta d'Extremadura ens va portar al bell mig del misteri de la música, misteri que va ser definit per la prestigiosa Nadia Boulanger (1887-1979) de la següent manera:
«En la música tot es perllonga, tot s'edifica, i quan l'encant cessa encara estem banyats en la seva claredat: la soledat és acompanyada per una nova esperança entre la compassió per nosaltres mateixos- que ens fa més indulgents i més comprensius- i la certesa de tornar a trobar quelcom, allò que viu per sempre en la música».
Poques paraules he trobat per determinar i limitar el viscut en les hores successives a l'audició de dijous d'unes suites de quatre bandes sonores d'Ennio Morricone, les corresponents a Cinema Paradiso (1989), Novecento (1976), Hi havia una vegada a Amèrica (1984) i Els intocables (1987), realitzades i orquestrades per Carles Cases. Per fer-ho Cases va disposar d'una estructura en forma d'immens concerto grosso format per un conjunt instrumental, el mateix que el del concert del dia abans amb la suma del flautista Quim Ollé, i una orquestra simfònica dirigida per Andrés Salado. La cosa no es va limitar als habituals ordres de coordinació i encaix dels elements sinó que la poètica musical morriconiana, oferta amb la visió de Cases, va ser motor per a la construcció d'una presència, presència real en terminologia de George Steiner, que sembla que està sempre present entre nosaltres, però que només en manca de saber-la escoltar ingènuament tal i com ens va ensenyar Elias Canetti. Escoltant-la i deixant-nos anar vam ser situats al mig d'una qüestió que el concert em va suposar una corroboració que m'ocupa i em preocupa: a on som quan escoltem música?
Moltes serien les respostes o intents de resposta d'aquesta pregunta, però fer-ho seria un intent fallit, però per no fer-ho només puc deixar escrit que dijous, a Badajoz, vam viure quelcom de sublim i inquietant. Com a sublim i inquietant, moltes són les reflexions, a posteriori, que poden fer-se com ara adonar-se com la música és un camí de la immensa tasca de recosir que la vida i la història ens porta a fer. Més enllà de les banderes i eslògans, a Badajoz una producció catalano-extremenya, dirigida musicalment per un madrileny, va fer viure un entusiasme d'eufòria, eufòria de la de veritat, de la mà d'un trio d'asos format per Andrés Salado, Ennio Morricone i Carles Cases. Un nou tatutage ontològic, un record inesborrable.