Seu del Banc d'Espanya a Madrid. Foto: BDE

Al tauler ja hi ha penjades les notes. Però no hi ha revisió possible. El professor, l'Autoritat Bancària Europea, ha signat l'acta dels exàmens i marxa de vacances. Tant se val que s'hagi comès injustícies i imprecisions en el test, que situava en clar desavantatge les entitats financeres espanyoles en no tenir en compte ni les provisions anticícliques a què obliga el Banc d'Espanya amb l'argument que només existeixen en el sistema financer espanyol. Tampoc es comptabilitzen les provisions dinàmiques que han obtingut les entitats durant el 2011 fruit de vendes i altres operacions financeres.

El resultat és un suspens per a tres caixes dels Països Catalans: Unnim, CatalunyaCaixa i la CAM. Aquestes entitats tindran una revàlida amb un altre examinador, el Banc d'Espanya. Tenen de termini fins al setembre per a reforçar la seva solvència i elevar el seu core capital a un mínim del 8%, que en el cas de les entitats no cotitzades s'eleva fins al 10%.

I ara, què?
Els resultats del test d'estrès són una pedra més en el camí de les caixes ja bancaritzades per mirar de sobreviure en el nou mapa financer que ha dissenyat Brussel·les i el mateix Banc d'Espanya i l'executiu espanyol. El suspens, però, no condueix directament al fracàs dels projectes d'entitats com Unnim, CatalunyaCaixa o la CAM, però sí que incrementa les possibilitats que la presència de l'Estat en la seva estructura accionarial sigui superior a la que aquestes entitats desitjarien. 

De fet, CatalunyaCaixa, el grup format per les antigues Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa, fa temps que ha triat l'opció del crèdit públic, a un preu, per cert, molt per sobre del preu de mercat real, el 10%, però Unnim es resisteix encara a l'entrada de capital estatal i mirarà d'arribar al setembre amb una capitalització obtinguda d'inversors aliens a Madrid.

Com explica el conseller del Banc d'Espanya Guillem López, “el resultat del test d'estrès només defineix la quantia de l'ajut necessari per a cada entitat, i la possible dificultat per a retornar el préstec o remuntar el valor de l'acció sense fer fallida si són aportacions de capital”. És a dir, que “la quantia que haurà d'aportar el FROB serà més alta com més baixa sigui la nota si l'entitat no aconsegueix  reforçar la seva capitalització de màxima qualitat pel seu compte”.

Diversos experts han alertat del perill que comportarà per a les entitats més debilitades recórrer al FROB, ja que aquest préstec, a un interès molt elevat, s'ha de retornar en un termini màxim de cinc anys. Si l'entitat no cancel·la el deute, l'Estat, que tindrà una presència equivalent al seu pes accionarial en el consell d'administració de l'entitat, podrà vendre la seva participació. Si aquesta participació és elevada, el control de l'entitat podria acabar a mans d'un banc, que és el principal candidat a recomprar les participacions de les caixes bancaritzades.

Cap a un oligopoli financer
Des que el 2008 els efectes de la crisi financera i el crac de Lehman Brothers posaven en escac el sistema financer mundial, les caixes han hagut de superar proves de tota mena per seguir sobrevivint -amb l'excepció de Caixa Girona, que ha desaparegut en el magma de La Caixa- en un mercat que camina cap a un oligopoli financer. La guerra de bancs i caixes, que sempre ha existit, s'ha intensificat en aquests darrers anys, i és evident que la banca tradicional espera l'oportunitat de canibalitzar la seva competència, les caixes, que ja controlen més de la meitat de la quota de mercat espanyola.

Per als banquers, el FROB és el seu gran aliat. Tornar crèdits al 10% en cinc anys, amb les previsions econòmiques dels propers anys i un mercat immobiliari enquistat, és una gesta complicada. I cinc anys després, l'Estat es desfarà de les participacions dels impagats. I lògicament, les vendrà al millor postor: els bancs. Aquests ja han deixat clar en diverses ocasions que si sorgeix una bona oportunitat, no la deixaran escapar i aniran de compres.