De la modèstia més absoluta al salt estatal: 20 anys del Club Patí Manresa, una «gran família» en auge

Cada tarda, després de sortir de l'escola, el fill del Joan Ontiveros feia aturar el seu pare a la pista poliesportiva de la Font dels Capellans per veure com uns quants vailets una mica més gran que ell entrenaven hoquei. Tenia 4 anys però veure patinar aquells nanos, l'embadalia. Fins que un dia va demanar de provar-ho. I des de llavors ja no ho ha deixat. D'això, ja en fa quinze anys, i aquell club d'hoquei que ell i el seu pare van veure néixer l'any 2004, s'ha acabat convertint en la seva segona casa. Tant és així que ja fa una temporada i mitja que el Joan n'és el president, després que un dels fundadors del club, el Carles Compte, decidís plegar. "La qualitat humana de les persones que formen part del Club Patí Manresa és el que mica en mica va anar fent-m'hi entrar", somriu: "Tenim uns orígens molt humils, però els valors que intentem transmetre i la gran família que hem creat, ens fan molt especials".

Tot i que no hi va ser des del començament, quan parla dels inicis del club ho fa en primera persona del plural: "No ho puc evitar; m'hi sento tan vinculat...!", assegura. I aquesta vinculació, lluny de minvar, cada cop és més profunda, sobretot tenint en compte que si el que queda de temporada tot segueix com ara, el primer equip femení assolirà una fita històrica per al club: pujar a Nacional Catalana, la segona categoria més important de l'Estat. "Estem a nou punts de les segones classificades; l'avantatge que portem és notable, però hem de ser prudents i treballar fins al final", alerta. Pel que fa al masculí, després d'uns anys en hores baixes, estan catapultats a tornar a ser carn de Segona Catalana.
 
I aquí ve la gran pregunta: ¿Com s'ho ha fet un club enormement modest i de limitadíssims recursos per arribar fins aquí? ¿Com s'ha aconseguit crear escola en una ciutat on l'hoquei mai ha estat referent? ¿Quin és el seu secret per aconseguir que jugadores d'alt nivell decideixin renunciar a jugar en equips punters per unir-se a la plantilla manresana? Per respondre-ho, haurem de retrocedir en el temps. Concretament, vint anys enrere.
 

Néixer, la primera gran fita

En general, començar un projecte des de zero no és fàcil. Encara menys, si el que es vol tirar endavant és quelcom desconegut i de futur incert. I si no, que ho preguntin a Carles Compte i a Marc Circuns, que amb tota la il·lusió del món però sense cap padrí que els aplanés el terreny, van passar-se setmanes picant la porta de l'Ajuntament de Manresa perquè els cedís un espai on poder entrenar hoquei. No era una petició per satisfer cap necessitat personal: el seu objectiu era apropar aquest esport tan popular a les comarques de l'Anoia, Osona i l'Alt Penedès, a la capital del Bages, una ciutat amb un passat hoqueiístic pràcticament inexistent. I ho volien fer construint una base forta, sense començar la casa per la teulada.

Després d'insistir força, l'Ajuntament finalment els va adjudicar la pista de la Font dels Capellans. Un cop amb aquesta primera fita aconseguida, la següent era buscar infants motivats amb aquesta nova disciplina: "Van fer publicitat a diversos mitjans i va començar-s'hi a apuntar canalla, que primer era del barri però després ja va venir de la resta de zones de la ciutat", explica Ontiveros. El proper pas era fer un equip i inscriure'l en alguna competició: "Com que al Bages gairebé no hi havia cap més club, ens vam haver d'adherir al Consell Comarcal d'Osona, on a dia d'avui encara pertanyem".

Després d'una primera temporada on el primordial era que els jugadors aprenguessin a patinar i es familiaritzessin amb les dinàmiques de l'hoquei, l'any següent es van incorporar dintre de la Federació Catalana. Una primera passa per poder seguir caminant en la construcció d'un club que ho tenia tot per fer.
 

Créixer sense presses

"La filosofia del club era -i segueix sent- la de créixer de forma natural; de no crear equips de jugadors vinguts de fora i experimentats, sinó d'anar-nosfent grans a mesura que ho feien els nostres esportistes", subratlla el president. En aquest sentit, doncs, els dos primers anys només hi havia prebenjamins, després es va poder obrir un equip benjamí, llavors ja va venir l'aleví... I així fins als sèniors. "És bonic veure com nens i nenes que van començar fa vint anys encara hi són, i que han passat per totes les categories", s'entendreix Ontiveros. 

Degut al creixement exponencial d'interessats a practicar l'esport en qüestió, també va créixer la simpatia cap al patinatge. És per això que seguint l'exemple d'altres clubs d'hoquei molt més longeus, el Club Patí Manresa (que inicialment va batejar-se amb el nom de Club Patí Manresa Font dels Capellans, en homenatge a la pista on tot va començar) va incorporar una secció de patinatge artístic.
 
"Vam estar molts anys formant part d'una mateixa entitat, però tenint en compte que es tracta de dues disciplines molt diferents tant per dinàmiques com per l'estructura de les competicions, el 2020 vam decidir separar-nos". Així és com va néixer el Club Patinatge Artístic Manresa que, "igual que nosaltres, entrena al Pujolet". De fet, comenta el Joan, "tot i ser dues entitats diferents i haver crescut tant en volum d'esportistes, seguim disposant de les mateixes hores de pista que quan érem un sol ens". Però de la manca d'instal·lacions en parlarem després, perquè mereix un capítol a part.
 

Dels desavantatges, oportunitats

"Una de les coses més difícils de començar des de zero és aconseguir treure equips i jugadors de nivell", reflexiona el president, que continua: "El meu fill, per exemple, el primer partit d'hoquei que va veure va ser com a jugador, estant dintre de la pista! No tenia absolutament cap referent. I com ell, la majoria". En aquest sentit, "el que hem hagut de fer ha estat picar molta pedra, ensenyar-los-ho tot des de zero; que aprenguessin a patinar primer, per poder enfrontar-se a un partit després". Tot plegat, destaca, "amb uns recursos irrisoris" que "tampoc ens permetien seduir entrenadors de fora".

Però, com ja hem dit abans, la màxima del club és anar fent passes petites però segures "i transformar les adversitats en oportunitats". ¿Que no hi havia entrenadors disposats a venir a la ciutat? Cap problema! Ja els creaven ells: "A tots els nostres esportistes amb inquietuds de ser entrenadors, els vam pagar els cursos de formació pertinents". I així va ser com, mica en mica, el projecte va començar a tenir segell propi, i com la marca Manresa va començar-se a fer pòsit.

No obstant, que el club estigués definint un modus operandi particular, no era sinònim que el nivell dels jugadors i jugadores pugés en picat. De fet, "hem passat molts anys que quan teníem un esportista que destacava, acabava marxant a un altre club perquè aquí no li podíem oferir ni les condicions ni el nivell que necessitava", lamenta Ontiveros, que posa d'exemple Queralt del Águila o David Navarro, dos jugadors del planter manresà que només marxar del club van debutar en la màxima categoria estatal (ella amb l'Igualada i ell amb el Manlleu).
 

L'arribada de Víctor Moreno i el gran boom del femení

Coincidint amb l'atorgament del Pujolet com a pavelló principal del club, l'any 2010, "vam trobar-nos amb la necessitat d'incorporar la figura d'un director esportiu". Feia sis anys que l'entitat funcionava, cada cop hi havia més equips i, com a conseqüència, més entrenadors. "Cadascú tenia la seva visió de joc i una manera diferent d'entendre aquest esport i, és clar, necessitàvem algú que unifiqués criteris i que marqués una línia esportiva i d'objectius", remarca el president.

El primer director esportiu que va passar pel Club Patí Manresa va ser Jordi Garcia, seguit de Ramon Peralta, Sol Albares i Oriol Valls. Just després de l'època més dura de pandèmia, va agafar les regnes del càrrec Víctor Moreno, un jove de 28 anys, fill de Capellades, amb una notable trajectòriahoqueiística, tant en la vessant de jugador com en la d'entrenador. "Un dels nois que jo entrenava era de Manresa i em va comentar que el club estava buscant un coordinador, i em va interessar", explica l'anoienc. Això era la temporada 2020-21, i el primer que va fer va ser proposar una línia de treball centrada en la base: "Si fas una bona feina amb els menuts, a la llarga, els resultats arribaran", diu.
 
La temporada següent (2021-22), després del descens del sènior masculí a Tercera Catalana i del femení a Segona, el seu objectiu va ser centrar-se en els primers equips: "Calia pensar de quina manera podíem millorar les condicions dels jugadors i jugadores i, sobretot, reforçar els equips amb noves incorporacions". Sense anar més lluny, el mateix Moreno va deixar l'estic del Club Patí Monjos per passar a formar part del Manresa; un gest que també van fer altres nois amb, a priori, un nivell més alt del que hi havia a la capital del Bages, però que sobretot van protagonitzar les noies.

"Vam aconseguir que tornés a casa la Queralt del Águila que, veient l'evolució que havíem fet i el projecte que teníem, va animar-se a reclutar altres jugadores que s'havien format aquí i va avenir-se a agafar el càrrec de coordinadora esportiva dels equips femenins", celebra Joan Ontiveros, que vincula aquest èxit de convocatòria amb l'arribada de Moreno. D'entre les noies nascudes de la cantera manresana també han retornat al club Maria Bonet i Míriam Rodríguez.

Amb aquella alineació tan potent, doncs, era qüestió de temps que Les de l'Hoquei manresà comencessin a despuntar. I carai, si ho van aconseguir! El maig de l'any passat va signar l'ascens a Primera Catalana i ara mateix, amb més de la meitat de la temporada 2023-24 feta, són les favorites per pujar a Nacional Catalana, la prèvia a la màxima categoria estatal. "L'ascens, a part de ser una fita històrica per a nosaltres, ens posaria a l'alçada de clubs d'un nivell altíssim", assenyala del Águila, mentre exclama que "és un orgull formar part de tot això i ser testimoni d'aquesta evolució tan bèstia que hem aconseguit la petita gran família que som".
 

Una pinya

"Des del primer moment que vaig arribar al club, l'acolliment va ser espectacular", somriu Moreno. I del Águila li respon: "L'ambient d'aquí és únic; ens cuidem i ens estimem molt, i això costa de trobar en altres llocs". També intervé en la conversa Mònica Ferrer, portera anoienca amb una gran trajectòria, que va deixar l'Igualada per venir a Manresa perquè "em vaig enamorar del bon clima que s'hi respirava i dels valors del club". Uns valors, complementa Ontiveros, "que potencien el companyerisme més enllà de les fites esportives". Potser, continua, "és per aquest origen tan humil que tenim: quan tu no pots oferir el nivell que tenen altres clubs, has de compensar-ho amb una proximitat i una humanitat extres". 
 
Lligat a això, ja fa temps que el Club Patí Manresa organitza l'anomenat Lacetans 3x3, un torneig benèfic que cada any recapta diners per a alguna entitat o iniciativa solidària i que sempre esgota inscripcions. Així mateix, coincidint amb la mort de Ramon Basiana -manresà i una figura clau en el patinatge i l'hoquei català-, l'entitat va decidir rebatejar l'acte de presentació dels equips que es fa a principis de temporada i posar-li el nom de Trofeu Ramon Basiana.
 

"No és normal que més de mig club no pugui entrenar a la pista on haurà de competir"

Actualment, el Club Patí Manresa està format per vint-i-dos equips, deu més que fa tres temporades, "però els recursos quant a instal·lacions segueixen sent exactament els mateixos", es queixa Víctor Moreno. I quins són, aquests recursos? La pista poliesportiva de la Balconada i les pistes interior i exterior que hi ha al Pujolet "que només podem utilitzar un cop a la setmana perquè la resta de dies les tenen o bé els de futbol sala o bé les que fan patinatge", afegeix Joan Ontiveros, que reconeix que "estem en precari absolutament".

Aquesta reclamació de disposar de més hores d'equipaments no és nova. De fet, fa just un any, les tres entitats esportives que comparteixen espais al Pujolet (Club Patí Manresa, Club Patinatge Artístic Manresa i Club Manresa Futbol Sala), van impulsar una recollida de firmesper reclamar la construcció d'un nou pavelló esportiu a la ciutat per tal de poder entrenar amb garanties. Pel que sembla, però, el més calent és a l'aigüera, "perquè l'Ajuntament encara no ens ha donat cap solució".

"No és normal que més de mig club no pugui entrenar a la pista on haurà de competir", reflexiona el director esportiu, que subratlla que "no ens queixem per caprici, sinó que realment les condicions amb les que ens veiem obligats a entrenar són pèssimes". I és que en el cas del hoquei, les pistes que es necessiten han de tenir unes especificitats concretes i comptar amb una superfície patinable: "Com se suposa que ho hem de fer si la de fora del Pujolet té unes humitats brutals i la de la Balconada a vegades està bruta i rellisca?". En aquest sentit, el president lamenta que "haguem d'estar utilitzant pistes de barri que, en teoria, haurien de ser pels nois i noies que viuen en aquella zona".
 
Però això no és tot: "A la Balconada no hi ha dutxes ni vestidors. Quina cara creus que els queda als pares i a les mares dels nanos quan els diem que els hauran de dur canviats de casa i que no es podran dutxar un cop acabin l'entrenament? Quan fa bo encara, però en època de fred és un disbarat!".

Davant d'aquest escenari i tenint en compte la més que probable ascensió del sènior femení a Nacional Catalana, els del club temen no poder oferir un espai a l'alçada de les circumstàncies i amb les característiques necessàries per formar part d'una competició tan important. "L'Ajuntament de Manresa és còmplice que el Club Patí Manresa no pugui evolucionar com es mereix", sentencien.