26
de juliol
de
2023
Actualitzat:
05
d'agost,
15:56h
Avui escric des del petit nucli de Villarreal de San Carlos, al bell mig del Parc Nacional de Monfragüe, que és un dels catorze Parcs Nacionals de l'Estat espanyol. Concretament aquest indret em feia molta il·lusió visitar i no m'ha defraudat pas.
He passat dels paisatges monòtons de la Meseta on predominen els relleus suaus, els colors ocres i zones erosionades i que apareixen per tot arreu, les grans extensions de cultius de cereals, als boscos adevesats d'Extremadura on l'alzina (Quercus ilex) i l'alzina surera (Quercus suber) són les espècies predominants. Aquí el verd ja conforma un nou ambient als ulls i juntament amb els ramats que pasturen lliurement en extensió, configuren un mosaic digne de gaudir i de sentir.
La fauna en aquesta segona part de les etapes m'ha meravellat, des dels imponents bous i vaques que potser no val la pena apropar-se, fins alguna guineu (Vulpes vulpes) despistada i cèrvols (Cervus elaphus) que pasturen lliurement ignorant la teva presència. Això per no parlar dels rapinyaires dins el parc nacional en el primer dia de contacte tot donat-me una bona mostra amb el voltor comú (Gyps fulvus) com a dominador de l'aire, i esperar poder veure algun exemplar de voltor negre (Aegypius monachus) i de cigonya negra (Ciconia nigra), en la propera jornada. Això serà informació reservada a la propera crònica.
Porto poc més de 1.200 km i avui ha arribat el dia que cap ciclista desitja: el dia que punxes. En el meu cas el tubeless no ha pogut fer res ja que ha estat un cop fort a la roda de davant i la càmera s'ha foradat sense opció a recuperar-se. Tot i així m'he ensortit amb prou dignitat.
Deixo Huete de bon mati i en pujada m'endinso en la meseta sud pròpiament dita, tot passant infinits camps de gira-sols així com d'observar obres d'enginyeria com el canal Tajo-Segura que realment són solucions temporals i sols fan que allargar una mala gestió de l'aigua en comptes de fer una bona política i ús d'aquest recurs tan escàs i que no som conscients realment de la seva importància. Malgrat aquests greuges en el territori gaudeixo de les pistes entre petits nuclis del territori com Paredes i Huelves. Entre camps de vinya arribo a Tarancón després d'una dura pujada. En aquest poble ja cal demanar els entrepans amb el tomàquet. Tot i així no sempre el posen de sucar.
Malgrat això, podem dir que és un, entre molts altres, dels bons costums que hem exportat els catalans a la resta de l'Estat. En aquestes parades paro atenció a les converses de la gent del carrer, converses de bar, de fets quotidians, moltes d'elles relacionades amb el camp i el dia a dia. Segueixo per Santa Cruz de la Zarza amb les vies del tren com a denominador comú i de retruc l'AVE va passant amb certa freqüència, això sí vertebrant les comunicacions entre grans poblacions i no pas la totalitat del territori. A Villarrubia de Santiago (on trobo marques del Camí de Sant Jaume) faig parada i fonda.
Arribo a Toledo seguint per paratges similars als de les anteriors jornades i passant per poblacions com Noblejas, Ocaña, Yepes i Villasequilla. En aquestes etapes, les sortides de sol són impresionants. Bé, com en tota la ruta. Moments màgics per contemplar i parar del constant pedalar. Són moments per agrair el que faig i pensar que val la pena matinar cada dia per gaudir d'aquest espectacle que ens brinda la natura i que potser al ser gratuït no el valorem com es mereix. Jo ho intento fer.
El GR 113 (o camí natural del Tajo) m'acompanyarà en bona part d'aquests dies i aquest riu passa majestuosament als peus de Toledo, encavalcat en un turó on destaca el seu Alcázar i les seves muralles. M'enfilo dalt d'aquí per gaudir l'estada i comprovar que aquesta ciutat és un destí turístic de primer ordre. Tant la catedral com els seus carrerons donen un ambient d'època a la meva ruta i intento ser conscient i aprofitar aquestes oportunitats per gaudir de la cultura i del gran patrimoni escampat al llarg del territori i que en aquesta ruta, a part de voler unir el Cap de Creus amb el Cap San Vicente, també he volgut buscar un camí enriquidor en tots els sentits: culturals, històrics, gastronòmics, paisatgístics,... ja que el camí en sí sempre és el conjunt, i no pas el destí final. A Toledo puc considerar que sóc a l'equador del periple, si més no, en quilòmetres, ja que en jornades crec que ja porto més de la meitat.
El riu Tajo es vertebra com a fil conductor en aquests dies així com una part del camí de peregrinació a Guadalupe, tot passant per Gerindote, Erustes i Cebolla, arribo amb un vent en contra i una interminable recta de quasi vint quilòmetres a Talavera de la Reina, una de les ciutats més importants de la província de Toledo. Em deixo perdre pel seu casc antic i en la màgia dels seus monuments i muralles que mantenen part de la història àrab i cristiana. El pont d'arquitectura avantguardista de Miguel Roca Ortega va ser inaugurat el 2011 i amb els seus 192 metres d'alçada és el més alt d'Espanya i el segon d'Europa, contrasta amb el pont romà que també creua aquest riu a pocs quilòmetres de distància.
Deixo ja Toledo per entrar a Extremadura, concretament a la província de Càceres on l'A6 és l'eix vertebrador. Grans horitzons i els Montes de Toledo al sud, contrasten al nord amb el Sistema Central que s'aixeca esplendorós des de l'esplanada. El pic Almanzor amb 2.592 metres d'alçada es deixa identificar durants molts quilòmetres des de la meva insignificància del meu pedalar petit però constant. Grans hortes solars em criden l'atenció tot extenent-se pel territori. Els primers caps de bestiar en extensiu així com un sistema adevesat del bosc fan acte de presència. El meu cap, en el fons agraeix aquest canvi d'escenari tot buscant varietat així com ganes de poder veure més fauna que conills i perdius. Passo per poblacions com Oropesa i no la del mar, tot i que la teulada de la seva església em vol recordar a la dels pobles banyats per la Mediterrània d'aquesta regió de la Península. Lagartera, Herreruela de Oropesa i Calzada de Oropesa em veuen passar sense alterar el seu ritme tranquil de cada dia i finalment un continu puja i baixa que no s'acaba mai em deixa a Navalmoral de la Mata, la meva entrada a Extremadura.
Finalment, entro de ple en les deveses, els aprofitaments de suro, la ramaderia extensiva amb caps de bestiar que millor no incordiar. Tot i l'inconvenient de la punxada, amb el temps perdut pel seu canvi i la calor que ja apreta en aquests indrets, gaudeixo d'allò més, tot passant per Casatejada i Torrejón i endinsant-me pels boscos adevesats per terreny en general planer però molt sorrenc que moltes vegades fan feixuga la meva progressió. Al final quan arribo a la carretera que creua el Parc Nacional de Monfragüe i veig l'entrada per la Portilla del Tiétar, on els voltors i rapinyaires volen entre els rocams així com el gran sistema aqüífer que formen aquest riu i el Tajo, em fan oblidar els mals i complicacions passades.
Fa calor i la carretera va pujant i baixant, però el paisatge és magnífic, tot i no ser un Parc Nacional com en els que estem acostumats a pensar, té la màgia de conservar espècies en perill d'extinció i gran diversitat. El clímax d'aquesta jornada ha estat quan he parat a la Fuente de los tres caños i he pogut veure a pocs metres tres exemplars de cérvol (Cervus elaphus), que no els hi feia cap neguit la meva presència. Tanmateix l'aigua fresca de la font i l'indret em fan transportar-me a un oasis enmig de les temperatures que regnen en la zona. Són moments per sentir-se viu i gaudir de la natura en essència pura. Un altre regal que aquesta ruta m'està obsequiant diàriament. Gràcies.
Descanso al bell mig d'aquest refugi de fauna i flora i que el 1979 va ser declarat Parc Natural i que el 2007 ho va ser com a Parc Nacional, a més de reserva de la Biosfera. Comprèn una superfície de prop de 19.000 ha i és un destí obligat per als ornitòlegs. En els mesos de tardor i primavera també és un punt de pas de molts espècies en els seus vols migratoris. Un paradís a tocar de casa i que val la pena gaudir.
Les properes etapes em portaran una part per la Ruta de la Plata (que al 2015 em va veure passar a peu) i que certament em fa molta il·lusió tornar a recórrer i gaudir del patrimoni que en el seu moment no vaig poder gaudir com és el cas de Mérida (Emerita Augusta). Ara podríem dir que ve baixada, però encara unes quantes jornades i quilòmetres per gaudir, suar, cansar-se i viure en primera persona.
Tot i així, el meu cap no pot fer més que un compte enrera per veure quan arribaré al destí final, que en el fons, també és una fita important, no ens enganyem. Passar per ciutats i pobles que no he estat abans m'encoratgen cada dia a matinar i pedalar tot recorrent el territori. Moments màgics que es viuen en primera persona i que són irrepetibles, que es guarden en la retina i que es viuen de forma especial i excepcionals.
He passat dels paisatges monòtons de la Meseta on predominen els relleus suaus, els colors ocres i zones erosionades i que apareixen per tot arreu, les grans extensions de cultius de cereals, als boscos adevesats d'Extremadura on l'alzina (Quercus ilex) i l'alzina surera (Quercus suber) són les espècies predominants. Aquí el verd ja conforma un nou ambient als ulls i juntament amb els ramats que pasturen lliurement en extensió, configuren un mosaic digne de gaudir i de sentir.
La fauna en aquesta segona part de les etapes m'ha meravellat, des dels imponents bous i vaques que potser no val la pena apropar-se, fins alguna guineu (Vulpes vulpes) despistada i cèrvols (Cervus elaphus) que pasturen lliurement ignorant la teva presència. Això per no parlar dels rapinyaires dins el parc nacional en el primer dia de contacte tot donat-me una bona mostra amb el voltor comú (Gyps fulvus) com a dominador de l'aire, i esperar poder veure algun exemplar de voltor negre (Aegypius monachus) i de cigonya negra (Ciconia nigra), en la propera jornada. Això serà informació reservada a la propera crònica.
Porto poc més de 1.200 km i avui ha arribat el dia que cap ciclista desitja: el dia que punxes. En el meu cas el tubeless no ha pogut fer res ja que ha estat un cop fort a la roda de davant i la càmera s'ha foradat sense opció a recuperar-se. Tot i així m'he ensortit amb prou dignitat.
Deixo Huete de bon mati i en pujada m'endinso en la meseta sud pròpiament dita, tot passant infinits camps de gira-sols així com d'observar obres d'enginyeria com el canal Tajo-Segura que realment són solucions temporals i sols fan que allargar una mala gestió de l'aigua en comptes de fer una bona política i ús d'aquest recurs tan escàs i que no som conscients realment de la seva importància. Malgrat aquests greuges en el territori gaudeixo de les pistes entre petits nuclis del territori com Paredes i Huelves. Entre camps de vinya arribo a Tarancón després d'una dura pujada. En aquest poble ja cal demanar els entrepans amb el tomàquet. Tot i així no sempre el posen de sucar.
Parada a descansar a Oropesa. Foto: Miquel Àngel Ramos
Malgrat això, podem dir que és un, entre molts altres, dels bons costums que hem exportat els catalans a la resta de l'Estat. En aquestes parades paro atenció a les converses de la gent del carrer, converses de bar, de fets quotidians, moltes d'elles relacionades amb el camp i el dia a dia. Segueixo per Santa Cruz de la Zarza amb les vies del tren com a denominador comú i de retruc l'AVE va passant amb certa freqüència, això sí vertebrant les comunicacions entre grans poblacions i no pas la totalitat del territori. A Villarrubia de Santiago (on trobo marques del Camí de Sant Jaume) faig parada i fonda.
Arribo a Toledo seguint per paratges similars als de les anteriors jornades i passant per poblacions com Noblejas, Ocaña, Yepes i Villasequilla. En aquestes etapes, les sortides de sol són impresionants. Bé, com en tota la ruta. Moments màgics per contemplar i parar del constant pedalar. Són moments per agrair el que faig i pensar que val la pena matinar cada dia per gaudir d'aquest espectacle que ens brinda la natura i que potser al ser gratuït no el valorem com es mereix. Jo ho intento fer.
Façana de la Catedral de Toledo. Foto: Miquel Àngel Ramos
El GR 113 (o camí natural del Tajo) m'acompanyarà en bona part d'aquests dies i aquest riu passa majestuosament als peus de Toledo, encavalcat en un turó on destaca el seu Alcázar i les seves muralles. M'enfilo dalt d'aquí per gaudir l'estada i comprovar que aquesta ciutat és un destí turístic de primer ordre. Tant la catedral com els seus carrerons donen un ambient d'època a la meva ruta i intento ser conscient i aprofitar aquestes oportunitats per gaudir de la cultura i del gran patrimoni escampat al llarg del territori i que en aquesta ruta, a part de voler unir el Cap de Creus amb el Cap San Vicente, també he volgut buscar un camí enriquidor en tots els sentits: culturals, històrics, gastronòmics, paisatgístics,... ja que el camí en sí sempre és el conjunt, i no pas el destí final. A Toledo puc considerar que sóc a l'equador del periple, si més no, en quilòmetres, ja que en jornades crec que ja porto més de la meitat.
El riu Tajo es vertebra com a fil conductor en aquests dies així com una part del camí de peregrinació a Guadalupe, tot passant per Gerindote, Erustes i Cebolla, arribo amb un vent en contra i una interminable recta de quasi vint quilòmetres a Talavera de la Reina, una de les ciutats més importants de la província de Toledo. Em deixo perdre pel seu casc antic i en la màgia dels seus monuments i muralles que mantenen part de la història àrab i cristiana. El pont d'arquitectura avantguardista de Miguel Roca Ortega va ser inaugurat el 2011 i amb els seus 192 metres d'alçada és el més alt d'Espanya i el segon d'Europa, contrasta amb el pont romà que també creua aquest riu a pocs quilòmetres de distància.
La façana de l'església de Santa Catalina a Talavera de la Reina. Foto: Miquel Àngel Ramos
Deixo ja Toledo per entrar a Extremadura, concretament a la província de Càceres on l'A6 és l'eix vertebrador. Grans horitzons i els Montes de Toledo al sud, contrasten al nord amb el Sistema Central que s'aixeca esplendorós des de l'esplanada. El pic Almanzor amb 2.592 metres d'alçada es deixa identificar durants molts quilòmetres des de la meva insignificància del meu pedalar petit però constant. Grans hortes solars em criden l'atenció tot extenent-se pel territori. Els primers caps de bestiar en extensiu així com un sistema adevesat del bosc fan acte de presència. El meu cap, en el fons agraeix aquest canvi d'escenari tot buscant varietat així com ganes de poder veure més fauna que conills i perdius. Passo per poblacions com Oropesa i no la del mar, tot i que la teulada de la seva església em vol recordar a la dels pobles banyats per la Mediterrània d'aquesta regió de la Península. Lagartera, Herreruela de Oropesa i Calzada de Oropesa em veuen passar sense alterar el seu ritme tranquil de cada dia i finalment un continu puja i baixa que no s'acaba mai em deixa a Navalmoral de la Mata, la meva entrada a Extremadura.
Ramat boví pastorejant en extensiu. Foto: Miquel Àngel Ramos
Finalment, entro de ple en les deveses, els aprofitaments de suro, la ramaderia extensiva amb caps de bestiar que millor no incordiar. Tot i l'inconvenient de la punxada, amb el temps perdut pel seu canvi i la calor que ja apreta en aquests indrets, gaudeixo d'allò més, tot passant per Casatejada i Torrejón i endinsant-me pels boscos adevesats per terreny en general planer però molt sorrenc que moltes vegades fan feixuga la meva progressió. Al final quan arribo a la carretera que creua el Parc Nacional de Monfragüe i veig l'entrada per la Portilla del Tiétar, on els voltors i rapinyaires volen entre els rocams així com el gran sistema aqüífer que formen aquest riu i el Tajo, em fan oblidar els mals i complicacions passades.
Entrada al Parc Nacional de Monfragüe. Foto: Miquel Àngel Ramos
Fa calor i la carretera va pujant i baixant, però el paisatge és magnífic, tot i no ser un Parc Nacional com en els que estem acostumats a pensar, té la màgia de conservar espècies en perill d'extinció i gran diversitat. El clímax d'aquesta jornada ha estat quan he parat a la Fuente de los tres caños i he pogut veure a pocs metres tres exemplars de cérvol (Cervus elaphus), que no els hi feia cap neguit la meva presència. Tanmateix l'aigua fresca de la font i l'indret em fan transportar-me a un oasis enmig de les temperatures que regnen en la zona. Són moments per sentir-se viu i gaudir de la natura en essència pura. Un altre regal que aquesta ruta m'està obsequiant diàriament. Gràcies.
Exemplar de cérvol (Cervus elaphus) a la font de los Tres Caños. Foto: Miquel Àngel Ramos
Descanso al bell mig d'aquest refugi de fauna i flora i que el 1979 va ser declarat Parc Natural i que el 2007 ho va ser com a Parc Nacional, a més de reserva de la Biosfera. Comprèn una superfície de prop de 19.000 ha i és un destí obligat per als ornitòlegs. En els mesos de tardor i primavera també és un punt de pas de molts espècies en els seus vols migratoris. Un paradís a tocar de casa i que val la pena gaudir.
Les properes etapes em portaran una part per la Ruta de la Plata (que al 2015 em va veure passar a peu) i que certament em fa molta il·lusió tornar a recórrer i gaudir del patrimoni que en el seu moment no vaig poder gaudir com és el cas de Mérida (Emerita Augusta). Ara podríem dir que ve baixada, però encara unes quantes jornades i quilòmetres per gaudir, suar, cansar-se i viure en primera persona.
Tot i així, el meu cap no pot fer més que un compte enrera per veure quan arribaré al destí final, que en el fons, també és una fita important, no ens enganyem. Passar per ciutats i pobles que no he estat abans m'encoratgen cada dia a matinar i pedalar tot recorrent el territori. Moments màgics que es viuen en primera persona i que són irrepetibles, que es guarden en la retina i que es viuen de forma especial i excepcionals.