21
de juliol
de
2023
Actualitzat:
05
d'agost,
15:57h
Avui escric des d'un petit poble de la província de Conca però ja dins de la meseta castellana pròpiament dita, Huete, un aperitiu del que m'espera en les properes jornades. Enrere han quedat els ports interminables del Maestrat, de la serra d'Albarracín així com de la Serrania de Cuenca. Etapes dures i exigents però d'una bellesa inigualable. Sortides de sol espectaculars i natura en essència pura, tot gaudint-ne i, encara que sembli mentida, de primeres hores de les etapes amb fred, sí, el que sentiu, a 11ºC en baixada sobre la bicicleta fa fred... i pensar que la resta del territori s'està fregint de calor...
Deixo la Mata de Olmos i m'enfilo carretera amunt cap a les muntanyes el Maestrat on una espesa boira no deixa veure molt el paisatge. Per sort es va trencant i permet gaudir de l'espectacle. Núvols joganers llisquen per les muntanyes i des d'Ejulve la carretera puja amb contundència fins el port de Majalinos a 1.500 metres d'alçada. Des d'allà la baixada fins a Aliaga em permet gaudir del paisatge i del parc geològic de la zona on una abandonada central tèrmica ens explica el passat miner de la zona. Aquestes etapes es comencen a posar interessants.
Un nou matí i albada em va sorprenent a cada pedalada i passo per Camariñas quan encara el sol és un desig i a Aguilar d'Alfambra l'astre rei em regala un present habitual en aquesta ruta. També aprofito per veure el jaciment de petjades de dinosauris que fa milions d'anys poblaven aquestes contrades. Els horitzons són dilatats i gaudeixo amb el meu pedalar tan sols truncat per un vent que, com no, ve de cara. Passo per Fababuix i el Pobo i després enceto un altre port que em porta per paratges erms i d'alta muntanya fins al port de Cabigordo, a 1.600 metres d'alçada. El lloc em recorda a les muntanyes del Port del Comte o del Berguedà, on l'olor de les pinedes i prats d'alçada em traslladen molts quilòmetres enrere. La baixada cap a Terol és vertiginosa i assoleixo una velocitat punta de 62 km/h. Sort que la carretera es troba en bon estat i és àmplia. Ja en trams més planers aprofito el seu vell traçat i evito el trànsit que tot i no ser molt intens no és agradable. Teruel em rep amb el seu art mudéjar i la seva història, i el Torico em refresca amb la seva font, on l'aigua evita les altes temperatures que s'esperen en aquesta jornada.
Matinant com cada dia, m'enfilo cap a les muntanyes d'Albarracín, no sense abans haver de fer un bon tros per la plana i observar en certa part amb tristesa el monstre que és l'Aeroport de Terol, on una gran quantitat d'avions es troben aterrats com a aparcament. Ja podem veure que les polítiques de les altes esferes no compten amb el territori i creuen que l'equilibri territorial es basa en grans infraestructures com aquesta o bé amb AVE unint les capitals, i en cap cas les petites poblacions que vertebren realment el territori i que resten abandonades a la seva sort i per conseqüent al seu despoblament. No és d'estranyar que parlin de l'España vaciada.
Seguint el curs del riu Guadalaviar i veure les restes de l'aqüeducte que unia Albarracín i Cella (25 km de recorregut amb un pendent del 3 per mil) que demostra la gran capacitat dels enginyers romans de fa més de dos mil anys i amb els mitjans que tenien. Gran admiració en aquest camp. Arribo a la bonica i espectacular població que dona nom a la serra i gaudeixo d'un bon esmorzar amb pernil típic de Terol, tot un gaudi.
El lloc és sensacional però cal continuar muntanya amunt tot seguint el riu per arbrades fresques que eviten l'aridesa de l'indret. La carretera s'engorja entre grans penya-segats fins que arribo a la petita població de Calomarde, on cal agafar forces per afrontar un darrer obstacle: el Port de las Banderas, que és catalogat com de tercera categoria amb rampes que arriben al 14%. A més, ja fa molta calor i els poc més de tres quilòmetres d'aquest port es fan molt durs, finalment la recompensa es fa present i gaudeixo de la feina feta. Ja sols una bonica baixada em deixa a Frías de Albarracín. El seu nom és suggestiu per aquestes dates, tot i que amb la calor que fa a tot arreu, no sembla que pugui gaudir d'aquest gentilici.
La Serrania de Cuenca se'm presenta a primera hora del matí amb pinedes impossibles on els cabirols pasturen i es mouen com volen. Aquestes primeres hores del matí és un fruir continu. Passo pel naixement del riu Tajo (el més llarg de la Península) que tot naixent en aquestes muntanyes, desemboca a l'Atlàntic, a Lisboa, uns 800 km més a l'est d'aquest indret. Arribo al port del Cubillo (1617 m) i començo una vertiginosa baixada cap a terres de Conca i en les proximitats del riu Xúquer, que, aquest sí, desemboca a la Mediterrània. Els quilòmetres queden enrere i passat l'embassament de la Toba, deixo la carretera principal i m'enfilo per una pista asfaltada que entre impressionants exemplars de pinassa (Pinus nigra) i de sabines (Juniperus thurifera), em porta fins a la petita població de Buenache de la Sierra, on la seva entrada i tot el recorregut del nucli és en contínua pujada. Aquí un grup de ciclistes adolescents, trenquen la tranquil·litat del moment. Un forn dels d'abans m'obsequia amb pastes acabades de fer que em donaran forces per acabar aquesta jornada.
Encara no he tingut prou natura que en la baixada a Conca em trobo tres exemplars de voltor lleonat (Gyps fulvus) al mig de la carretera tot aprofitant les restes d'un animal mort. Quan em veuen arribar emprenen el vol de forma pesada i gens elegant, però un cop s'enlairen, són els amos del cel. Segueixo gaudint de la baixada i arribo a la capital per la banda on pengen les seves cases i les vistes de la localitat són del tot espectaculars.
La part muntanyera ja puc dir que ha passat, i segurament pel que queda de ruta, ja que entro en la meseta i els camps de cereals i gira-sols em donen la benvinguda després de Nohales i Fuentenava de Jábaga. Ara el terreny sembla pla i amb un cromatisme ocre en aquestes èpoques de l'any, però que en alguns trams s'alterna pels arbres dels rius que passen pel mig del que s'espera un paisatge bastant àrid.
"Ancha es Castilla" diuen, i sembla que la dita té molta raó. M'esperen etapes monòtones però amb poblacions i ciutats plenes d'història, i que juntament amb els moment del dia que donen al paisatge una tonalitat màgica, de ben segur que gaudeixo al màxim d'aquestes properes jornades. Segons els meus càlculs porto més de 800 km i segurament la meitat de jornades, o sigui que estic en l'equador del viatge. estic content i amb ganes de pedalar, de sentir, d'ensumar la sortida de sol, el fred de l'albada i la calor dels migdies. Sensacions que es poden experimentar sobre les dues rodes.
Deixo la Mata de Olmos i m'enfilo carretera amunt cap a les muntanyes el Maestrat on una espesa boira no deixa veure molt el paisatge. Per sort es va trencant i permet gaudir de l'espectacle. Núvols joganers llisquen per les muntanyes i des d'Ejulve la carretera puja amb contundència fins el port de Majalinos a 1.500 metres d'alçada. Des d'allà la baixada fins a Aliaga em permet gaudir del paisatge i del parc geològic de la zona on una abandonada central tèrmica ens explica el passat miner de la zona. Aquestes etapes es comencen a posar interessants.
Primeres llums pel Maestrat, tot pujant al port de Majalinos Foto: Miquel Àngel Ramos
Un nou matí i albada em va sorprenent a cada pedalada i passo per Camariñas quan encara el sol és un desig i a Aguilar d'Alfambra l'astre rei em regala un present habitual en aquesta ruta. També aprofito per veure el jaciment de petjades de dinosauris que fa milions d'anys poblaven aquestes contrades. Els horitzons són dilatats i gaudeixo amb el meu pedalar tan sols truncat per un vent que, com no, ve de cara. Passo per Fababuix i el Pobo i després enceto un altre port que em porta per paratges erms i d'alta muntanya fins al port de Cabigordo, a 1.600 metres d'alçada. El lloc em recorda a les muntanyes del Port del Comte o del Berguedà, on l'olor de les pinedes i prats d'alçada em traslladen molts quilòmetres enrere. La baixada cap a Terol és vertiginosa i assoleixo una velocitat punta de 62 km/h. Sort que la carretera es troba en bon estat i és àmplia. Ja en trams més planers aprofito el seu vell traçat i evito el trànsit que tot i no ser molt intens no és agradable. Teruel em rep amb el seu art mudéjar i la seva història, i el Torico em refresca amb la seva font, on l'aigua evita les altes temperatures que s'esperen en aquesta jornada.
Matinant com cada dia, m'enfilo cap a les muntanyes d'Albarracín, no sense abans haver de fer un bon tros per la plana i observar en certa part amb tristesa el monstre que és l'Aeroport de Terol, on una gran quantitat d'avions es troben aterrats com a aparcament. Ja podem veure que les polítiques de les altes esferes no compten amb el territori i creuen que l'equilibri territorial es basa en grans infraestructures com aquesta o bé amb AVE unint les capitals, i en cap cas les petites poblacions que vertebren realment el territori i que resten abandonades a la seva sort i per conseqüent al seu despoblament. No és d'estranyar que parlin de l'España vaciada.
Primeres llums pel Maestrat, tot pujant al port de Majalinos Foto: Miquel Àngel Ramos
Seguint el curs del riu Guadalaviar i veure les restes de l'aqüeducte que unia Albarracín i Cella (25 km de recorregut amb un pendent del 3 per mil) que demostra la gran capacitat dels enginyers romans de fa més de dos mil anys i amb els mitjans que tenien. Gran admiració en aquest camp. Arribo a la bonica i espectacular població que dona nom a la serra i gaudeixo d'un bon esmorzar amb pernil típic de Terol, tot un gaudi.
El lloc és sensacional però cal continuar muntanya amunt tot seguint el riu per arbrades fresques que eviten l'aridesa de l'indret. La carretera s'engorja entre grans penya-segats fins que arribo a la petita població de Calomarde, on cal agafar forces per afrontar un darrer obstacle: el Port de las Banderas, que és catalogat com de tercera categoria amb rampes que arriben al 14%. A més, ja fa molta calor i els poc més de tres quilòmetres d'aquest port es fan molt durs, finalment la recompensa es fa present i gaudeixo de la feina feta. Ja sols una bonica baixada em deixa a Frías de Albarracín. El seu nom és suggestiu per aquestes dates, tot i que amb la calor que fa a tot arreu, no sembla que pugui gaudir d'aquest gentilici.
A dalt del Port de las Banderas. Foto: Miquel Àngel Ramos
La Serrania de Cuenca se'm presenta a primera hora del matí amb pinedes impossibles on els cabirols pasturen i es mouen com volen. Aquestes primeres hores del matí és un fruir continu. Passo pel naixement del riu Tajo (el més llarg de la Península) que tot naixent en aquestes muntanyes, desemboca a l'Atlàntic, a Lisboa, uns 800 km més a l'est d'aquest indret. Arribo al port del Cubillo (1617 m) i començo una vertiginosa baixada cap a terres de Conca i en les proximitats del riu Xúquer, que, aquest sí, desemboca a la Mediterrània. Els quilòmetres queden enrere i passat l'embassament de la Toba, deixo la carretera principal i m'enfilo per una pista asfaltada que entre impressionants exemplars de pinassa (Pinus nigra) i de sabines (Juniperus thurifera), em porta fins a la petita població de Buenache de la Sierra, on la seva entrada i tot el recorregut del nucli és en contínua pujada. Aquí un grup de ciclistes adolescents, trenquen la tranquil·litat del moment. Un forn dels d'abans m'obsequia amb pastes acabades de fer que em donaran forces per acabar aquesta jornada.
Al naixement del riu Tajo, a primeres hores del matí. Foto: Miquel Àngel Ramos
Encara no he tingut prou natura que en la baixada a Conca em trobo tres exemplars de voltor lleonat (Gyps fulvus) al mig de la carretera tot aprofitant les restes d'un animal mort. Quan em veuen arribar emprenen el vol de forma pesada i gens elegant, però un cop s'enlairen, són els amos del cel. Segueixo gaudint de la baixada i arribo a la capital per la banda on pengen les seves cases i les vistes de la localitat són del tot espectaculars.
Les famoses cases penjades de Conca. Foto: Miquel Àngel Ramos
La part muntanyera ja puc dir que ha passat, i segurament pel que queda de ruta, ja que entro en la meseta i els camps de cereals i gira-sols em donen la benvinguda després de Nohales i Fuentenava de Jábaga. Ara el terreny sembla pla i amb un cromatisme ocre en aquestes èpoques de l'any, però que en alguns trams s'alterna pels arbres dels rius que passen pel mig del que s'espera un paisatge bastant àrid.
Detall de la façana de la catedral de Conca. Foto: Miquel Àngel Ramos
"Ancha es Castilla" diuen, i sembla que la dita té molta raó. M'esperen etapes monòtones però amb poblacions i ciutats plenes d'història, i que juntament amb els moment del dia que donen al paisatge una tonalitat màgica, de ben segur que gaudeixo al màxim d'aquestes properes jornades. Segons els meus càlculs porto més de 800 km i segurament la meitat de jornades, o sigui que estic en l'equador del viatge. estic content i amb ganes de pedalar, de sentir, d'ensumar la sortida de sol, el fred de l'albada i la calor dels migdies. Sensacions que es poden experimentar sobre les dues rodes.