20
de juliol
del
2023
Actualitzat
a les
15:07h
El 26 d'agost a partir de les 7 del matí la bagenca de l'Avinent Manresa Meritxell Soler participarà al Mundial de marató que es disputarà a Budapest. Va fer la mínima per entrar-hi en l'única marató en la que ha participat, la de Sevilla, el passat més de febrer. De fet, el temps d'aquella marató també li suposa mínima per anar als Jocs Olímpics de Paris de 2024, però en aquest cas cada selecció només hi pot enviar tres representants, i a l'estat espanyol hi ha quatre atletes que han fet temps. El seu entrenador, un habitual del Congost, Joan Lleonart, sempre assegura que és la millor atleta de la història del club. Perquè ens aclarim els cronistes: és de Sant Joan de Vilatorrada, viu a Manresa, però anirà a viure a Castellnou. Tot i així, es reivindica com a santjoanenca.
A l'estadi del Congost, la Meritxell Soler fa tanques a ple sol. No una cursa de tanques convencional, sinó superar una filera de tanques, una i una altra vegada, que estan separades entre elles per un metre o poc més. Ser maratoniana professional -tot i treballar de dentista- implica portar una metodologia d'exercicis molt estudiada. De fet, ella corre molt, roda, com diu, però només ha fet una marató en la seva vida, la de Sevilla, inclosos els entrenaments. Pot semblar sorprenent. Ens ho explica.
Quines són les expectatives de cara a Budapest?
- La meva voluntat és fer-ho molt bé, però no em vull pressionar més del compte. Al capdavall, serà la primera gran internacionalitat a la qual participaré, i on hi haurà les millors fondistes del món.
- Quantes seran, en total?
- Cent.
- I vostè quin lloc ocupa en el rànquing?
- El 38è.
- Déu n'hi dó!
- Sí, però serà molt difícil fer-ho millor que les trenta-set que tinc al davant. Per a mi, un bon resultat seria estar en el Top 30 o Top 35 o quedar primera de les atletes espanyoles.
- Quantes n'hi van?
- Serem tres: la Marta Galimany, la Fatima Ouhaddou i jo.
- La Marta Galimany és la que el desembre passat va batre el rècord espanyol de marató a València?
- Sí. Feia vint-i-vuit anys que ningú aconseguia superar els 2h26'51" d'Ana Isabel Alonso. I la Marta ho va fer amb un temps de 2h26'14".
- Dos mesos després, vostè, a Sevilla, també aconseguia una marca millor que la d'Alonso...
- Sí! 2h26'37", vaig fer.
- I el més increïble de tot és que era la primera marató a la qual participava.
- Sí, i no et pensis que no ho vam patir, els meus preparadors i jo: anàvem amb peus de plom. I és que si bé és cert que ja fa molts anys que faig mitges maratons amb bons resultats, desconeixíem com reaccionaria en una distància de quaranta-dos quilòmetres.
- No havia fet mai cap entrenament d'aquesta longitud?
- No! I ara tampoc ho faig, eh. No és aconsellable; és cremar-te innecessàriament i estic segura que en el meu cas, que competeixo millor que entreno, m'aniria a la contra.
- Què vol dir?
- Que no aguantaria el ritme de 3'30'' al quilòmetre que porto a les competicions. A nivell mental, entrenar i competir no tenen res a veure. I a nivell físic tampoc, perquè en els entrenaments portes cansament acumulat i en les competicions vas molt més fresc, descansat i hidratat.
- Té alguna estratègia per Budapest?
- Anar a un ritme constant tota l'estona. Hem de pensar que les maratons no són tàctiques; són de ritme. I punt. En aquest sentit, com més el segueixes, millor, perquè desgastes menys. És com posar el pilot automàtic; les cames, al final, t'acaben anant soles.
- I aquest ritme seu és el de 3 minuts i 30 segons al quilòmetre.
- Sí, tot i que jo sempre intento anar a 3'29'', perquè ja preveig que potser en algun quilòmetre em relaxaré una mica -sobretot quan hi ha avituallament. El que passa és, però, que a diferència de Sevilla, a Budapest no tindrem llebres que marquin el ritme.
- Haurà d'estar molt pendent del cronòmetre, doncs.
- Sí...
- Veu factible superar els 2h26'14" de la Marta Galimany?
- Impossible no ho és, però ho veig molt i molt difícil. A més, l'escenari no serà l'ideal: serem només cent dones i és molt probable que hagi de fer trams completament sola. Llavors, si bé el circuit és força pla i assequible, tampoc podem oblidar que seran quatre voltes de 10 quilòmetres. I passar pels mateixos llocs no sé si se'm farà pesat, mentalment. Suma-hi, també, la calor que pugui fer... Per això dic que serà complicadíssim fer un rècord d'Espanya. De fet, més que el temps, el que importa en els mundials és la posició.
- Per què?
- Doncs perquè és el que t'apropa a classificar-te per als Jocs Olímpics.
- Quantes places hi ha?
- Tres per país.
- I quantes són, vostès?
- Fins ara érem tres, però serem quatre, perquè han nacionalitzat la Majida Maayouf, que té una mínima de 2h21'01".
- Això no compta com a rècord d'Espanya?
- No, perquè la marca la va fer abans d'estar nacionalitzada. De fet, no podrà venir ni a Budapest, ella, perquè la burocràcia és molt lenta i quan s'havien de fer les inscripcions, l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme encara no l'havia acceptat com a espanyola.
- Entenc que aquesta absència li restarà punts a l'hora de ser seleccionada pels Jocs Olímpics?
- No. De fet, estic convençuda que si no hi ha res de nou, la seleccionaran segur.
- De qui depèn, això?
- Cada país té els seus criteris. El que està clar és que la Federació Espanyola d'Atletisme ens mirarà amb lupa a l'hora de decantar-se per una o per una altra. I és per això que del que es tracta és de situar-me com més endavant millor.
- Hi haurà premi per les que quedin primeres en la marató de Budapest?
- Sí. Les setze primeres tindran passaport directe per anar a les Olimpíades.
- S'imagina que una d'aquestes és vostè?
- Ui, serà molt complicat que passi!
- Això deu ser més aviat un reclam per als països africans, que tenen moltes candidates, no?
- Totalment. Kènia i Etiòpia són les clares dominants. Amb les marques que tenen, és impossible competir-hi. No obstant, també és cert que són noies que si veuen que no podran entrar dintre del Top 5, abandonen.
- A què s'atribueix aquesta superioritat?
- La veritat és que no se sap gaire. Sí que s'han fet molts estudis i s'ha mirat si genèticament tenen alguna cosa diferent, però així com en el cas dels jamaicans sí que s'ha demostrat que tenen unes particularitats que els permeten córrer més, amb la gent africana de fons, no se n'ha tret l'aigua clara. Factors que podrien influir-hi podrien ser l'altitud del lloc on viuen o el fet que allà, tothom corre. De la mateixa manera que aquí tots els nens i nenes juguen a futbol, a l'Àfrica la canalla corre. Per tant, és més fàcil que surtin atletes bons.
- Està inscrita en alguna marató, abans de la de Budapest?
- No! I encara que en volgués fer alguna, no em deixarien. Queda massa poc temps. És més: per fer una bona preparació, de maratons se n'han de fer, com a màxim, un parell o tres a l'any.
- I com es prepararà durant aquest mes que queda?
- A nivell de competicions, faré algunes curses de 10 quilòmetres i algunes mitges maratons. La qüestió és activar-me i agafar una mica de ritme. Pel que fa a l'entrenament, d'una banda hi ha la part purament de fer quilòmetres (ja sigui amb intervals o amb tirades llargues), i de l'altra, la dels exercicis complementaris que serveixen per agafar força, mobilitat, tècnica... Llavors hi ha la part més invisible, que és la que té relació amb l'alimentació i el descans.
- Té una nutricionista?
- Sí. I em suplemento amb complements específics. Tot plegat, acompanyat d'un control mèdic intens: cada mes, més o menys, em fan una analítica.
- En quin moment es posa com a objectiu competir en maratons?
- Fa uns set anys que sabíem que acabaria fent maratons, jo. El Joan Lleonart, el meu entrenador, des del primer dia que em va veure córrer ja va tenir clar que jo era de distàncies llargues. El que passa és que les maratons cansen molt, i si vols fer-les bé, t'has d'haver preparat moltíssim. I això requereix que quan ets jove, et centris en distàncies més curtes (cinc mils o deu mils) que et permetin córrer com més ràpid millor. Aquest tipus de tirades serveixen perquè el cervell i les cames vagin acostumant-se a un ritme concret que, a la llarga, serà el que tindràs amb les maratons. Si t'hi fixes, les millors marques en aquesta disciplina són de gent de més de trenta anys.
A l'estadi del Congost, la Meritxell Soler fa tanques a ple sol. No una cursa de tanques convencional, sinó superar una filera de tanques, una i una altra vegada, que estan separades entre elles per un metre o poc més. Ser maratoniana professional -tot i treballar de dentista- implica portar una metodologia d'exercicis molt estudiada. De fet, ella corre molt, roda, com diu, però només ha fet una marató en la seva vida, la de Sevilla, inclosos els entrenaments. Pot semblar sorprenent. Ens ho explica.
Quines són les expectatives de cara a Budapest?
- La meva voluntat és fer-ho molt bé, però no em vull pressionar més del compte. Al capdavall, serà la primera gran internacionalitat a la qual participaré, i on hi haurà les millors fondistes del món.
- Quantes seran, en total?
- Cent.
- I vostè quin lloc ocupa en el rànquing?
- El 38è.
- Déu n'hi dó!
- Sí, però serà molt difícil fer-ho millor que les trenta-set que tinc al davant. Per a mi, un bon resultat seria estar en el Top 30 o Top 35 o quedar primera de les atletes espanyoles.
- Quantes n'hi van?
- Serem tres: la Marta Galimany, la Fatima Ouhaddou i jo.
- La Marta Galimany és la que el desembre passat va batre el rècord espanyol de marató a València?
- Sí. Feia vint-i-vuit anys que ningú aconseguia superar els 2h26'51" d'Ana Isabel Alonso. I la Marta ho va fer amb un temps de 2h26'14".
- Dos mesos després, vostè, a Sevilla, també aconseguia una marca millor que la d'Alonso...
- Sí! 2h26'37", vaig fer.
- I el més increïble de tot és que era la primera marató a la qual participava.
- Sí, i no et pensis que no ho vam patir, els meus preparadors i jo: anàvem amb peus de plom. I és que si bé és cert que ja fa molts anys que faig mitges maratons amb bons resultats, desconeixíem com reaccionaria en una distància de quaranta-dos quilòmetres.
- No havia fet mai cap entrenament d'aquesta longitud?
- No! I ara tampoc ho faig, eh. No és aconsellable; és cremar-te innecessàriament i estic segura que en el meu cas, que competeixo millor que entreno, m'aniria a la contra.
- Què vol dir?
- Que no aguantaria el ritme de 3'30'' al quilòmetre que porto a les competicions. A nivell mental, entrenar i competir no tenen res a veure. I a nivell físic tampoc, perquè en els entrenaments portes cansament acumulat i en les competicions vas molt més fresc, descansat i hidratat.
- Té alguna estratègia per Budapest?
- Anar a un ritme constant tota l'estona. Hem de pensar que les maratons no són tàctiques; són de ritme. I punt. En aquest sentit, com més el segueixes, millor, perquè desgastes menys. És com posar el pilot automàtic; les cames, al final, t'acaben anant soles.
- I aquest ritme seu és el de 3 minuts i 30 segons al quilòmetre.
- Sí, tot i que jo sempre intento anar a 3'29'', perquè ja preveig que potser en algun quilòmetre em relaxaré una mica -sobretot quan hi ha avituallament. El que passa és, però, que a diferència de Sevilla, a Budapest no tindrem llebres que marquin el ritme.
- Haurà d'estar molt pendent del cronòmetre, doncs.
- Sí...
- Veu factible superar els 2h26'14" de la Marta Galimany?
- Impossible no ho és, però ho veig molt i molt difícil. A més, l'escenari no serà l'ideal: serem només cent dones i és molt probable que hagi de fer trams completament sola. Llavors, si bé el circuit és força pla i assequible, tampoc podem oblidar que seran quatre voltes de 10 quilòmetres. I passar pels mateixos llocs no sé si se'm farà pesat, mentalment. Suma-hi, també, la calor que pugui fer... Per això dic que serà complicadíssim fer un rècord d'Espanya. De fet, més que el temps, el que importa en els mundials és la posició.
- Per què?
- Doncs perquè és el que t'apropa a classificar-te per als Jocs Olímpics.
- Quantes places hi ha?
- Tres per país.
- I quantes són, vostès?
- Fins ara érem tres, però serem quatre, perquè han nacionalitzat la Majida Maayouf, que té una mínima de 2h21'01".
- Això no compta com a rècord d'Espanya?
- No, perquè la marca la va fer abans d'estar nacionalitzada. De fet, no podrà venir ni a Budapest, ella, perquè la burocràcia és molt lenta i quan s'havien de fer les inscripcions, l'Associació Internacional de Federacions d'Atletisme encara no l'havia acceptat com a espanyola.
- Entenc que aquesta absència li restarà punts a l'hora de ser seleccionada pels Jocs Olímpics?
- No. De fet, estic convençuda que si no hi ha res de nou, la seleccionaran segur.
- De qui depèn, això?
- Cada país té els seus criteris. El que està clar és que la Federació Espanyola d'Atletisme ens mirarà amb lupa a l'hora de decantar-se per una o per una altra. I és per això que del que es tracta és de situar-me com més endavant millor.
- Hi haurà premi per les que quedin primeres en la marató de Budapest?
- Sí. Les setze primeres tindran passaport directe per anar a les Olimpíades.
- S'imagina que una d'aquestes és vostè?
- Ui, serà molt complicat que passi!
- Això deu ser més aviat un reclam per als països africans, que tenen moltes candidates, no?
- Totalment. Kènia i Etiòpia són les clares dominants. Amb les marques que tenen, és impossible competir-hi. No obstant, també és cert que són noies que si veuen que no podran entrar dintre del Top 5, abandonen.
- A què s'atribueix aquesta superioritat?
- La veritat és que no se sap gaire. Sí que s'han fet molts estudis i s'ha mirat si genèticament tenen alguna cosa diferent, però així com en el cas dels jamaicans sí que s'ha demostrat que tenen unes particularitats que els permeten córrer més, amb la gent africana de fons, no se n'ha tret l'aigua clara. Factors que podrien influir-hi podrien ser l'altitud del lloc on viuen o el fet que allà, tothom corre. De la mateixa manera que aquí tots els nens i nenes juguen a futbol, a l'Àfrica la canalla corre. Per tant, és més fàcil que surtin atletes bons.
- Està inscrita en alguna marató, abans de la de Budapest?
- No! I encara que en volgués fer alguna, no em deixarien. Queda massa poc temps. És més: per fer una bona preparació, de maratons se n'han de fer, com a màxim, un parell o tres a l'any.
- I com es prepararà durant aquest mes que queda?
- A nivell de competicions, faré algunes curses de 10 quilòmetres i algunes mitges maratons. La qüestió és activar-me i agafar una mica de ritme. Pel que fa a l'entrenament, d'una banda hi ha la part purament de fer quilòmetres (ja sigui amb intervals o amb tirades llargues), i de l'altra, la dels exercicis complementaris que serveixen per agafar força, mobilitat, tècnica... Llavors hi ha la part més invisible, que és la que té relació amb l'alimentació i el descans.
- Té una nutricionista?
- Sí. I em suplemento amb complements específics. Tot plegat, acompanyat d'un control mèdic intens: cada mes, més o menys, em fan una analítica.
- En quin moment es posa com a objectiu competir en maratons?
- Fa uns set anys que sabíem que acabaria fent maratons, jo. El Joan Lleonart, el meu entrenador, des del primer dia que em va veure córrer ja va tenir clar que jo era de distàncies llargues. El que passa és que les maratons cansen molt, i si vols fer-les bé, t'has d'haver preparat moltíssim. I això requereix que quan ets jove, et centris en distàncies més curtes (cinc mils o deu mils) que et permetin córrer com més ràpid millor. Aquest tipus de tirades serveixen perquè el cervell i les cames vagin acostumant-se a un ritme concret que, a la llarga, serà el que tindràs amb les maratons. Si t'hi fixes, les millors marques en aquesta disciplina són de gent de més de trenta anys.