31
de juliol
de
2023, 20:36
Actualitzat:
05
d'agost,
15:56h
Avui sóc en un poblet blanc a les acaballes de la Serranía de Huelva, tot havent deixat enrere la diversa Extremadura i el parc natural de la Sierra de Aracena. Escric des del Cerro de Andévalo. Si puc fer un resum d'aquestes jornades podria ser el de natura en essència pura en harmonia amb l'activitat humana, ja que si un aspecte destaca d'aquesta darrera zona del viatge són les grans extensions despoblades, els aprofitaments ramaders extensius (ovins, bovins i porcins), els forestals (adevesament i suro) i la gran varietat d'espècies que campen al seu aire sense importar gaire la presència humana. També vull destacar la part humana dels habitants d'aquestes contrades que de seguida s'obren a rebre al visitant i fan que la seva estada sigui el millor possible. Un regal per als que ens estimem la natura i la biodiversitat.
També perquè no parlar de la gastronomia: el gaspatxo, el salmorejo, el pernil (del bo), el formatge, la presa del porc ibèric, per citar alguns exemples. Ja per acabar el ric patrimoni artístic i cultural del que he pogut gaudir al meu aire: esglésies, palaus, llegat dels romans (a destacar el patrimoni de Mérida, amb el seu teatre i circ), la Via de la Plata, amb tot el que va significar en el seu moment i el que significa a dia d'avui. En definitiva, un munt de regals per als sentits i el saber, sempre a cop de pedal. Si un aspecte negatiu es pot dir, és la calor, que delimita la meva progressió i les meves activitats diàries, però amb el que cal saber jugar.
Acabo de recórrer l'impresionant paratge de Monfragüe, on gaudeixo a primera hora del matí del despertar dels voltors a la Penya Falcón des del mirador del Salto del Gitano, un lloc emblemàtic d'aquest paratge. Un espectacle digne per dedicar una estona i començar la jornada ple d'energia i amb alegria. Passat Torrejón el Rubio em toca pedalar de valent per un paisatge ondulat i d'horitzons dil·latats, on la ciutat de Cáceres no tarda en veure's a la llunyania però no per això vol dir que ja he arribat. Destaca en tot aquest trajecte així com en la part fronterera amb Huelva, les grans extensions destinades a producció d'energia fotovoltàica amb enormes plaques solars que inunden el relleu. Sembla ser que almenys aquí, a primera vista, aposten per aquest tipus de producció d'energia. Tanmateix quedo sorprès quan creuo el riu Guadiloba i puc observar uns exemplars enormes de tortuga de riu (Mauremys leprosa), que tot i ser un animal molt comú, per mi no ho és tant. És el petit consol contra el vent de cara que tinc en els darrers quilòmetres fins arribar a la capital extremenya.
Aquí gaudeixo del ric patrimoni cultural, de les tapes i de la quedada amb en Pepo, el fillol del meu pare, que per circumstàncies de la vida fa que la darrera vegada que ens vam veure va ser el 2015 quan vaig fer la travessa de Tarifa a Gijón tot aprofitant la Via de la Plata i que em va fer passar per aquesta ciutat. Una trobada agradable que fa passar la tarda. També val a dir que no perdo de vista l'estat de la meva màquina i faig una revisió en un taller on el propietari és molt trempat i em deixa la bicicleta a punt per un preu simbòlic. Tanmateix li explico la meva aventura i ens estem una bona estona parlant.
Pobles com Valdesalor, Aldea del Cano, Don Benito, Alcuéscar, Aljucén i el Carrascalejo em veuen passar tot seguint els cubs característics de la Ruta de la Plata i les marques grogues del Camí de Sant Jaume entre grans extensions de devesa on puc gaudir de la visió d'algun grup de les impressionants avutardes (Oti tarda) fins arribar a una de les grans obres d'arquitectura romana de la zona: l'embassament de Proserpina, construït pels romans fa més de 2.000 anys amb 425 metres de longitud i 21 metres d'alçada amb un ús de regadiu, actualment ocupa una superfície per a l'oci dels habitants de Mérida. Augusta Emerita m'obsequia amb una visita cultural i històrica on puc gaudir de l'impressionant aqüeducte de Los Milagros, el Teatre romà, on des de fa més de 60 anys que es representen obres durant l'estiu (aquestes obres guanyen degut al marc incomparable de l'indret), l'amfiteatre, el circ, l'arc de Trajà, el Temple de Diana,... i així aquesta ciutat que durant l'imperi romà era la capital de la província de la Lusitania, em fa respirar història per tots els seus carrers, que jo tracto d'aprofitar.
Abandono aquesta capital romana i m'endinso en la Tierra de Barros, on predomina el color vermellós del seu sòl argilós. La vinya és el cultiu predominant. Rectes inacabables marquen aquesta jornada que em fa passar per Torremejía, Villafranca de los Barros, el Carrascalejo i Los Santos de Maimona fins a arribar a Zafra. Val a dir que és de les zones on més pols he acumulat de tota la ruta, ja que la sequera persistent i l'època de l'any fan que acabi ben brut al final de l'etapa. Però són detalls sense importància quan portes més de 1.300 quilòmetres al darrere. Aquí acuso les distàncies i la calor fa acte de presència i els darrers trams de les jornades es fan certament durs, però suportables. Zafra m'obsequia també amb la seva arquitectura i història, un nou tresor que descobreixo.
Deixo la Ruta de la Plata i em desvio cap a la frontera amb Portugal, tot creuant a Andalusia, concretament per la província de Huelva i com és costum la primera hora de la jornada la faig a la llum del meu frontal i la meva llum de darrera que indica la meva posició, però això no és res fins que passat el desviament de la Talaya i el port de los Rebentones em trobo amb el Jose, un entranyable home d'edat avançada que porta llums per tot arreu, fins i tot al casc en forma de llums de neó, és curiós però segur que efectiu. Es para a parlar amb mi i m'explica les seves aventures amb la bicicleta, la pelegrinació que va fer al març a Guadalupe (diem que és com el Montserrat d'allà) i que ja té en ment anar des de casa seva a Sant Jaume de Compostel·la també en solitari, tot i que des de casa no ho veuen molt clar. Malgrat això diu que explicarà el viatge que estic fent i em posarà d'excusa per veure que tot es pot fer i que no hi ha problemes. Arribem a Fregenal de la Sierra i fem el cafè, és tanta l'amabilitat de l'home que em convida a l'esmorzar. Un nou company, tot i que efímer en aquesta ruta i que deixa un record que el marca de per sí.
Segueixo de nou sol fins la propera Higuera la Real i puc observar que el paisatge ha canviat notablement i les deveses ho inunden tot, els aprofitaments de suro són freqüents. Els porcs pasturen lliurement i una petita basa que hi ha en una granja és el millor Aquaparck per aquests animals que en un futur faran delir els nostres paladars. Creuo finalment a la província de Huelva i arribo a Encinasola, on vaig directe a la plaça major on sembla que per ara no hi ha cap bar més obert, aquí em torna a passar un parell d'anècdotes amb els locals. De primeres el propietari del bar se'm queda mirant i es creu que em coneix, ja li dic que no, que segurament em confon. Cert, però amb la bicicleta es pensava que era un amic seu d'un poble proper. D'altra banda apareix un nou personatge amb una bicicleta de passeig de la mítica marca GAC que em diu de bon rotllo que em canvia la seva per la meva amb les alforges. Ric i li dic que no. Fem uns riures. La situació és agradable. És d'hora, no fa calor, hi ha ambient a la terrassa del bar. Quatre homes juguen a un joc de cartes típic de la zona (una butifarra, un mus o una brisca suposo) i hi ha uns quants que se'ls miren. Entre aquestes el de la bicicleta em comença a demanar d'on vinc, em diu que és artista i la resta d'assistents m'ho confirmen. M'ensenya alguns murals que ha fet a la plaça i que la resta de poble són seus també. Em comenta que portava molts anys treballant a Granollers però que ara per temes familiars ha hagut de tornar al poble. Sobretot em sorprèn la proximitat que tinc amb ell i la resta de gent, quasi com un més del poble. Per acabar d'adobar-ho, marxa a casa seva i em porta una motocicleta feta amb llaunes de tònica, realment una obra mestra. La matinal passa afable i gaudeixo del ser-hi, dels petits plaers de la vida.
Entro de ple en el parc natural de la Serra de Aracena per una carretera on no passa ni un cotxe (en certa part per l'estat d'obres en que es troba), un nou jorn s'aixeca en aquesta zona de la Serrania de Huelva. Fa fred de bon matí i les llargues baixades no ajuden a entrar en calor. En les dures pujades del tram, la temperatura no puja en excès. Encara és d'hora i el sol no escalfa. Passo per la Fava i arribo a Jabugo, el poble per excel·lència del pernil. És tal la fama del poble que just entrar en la localitat s'ensuma olor de pernil en l'ambient (degut als grans assecadors que hi ha). Aquí no puc perdre l'oportunitat i esmorzar una bona torrada amb pernil de la zona, i a un preu mòdic. Tot un plaer.
Deixo aquest bonic poble i sembla que les pujades ja han acabat, però encara queda alguna que altra sorpresa. Els boscos d'alzines omplen el paisatge ondulat així com de mica en mica la vegetació va canviant a pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que es van aclarint conforme perdo alçada. També l'eucaliptus (Eucalyptus sp) va apareixent amb la conseqüent aclariment de la sotabosc. Destaquen també els nombrosos tallafocs que compartimenten la superfícies forestal. Arribo a Almonaster la Real on un cartell a l'entrada em diu que és un dels pobles més bonics d'Espanya, i no li falta raó. Em vaig perdent una mica pels seus carrerons amb llambordes petites i frueixo del seu ric patrimoni. Una forta baixada per una carretera estreta em deixa en la darrera pujada de la jornada. Passo pel petit poble de Gil Márquez i amb un sol de justícia faig els 4 quilòmetres de contínua pujada fins a Valdelamusa. Aquest indret sembla deixat una mica de la mà de déu i entre el sol i la poca vegetació existent, no sembla el millor final d'etapa. Paro a refrescar-me i faig la darrera part fins el Cerro de Andévalo, d'on escric aquesta crònica. És un típic poble blanc, amb carrers rectes i amb cases d'una o dues plantes com a molt, denotant que ens trobem a Andalusia, tot i que el material de la seva església, de color marró i amb semblança terrosa no és el típic al que estic acostumat.
Ja ensumo l'olor del golf de Cadis i de retruc l'oceà Atlàntic. Calculo que em queden quatre jornades per tal d'arribar al final de la ruta, per tant la propera crònica espero que sigui des del Cabo de San Vicente. Pocs quilòmetres queden (comparats amb els que porto), però intentaré gaudir-los com he fet tots aquests dies. Amb ganes de veure de nou el mar, però no tant la humitat, descobriré la zona de l'Algarve, que tan bé m'ha parlat la gent, recorrent-lo tot amb la bicicleta per l'Ecorrail de l'Algarve. Creuaré la frontera en vaixell a la població d'Ayamonte. Tot un conjunt de noves experiències i descobriments. Content de poder gaudir-lo.
Els dies, tot i que cada cop són més curts, amb el meu lent però constant moviment cap a l'oest compenso aquesta pèrdua i en creuar a Portugal hauré d'endarrerir una hora el rellotge. Curiositats dels fusos horaris.
L'Algarve i el final de ruta m'espera tot desitjant poder explicar-vos aquestes darreres pedalades de l'aventura que vaig començar el passat 8 de juliol. Un somni fet realitat?, segurament, almenys per mi, i que de ben segur marca un abans i un després en el creixement personal de cada un. Una munió d'experiències que tracto d'explicar en aquestes cròniques. La resposta de tot plegat, com sempre ho té el temps, ja que tard o d'hora, tot arriba.
L'impresionant teatre de Mérida. Foto: Miquel Àngel Ramos
També perquè no parlar de la gastronomia: el gaspatxo, el salmorejo, el pernil (del bo), el formatge, la presa del porc ibèric, per citar alguns exemples. Ja per acabar el ric patrimoni artístic i cultural del que he pogut gaudir al meu aire: esglésies, palaus, llegat dels romans (a destacar el patrimoni de Mérida, amb el seu teatre i circ), la Via de la Plata, amb tot el que va significar en el seu moment i el que significa a dia d'avui. En definitiva, un munt de regals per als sentits i el saber, sempre a cop de pedal. Si un aspecte negatiu es pot dir, és la calor, que delimita la meva progressió i les meves activitats diàries, però amb el que cal saber jugar.
A la Plaça Major de Cáceres Foto: Miquel Àngel Ramos
Acabo de recórrer l'impresionant paratge de Monfragüe, on gaudeixo a primera hora del matí del despertar dels voltors a la Penya Falcón des del mirador del Salto del Gitano, un lloc emblemàtic d'aquest paratge. Un espectacle digne per dedicar una estona i començar la jornada ple d'energia i amb alegria. Passat Torrejón el Rubio em toca pedalar de valent per un paisatge ondulat i d'horitzons dil·latats, on la ciutat de Cáceres no tarda en veure's a la llunyania però no per això vol dir que ja he arribat. Destaca en tot aquest trajecte així com en la part fronterera amb Huelva, les grans extensions destinades a producció d'energia fotovoltàica amb enormes plaques solars que inunden el relleu. Sembla ser que almenys aquí, a primera vista, aposten per aquest tipus de producció d'energia. Tanmateix quedo sorprès quan creuo el riu Guadiloba i puc observar uns exemplars enormes de tortuga de riu (Mauremys leprosa), que tot i ser un animal molt comú, per mi no ho és tant. És el petit consol contra el vent de cara que tinc en els darrers quilòmetres fins arribar a la capital extremenya.
Al Salto del Gitano, amb la Penya Falcón al darrera Foto: Miquel Àngel Ramos
Aquí gaudeixo del ric patrimoni cultural, de les tapes i de la quedada amb en Pepo, el fillol del meu pare, que per circumstàncies de la vida fa que la darrera vegada que ens vam veure va ser el 2015 quan vaig fer la travessa de Tarifa a Gijón tot aprofitant la Via de la Plata i que em va fer passar per aquesta ciutat. Una trobada agradable que fa passar la tarda. També val a dir que no perdo de vista l'estat de la meva màquina i faig una revisió en un taller on el propietari és molt trempat i em deixa la bicicleta a punt per un preu simbòlic. Tanmateix li explico la meva aventura i ens estem una bona estona parlant.
Detall dels cubs que marquen la Via de la Plata i el Camí de Sant Jaume a l'alçada de Valdesalor Foto: Miquel Àngel Ramos
Pobles com Valdesalor, Aldea del Cano, Don Benito, Alcuéscar, Aljucén i el Carrascalejo em veuen passar tot seguint els cubs característics de la Ruta de la Plata i les marques grogues del Camí de Sant Jaume entre grans extensions de devesa on puc gaudir de la visió d'algun grup de les impressionants avutardes (Oti tarda) fins arribar a una de les grans obres d'arquitectura romana de la zona: l'embassament de Proserpina, construït pels romans fa més de 2.000 anys amb 425 metres de longitud i 21 metres d'alçada amb un ús de regadiu, actualment ocupa una superfície per a l'oci dels habitants de Mérida. Augusta Emerita m'obsequia amb una visita cultural i històrica on puc gaudir de l'impressionant aqüeducte de Los Milagros, el Teatre romà, on des de fa més de 60 anys que es representen obres durant l'estiu (aquestes obres guanyen degut al marc incomparable de l'indret), l'amfiteatre, el circ, l'arc de Trajà, el Temple de Diana,... i així aquesta ciutat que durant l'imperi romà era la capital de la província de la Lusitania, em fa respirar història per tots els seus carrers, que jo tracto d'aprofitar.
El pont romà sobre el Guadiana a la ciutat de Mérida a primeres hores del matí Foto: Miquel Àngel Ramos
Abandono aquesta capital romana i m'endinso en la Tierra de Barros, on predomina el color vermellós del seu sòl argilós. La vinya és el cultiu predominant. Rectes inacabables marquen aquesta jornada que em fa passar per Torremejía, Villafranca de los Barros, el Carrascalejo i Los Santos de Maimona fins a arribar a Zafra. Val a dir que és de les zones on més pols he acumulat de tota la ruta, ja que la sequera persistent i l'època de l'any fan que acabi ben brut al final de l'etapa. Però són detalls sense importància quan portes més de 1.300 quilòmetres al darrere. Aquí acuso les distàncies i la calor fa acte de presència i els darrers trams de les jornades es fan certament durs, però suportables. Zafra m'obsequia també amb la seva arquitectura i història, un nou tresor que descobreixo.
Miliari informatiu i cub de la Via de la Plata en una de les rectes inacabables en la Tierra de Barros Foto: Miquel Àngel Ramos
Deixo la Ruta de la Plata i em desvio cap a la frontera amb Portugal, tot creuant a Andalusia, concretament per la província de Huelva i com és costum la primera hora de la jornada la faig a la llum del meu frontal i la meva llum de darrera que indica la meva posició, però això no és res fins que passat el desviament de la Talaya i el port de los Rebentones em trobo amb el Jose, un entranyable home d'edat avançada que porta llums per tot arreu, fins i tot al casc en forma de llums de neó, és curiós però segur que efectiu. Es para a parlar amb mi i m'explica les seves aventures amb la bicicleta, la pelegrinació que va fer al març a Guadalupe (diem que és com el Montserrat d'allà) i que ja té en ment anar des de casa seva a Sant Jaume de Compostel·la també en solitari, tot i que des de casa no ho veuen molt clar. Malgrat això diu que explicarà el viatge que estic fent i em posarà d'excusa per veure que tot es pot fer i que no hi ha problemes. Arribem a Fregenal de la Sierra i fem el cafè, és tanta l'amabilitat de l'home que em convida a l'esmorzar. Un nou company, tot i que efímer en aquesta ruta i que deixa un record que el marca de per sí.
Canvi de comunitat i de província, entro a Andalusia. Foto: Miquel Àngel Ramos
Segueixo de nou sol fins la propera Higuera la Real i puc observar que el paisatge ha canviat notablement i les deveses ho inunden tot, els aprofitaments de suro són freqüents. Els porcs pasturen lliurement i una petita basa que hi ha en una granja és el millor Aquaparck per aquests animals que en un futur faran delir els nostres paladars. Creuo finalment a la província de Huelva i arribo a Encinasola, on vaig directe a la plaça major on sembla que per ara no hi ha cap bar més obert, aquí em torna a passar un parell d'anècdotes amb els locals. De primeres el propietari del bar se'm queda mirant i es creu que em coneix, ja li dic que no, que segurament em confon. Cert, però amb la bicicleta es pensava que era un amic seu d'un poble proper. D'altra banda apareix un nou personatge amb una bicicleta de passeig de la mítica marca GAC que em diu de bon rotllo que em canvia la seva per la meva amb les alforges. Ric i li dic que no. Fem uns riures. La situació és agradable. És d'hora, no fa calor, hi ha ambient a la terrassa del bar. Quatre homes juguen a un joc de cartes típic de la zona (una butifarra, un mus o una brisca suposo) i hi ha uns quants que se'ls miren. Entre aquestes el de la bicicleta em comença a demanar d'on vinc, em diu que és artista i la resta d'assistents m'ho confirmen. M'ensenya alguns murals que ha fet a la plaça i que la resta de poble són seus també. Em comenta que portava molts anys treballant a Granollers però que ara per temes familiars ha hagut de tornar al poble. Sobretot em sorprèn la proximitat que tinc amb ell i la resta de gent, quasi com un més del poble. Per acabar d'adobar-ho, marxa a casa seva i em porta una motocicleta feta amb llaunes de tònica, realment una obra mestra. La matinal passa afable i gaudeixo del ser-hi, dels petits plaers de la vida.
La meva bicicleta amb un Cruzero a Alcuéscar. Foto: Miquel Àngel Ramos
Entro de ple en el parc natural de la Serra de Aracena per una carretera on no passa ni un cotxe (en certa part per l'estat d'obres en que es troba), un nou jorn s'aixeca en aquesta zona de la Serrania de Huelva. Fa fred de bon matí i les llargues baixades no ajuden a entrar en calor. En les dures pujades del tram, la temperatura no puja en excès. Encara és d'hora i el sol no escalfa. Passo per la Fava i arribo a Jabugo, el poble per excel·lència del pernil. És tal la fama del poble que just entrar en la localitat s'ensuma olor de pernil en l'ambient (degut als grans assecadors que hi ha). Aquí no puc perdre l'oportunitat i esmorzar una bona torrada amb pernil de la zona, i a un preu mòdic. Tot un plaer.
Deixo aquest bonic poble i sembla que les pujades ja han acabat, però encara queda alguna que altra sorpresa. Els boscos d'alzines omplen el paisatge ondulat així com de mica en mica la vegetació va canviant a pinedes de pi blanc (Pinus halepensis), que es van aclarint conforme perdo alçada. També l'eucaliptus (Eucalyptus sp) va apareixent amb la conseqüent aclariment de la sotabosc. Destaquen també els nombrosos tallafocs que compartimenten la superfícies forestal. Arribo a Almonaster la Real on un cartell a l'entrada em diu que és un dels pobles més bonics d'Espanya, i no li falta raó. Em vaig perdent una mica pels seus carrerons amb llambordes petites i frueixo del seu ric patrimoni. Una forta baixada per una carretera estreta em deixa en la darrera pujada de la jornada. Passo pel petit poble de Gil Márquez i amb un sol de justícia faig els 4 quilòmetres de contínua pujada fins a Valdelamusa. Aquest indret sembla deixat una mica de la mà de déu i entre el sol i la poca vegetació existent, no sembla el millor final d'etapa. Paro a refrescar-me i faig la darrera part fins el Cerro de Andévalo, d'on escric aquesta crònica. És un típic poble blanc, amb carrers rectes i amb cases d'una o dues plantes com a molt, denotant que ens trobem a Andalusia, tot i que el material de la seva església, de color marró i amb semblança terrosa no és el típic al que estic acostumat.
Ja ensumo l'olor del golf de Cadis i de retruc l'oceà Atlàntic. Calculo que em queden quatre jornades per tal d'arribar al final de la ruta, per tant la propera crònica espero que sigui des del Cabo de San Vicente. Pocs quilòmetres queden (comparats amb els que porto), però intentaré gaudir-los com he fet tots aquests dies. Amb ganes de veure de nou el mar, però no tant la humitat, descobriré la zona de l'Algarve, que tan bé m'ha parlat la gent, recorrent-lo tot amb la bicicleta per l'Ecorrail de l'Algarve. Creuaré la frontera en vaixell a la població d'Ayamonte. Tot un conjunt de noves experiències i descobriments. Content de poder gaudir-lo.
Els dies, tot i que cada cop són més curts, amb el meu lent però constant moviment cap a l'oest compenso aquesta pèrdua i en creuar a Portugal hauré d'endarrerir una hora el rellotge. Curiositats dels fusos horaris.
L'Algarve i el final de ruta m'espera tot desitjant poder explicar-vos aquestes darreres pedalades de l'aventura que vaig començar el passat 8 de juliol. Un somni fet realitat?, segurament, almenys per mi, i que de ben segur marca un abans i un després en el creixement personal de cada un. Una munió d'experiències que tracto d'explicar en aquestes cròniques. La resposta de tot plegat, com sempre ho té el temps, ja que tard o d'hora, tot arriba.