24
de febrer
de
2022, 14:43
Actualitzat:
14:55h
"Un dia t'avisen que ets finalista i poc després et diuen que has guanyat: això de rebre un premi sense haver-t'hi ni presentat fa molta il·lusió". Així començava Vicenç Villatoro el seu discurs en la gala d'entrega de la vint-i-dosena edició dels Premis Joaquim Amat-Piniella que va celebrar-se aquest dimecres al vespre a l'auditori de l'Espai Plana de l'Om de Manresa. La seva novel·la La casa dels avis va ser l'escollida pel jurat dels guardons com la vencedora del certamen, imposant-se a les també preeminents Els nens de la senyora Zlatin, de Maria Lluïsa Amorós, i Swing, de Rafael Vallbona.
Amb un to proper i distès, el periodista i escriptor terrassenc va destacar l'honor que suposa rebre un premi Amat-Piniella ("crec molt en la relació entre literatura, vida i memòria que encarna l'escriptor"), així com també va recordar que fa 42 anys ja havia vingut a la capital del Bages a recollir un altre premi literari. En aquell cas va ser la Flor Natural dels Jocs Florals de la Misteriosa Llum, que va reconèixer l'obra Aquests sis murs. "La relació amb Manresa sempre és agraïda i amable", va assegurar.
I potser va ser per això -per retornar aquest doble reconeixement que la ciutat ha fet a la seva tasca novel·lística-, que Villatoro va deixar de banda el discurs més genèric i global per indagar en els perquès més personals del seu darrer llibre; un llibre en què, partint de les vivències particulars dels seus avis materns, repassa la història del segle XX a Terrassa i a Catalunya tot fent-ne un retrat universal exportable a tot el món.
"Avui, en aquesta sala, hi ha cinc generacions de la meva família: per una banda, a la portada del llibre hi ha una foto dels meus avis, i entre el públic hi ha la meva neta gran i la meva dona, que segons com pertany més aviat a la generació dels meus fills que a la meva", va dir, mentre reflexionava que "som el que som perquè algú va ser qui va ser, i els que ens venen al darrere seran el que seran perquè nosaltres som el que som".
Donar tombs a les pròpies preguntes
La gala -que va iniciar-se amb una lectura dramatitzada "molt ben interpretada" (en paraules de l'escriptor) de fragments de les tres obres finalistes del premi a càrrec dels actors de la Companyia de teatre d'Els Carlins Fina Tàpias, Laia Oliveras i Pere Font, acompanyats del saxofonista Joan Mas- va culminar amb una petita conversa entre la periodista i presidenta d'Òmnium Bages-Moianès, Anna Vilajosana, i el guanyador del certamen.
Durant la xerrada, l'escriptor terrassenc va apuntar que, lluny de trobar respostes, la intenció de La casa dels avis és "donar tombs a les meves pròpies preguntes". En aquest sentit, va assegurar que la qüestió primordial que volia abordar és "¿per què jo, que soc net d'un que se'n va anar i d'un altre que es va quedar, no sé mai si me'n vull anar o em vull quedar?". Fins i tot Villatoro va exemplificar aquesta dualitat explicant que quan va deixar de ser director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va demanar de marxar a fer de corresponsal, "però no vaig acabar fent-ho mai". "Aquesta pulsió entre el que voldries fer i el que acabes fent, no té resposta", va sentenciar.
L'acte va acabar amb un homenatge als records que tots guardem dins nostre: "La casa dels avis, en definitiva, som nosaltres; la portem dintre". I és que en la memòria, va dir Villatoro, "el que queda és el més tel·lúric, el menys solemne". Igual que les cuques de llum.
Amb un to proper i distès, el periodista i escriptor terrassenc va destacar l'honor que suposa rebre un premi Amat-Piniella ("crec molt en la relació entre literatura, vida i memòria que encarna l'escriptor"), així com també va recordar que fa 42 anys ja havia vingut a la capital del Bages a recollir un altre premi literari. En aquell cas va ser la Flor Natural dels Jocs Florals de la Misteriosa Llum, que va reconèixer l'obra Aquests sis murs. "La relació amb Manresa sempre és agraïda i amable", va assegurar.
I potser va ser per això -per retornar aquest doble reconeixement que la ciutat ha fet a la seva tasca novel·lística-, que Villatoro va deixar de banda el discurs més genèric i global per indagar en els perquès més personals del seu darrer llibre; un llibre en què, partint de les vivències particulars dels seus avis materns, repassa la història del segle XX a Terrassa i a Catalunya tot fent-ne un retrat universal exportable a tot el món.
"Avui, en aquesta sala, hi ha cinc generacions de la meva família: per una banda, a la portada del llibre hi ha una foto dels meus avis, i entre el públic hi ha la meva neta gran i la meva dona, que segons com pertany més aviat a la generació dels meus fills que a la meva", va dir, mentre reflexionava que "som el que som perquè algú va ser qui va ser, i els que ens venen al darrere seran el que seran perquè nosaltres som el que som".
Donar tombs a les pròpies preguntes
La gala -que va iniciar-se amb una lectura dramatitzada "molt ben interpretada" (en paraules de l'escriptor) de fragments de les tres obres finalistes del premi a càrrec dels actors de la Companyia de teatre d'Els Carlins Fina Tàpias, Laia Oliveras i Pere Font, acompanyats del saxofonista Joan Mas- va culminar amb una petita conversa entre la periodista i presidenta d'Òmnium Bages-Moianès, Anna Vilajosana, i el guanyador del certamen.
Durant la xerrada, l'escriptor terrassenc va apuntar que, lluny de trobar respostes, la intenció de La casa dels avis és "donar tombs a les meves pròpies preguntes". En aquest sentit, va assegurar que la qüestió primordial que volia abordar és "¿per què jo, que soc net d'un que se'n va anar i d'un altre que es va quedar, no sé mai si me'n vull anar o em vull quedar?". Fins i tot Villatoro va exemplificar aquesta dualitat explicant que quan va deixar de ser director de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, va demanar de marxar a fer de corresponsal, "però no vaig acabar fent-ho mai". "Aquesta pulsió entre el que voldries fer i el que acabes fent, no té resposta", va sentenciar.
L'acte va acabar amb un homenatge als records que tots guardem dins nostre: "La casa dels avis, en definitiva, som nosaltres; la portem dintre". I és que en la memòria, va dir Villatoro, "el que queda és el més tel·lúric, el menys solemne". Igual que les cuques de llum.